Lo Canigó

Montanyas regaladas—son las del Canigó,ahont tot l' istiu floreixen—primavera y tardor,Dáume l' amor minyona, consuelo del meu cor.

hi floreixen las rosas—clavells y altras flors.N' hi ha una donzelleta—que 'm te lligat lo cor;lligat me 'l te ab cadenas,—ab cadenetas d' or.Me 'n vaig á beure l' aiga,—m' agrada la frescor.Mentres l' aiga 'm bevia—sento llantos y plors.Aqueixa es l' amoreta—que plora de tristor.—Si me n' han robadetas—faldillas y jipó.—Ara ja 'n ve la fira,—fira del Canigó,te 'n comprarém faldillas,—faldillas y jipó.—De quin color t' agrada—que t' estigui millor?—De vermellet m'agrada—que n' es un bon color.—Lo sastre que li feya—era 'l seu aymadorá cada punt d' agulla—hi posa un ram de flors,cada cop d' estisora—hi fa un sospir ó dos. VARIANTS.Vers 2.

L' istiu y primavera—en tot temps hi ha flors. Vers 4.

N' hi ha una donzelleta—que m' ha robat lo cor,es primeta de talla—y ben feta de corps. NOTAS.

Aquesta cansó, lo mateix que la del pardal que publicarem en lo volum segoa, son mòlt populars en lo Rosselló; las variants que nosaltres ne posem son d'una versió rossellonesa, aixís no 's deu estranyar lo trobarhi las paraulas consuelo, corps, talla y algunas altras en boga y vivas encar en aquella part de l' antiga corona d' Aragó. Lo catalá que allí's parla es molt consemblant al nostre ó per millor dir igual, si be s' hi troban algunas paraulas ben catalanas que aquí las pendriam per arcaicas y algun qu' altre castellanisme (ja no parlém dels galicismes). Com mostra de la llenga que allí s' usa y s' escriu, posém aquí una poesia d' un poeta de Banyuls premiat, per altras composicions, en un certámen de Beziers.L' EURA Y LO ROSER._____

L' eura plena d' orgull, qu' havia dalt montatse reia, un matí, d' un roser acepat:—Dins de la creació contas per un no res,no comprench pas perque Dèu ha fet los rosers:espia be tos magres ramsque no son alts sols de tres pams;espiam be á jo, domino la contrada,del sol, avant ningú sempre veig la llevada».Lo roser, ofengut d' aqueix gran menyspreu,li respont dolsament, de la mes fresca veu:Sens aqueix olm robust, que 't serveix de tudor,no veurias tan alt del sol la resplandor.»La cansó de Lo Canigó aixís com Lo pardal, se troban, lletra y música, ricament estampadas en la preciosa col-lecció de cants populars pirináichs que ha publicat á Pau Mr. A. Lamazou. Es un preciós llibre que recomaném á tots los aficionats al art musical.______

Del Romancerillo del Sr. Milá preném eix tros de la següent versió, diferenta de la que hem posat mes amunt.Montanyas de Canigóson frescas y regaladas,al demés ara al istiuque las aigas son geladas.Allí me n' hi estat tres anyssens veure persona nada,sino un petit rossinyolque nit y dia cantava:«Rossinyol, bon rossinyol,Dèu te dó bona volada;á l' altra banda del riutrobarás la mar saladay dirás á mos parentsque mon pare m' ha casada...__________

Eix boci de cansó que posém al peu d' aqueixas ratllas, es (á lo que 'ns sembla) pertanyent á una versió antiga sobre 'l mateix tema; aixís nos ho fan pareixe certas analogias que te sa fi ab la fi de las versions mes modernas.· · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Ne tallan una saya—de un bet á la manyé.La 'n tallan trenta sastres,—l' han cusen trenta tres.Sona, sona la viola,sona lo só cortés,mira que ballan damascomptes y cavallers.A cada estisorada—pesols de tres en tres,cada punta d' agulla—un ramet de l' aumés.Al vestirse la saya—la nena fa un sospé.—¿Qué 'n sospirau vos, nina,—que'n feu tan gran sospé?—Sospiro de la saya—que tan estreta m' es.Deixáume lo punyalo—que 'm daré un punt ó tres.»Lo punyalo fou d' oro—del cor se 'l ne passé.Ja l' agafa y se 'n tombe—y á la mar s' enfonzé.—Xanta, xanta granota,—xant que prou pots xanté,tens aigua pera beure—y nina per manjé. VERSIÓ ITALIANA.

U j'era trei bei giuvoCh'i andavo a sijé ir prà,Tra lur i díscurivo:—Chi vinrà a purtèe disnèe?——U vinrá ra FranceschinaChe r'è ancur da maridèe.—R'ha stendì ir mantì an terra:—O bei giuvo, avnì a disnèe.—E dui lur i mangiavo,L'atr u 'n mangiava nent.—Mangèe, mangèe bel giuvoChi posse travajèe—Nun poss né mangèe nè beive,Sun anamurà di vui.——Ajò ir me spus an Fransa,Che l'è pì bel che vui:Mi nun vi poss spusève,Ir me spus l'á maggiur di vui.——Vi crumpirò ina vestaDi trantadui culur;Vi ra farò tajèDa trantadui sartur,Vi ra farò chisìDa due fije d'amur.Ogni puntal d' aghigiaIn massurin di fiur;Ogni pcitta custirettaVi darò ïn basin d'amur.—(Canti Monferrini.—Ferraro.)