L'enterro

L'ENTERRO

Com als vells paladins en la batalla,quant l'ombra de la mort los amortalladel cristiá penó sota'l capçal,los solía sortir vestit de mallad'un ángel la figura celestial;

al rompre la batalla decisiva,arribar se vejé lo bisbe Oliva,d'algun dels monjos de Ripoll davant;l'enviat del Altíssim sempre arribaquant sos aussilis més servey nos fan.

Ignorant l'art ferotge de la guerra,humil doblega sos genolls en terra,pe'l comte Guifre demanant socós,y quant aquest al Goliat aterraá Oliva diu:—¿Quí l'aterrá dels dos?

—Ni l'un ni l'altre,—li respon lo sabiabat, obrint al nom de Deu son llabi:—Deu es qui abaixa l'home y l'enalteix;qui aterra l'enemich no es pas lo glavi,sinó la fèrrea má que'l dirigeix.—

Aprés als moros presoners convidaá seguir de Jesús la lley de vida,oferintlos una eyna y dret d'empriu.Á qui es ferit li cura la feriday aprés—Ets lliure, ¡oh mon germá!—li diu.

Uns quants guerrers, á un signe de sa croça,rodejan de carreus l'immensa Fossahont jauhen les despulles del gegant,aplananthi per llosa la més grossapedra que troban en aquell voltant.

No veyent á Gentil ¡ay! en l'enterro,—¿Hónt es mon fill?—lo comte Tallaferropregunta al de Cerdanya, germá seu,entre'ls peons y cavallers de ferromirant encara si, sortós, lo veu.

—Gentil, lo meu nebot,—Guifre contesta,de vergonya acalant los ulls y testa,-de Canigó s'haurá quedat pe'l cim.—Y li fa esment de tot lo de la festa,li esbrina tots los fets, menos son crim.

En lo cel sereníssim de la gloriail·luminat pe'l sol de la victoria,veu Tallaferro un núvol negrejar,com en lo curs de la divina historiase veu l'ombra de Judas apuntar.

No obstant, entre'l temor y l'esperança,ab sos germans vers Canigó se llança,desitjós d'arribar á Sant Martí;no'l distrauhen un punt de sa frisançala volta blava ni'l verdós camí;

los aspres cims ni les humils comelleshont baixan á jugar les fontanellesfrisoses de tornarse rierons,ni'ls estanys que als pastors y á les estrellesfan de mirall ab llur claríssim fons;

la música dels astres y armonía,á qual suau remor dorm y somíasota l'ala del cel la terra humil,ni la fageda hont la natura críaaucells y flors, amor de maig y abril;

ni dels aucells les dolces canticeles,ni dels turons les verdes tunicelesque ab ses congestes embelleix la neu,com lluhentes y blanques llenticuelesde festívol vestit que'ls posa Deu.

Entre'ls dos comtes caminant Olivaal front de la guerrera comitiva,com davant la boyrada hermós estel,estrany presentiment en ell s'aviva,dintre son cor fent degotarhi fel.

Al veure, mentrestant, que may tornava,al bell Gentil son escuder cercava,guiat entre cingleres pe'ls pastors;estona havía que pe'l bosch rodavaquant sentí més amunt sospirs y plors.

La riera seguint de Comalada,arriba á un gorch que aplega la suadadel front escardalench de Tretzevents;una congesta hi há damunt gelada,que may vejeren fosa los vivents.

En gran anfiteatre la timberas'arqueja cap al cingle de Batera,y, gola immensa del ferreny titá,lo que es avuy un gorch y ampla geleratal volta fou lo cráter d' un volcá.

La neu allí al hivern s'arremolina,glaçantse en l'escalada gegantinad'aquell roquer, fantástich colisseu,y avuy al desglaçarse sa ruhina,l'apsis apar de trocejada seu.

Ploran de fil á fil totes les roquesy llança la gelera per cent boquessinistres armoníes y espetechs;dels penyalars, com d'esberlades soques,se sent la cruixidera y los gemechs.

Allí ab ses fades Flordeneu plorosadel seu amor lo fret cadavre posa,per mausoleu donantli'l Canigó;set braçades de neu tindrá per llosa,la lluna cada nit per llantió.

Aixís que deixan lo cadavre en terra,s'ovira l'escuder dalt de la serra,fent esglayat lo signe de la creu;lo mort al veure, foll d'amor, s'hi aferra,arrancantlo, cruel, á Flordeneu.

La goja llança un crit y ab ses companyesva á pèrdres com boyrina en ses montanyes,que responen ab l'eco á son dolor;per qui plora, infelíç, en ses entranyes,també les aspres serres tenen cor.

L'escuder ab sa cárrega estimada,bosch á través per vía encinglerada,tot acorat devalla á Sant Martí,y al posarla en la gespa de la prada,los dos comtes y Oliva son allí.

Cora faig del Pirineu que'l llamp aterra,lo comte Tallaferro cau a terra,lo cadavre que estreny li gela'l pit;son cos du vint ferides de la guerra,mes aquesta arribá á son esperit.

De prompte se refá y, punyit per l'ira,al seu voltant los ulls encesos gira:—¿Quí ha mort mon fill?—cridant ab veu de tro,vers l'hermitori Guifre se retira,mes confós y lleal responli:—Jo!—

Com un llampech, de Tallaferro ardenala espasa vola vers son cor lluhenta,mes ja, robantlo á son cruel desitj,Oliva al assessí dona una empenta,posant la porta y á ell mateix en mitj.

Per la sageta del dolor feridacerva, cau á ses plantes l'homicida,son crim esgarrifós per confessar;per ben perduda té ¡oh dolor! sa vida,mes, cristiá, vol l'ánima salvar.

Com una maça en lo tió que estella,cauhen uns punys damunt la porta vella,que ab cruixidera y gemegor respon,al primer colp la fusta se clivella,mes golfos y muntants de ferro son.

Y cau y's deixa anar descarregadasa má, damunt la porta que's mitj-bada,com sobre enclusa feixuguíssim mall,y l'hermita ressona, com brandadaesquella als colps del tronador batall.

Damunt l'esberla que més fort gemegaab tot son cos titánich se carrega,blegadices rompent y forrellat.La porta ab terratrèmol s'esllenegay'l temple se desclou de bat á bat.

A profanar ¡sacrílech! la capellase rebat, en l'enuig que l'escabella,cercant, febrós, lo pit de son germá;quant un Ego te absolvo ve á sa orellay l'espasa de foch cau de sa má.

—Puix Deu m'ha perdonat, també perdónam,ò bé la mort que jo he donada dónam,—de genolls á sos peus Guifre li diu:—xáfam ò al corch mortífer abandónamque'm rosega lo cor de viu en viu.—

Desarmat aquell monstre de la guerra,ab Guifre cau de genollons en terrra,davant l'hermosa creu del Salvador,y una abraçada aquells dos cors aferra,nou miracle, Jesús, de vostre amor!

Oliva condolgut ab ells sospira,ab més plors apagant lo foch de l'ira,y ab mes cendra l'ardor del esperit,y unintse les tres flames de la pira,fan sola una oració tota la nit.

Y la dolça oració d'una voladapuja al bon Deu, damunt sa ala inflamada,tres esperits lligats per un amor;aixís tres gotes de suau rosadas'aplegan dins lo cálzer d'una flor.

Al primer raig de llum que la parpellafereix del finestral de la capella,diu missa'l bisbe-monjo per Gentil;s'il·luminan los cors ab llum novella,com los altars ab la claror d'abril.

Al consumar lo sacrifici insigne,de germanor indeslligable en signe,una hostia consagrada'ls ofereix,pa dels ángels sagrat, á Deu condigne,que als dos germans ditxosos mitj-parteix.

De Sant Galdrich en la vehina alturaenfondeix l'hermitá una sepultura,humitejant la terra ab tristos plors.Quant recorda á Gentil y sa hermosura:—¡Qué curta es,—diu,—la vida de les flors!—

Derrera la creu alta bizantinalo dol, per entre'ls arbres s'encamina;sobre un bayart de llances ell va estès,eix brot florit de gerda taronginaper trepitjada bestial malmès.

Lo cadavre segueix l'abat Oliva,cap de dol de la trista comitiva,vestit ab negra capa pluvial;son desconhort, que cada punt s'aviva,trenca sovint lo cántich funeral.

Son monjos vells y cavallers de ferrolo fúnebre seguici del enterro;vera la Font del Comte, fil á filtots ploran, mes ningú com Tallaferro,que l'últim bes ací dona á Gentil.

Eurons y lladoners també sospiranmort y esbrancat quant á sos peus oviranlo més gallart llorer del lloredar,quant veuhen sos ulls blaus que ja no mirany, tant que reyan, ara fan plorar;

quant veuhen sech, sense color ni vida,aquell cos que's gronxava, com floridapalmera al bes suau del ventijol,de Besalú la bella flor marcidaquant s'obría tot just als raigs del sol.

Sospira ab hòmens y arbres la campana,com plora'l germá mort una germana,per qui cantava dolçament ahí',al cenyirse l'espasa ceretanaaqueix que com un tronch jau ara aquí.

Al pregon de l'afrau lo llop udola,lo vent xiula entre'ls pins y torniola,les gales trocejant del mes de maig,ab son núvol més negre'l cel s'endolay ploran sos ulls blaus á raig, á raig.

La Font del Comte raja gota á gota,apar una encantada que senglota,amagada de l'eura en la verdor;prou canta'l rossinyol, mes cada notaes un gemech que fa partir lo cor.

Com qui remou los òssos d'un ossari,grossos penyals per còdols fent rodarhi,fuig pla avall la riera de Cadí.Lo cel no sembla'l cel, sembla un sudari,si la terra un cadavre gegantí.

De llarch a llarch l'estenen en la fossa;mes abans d'enterrar sa testa rossaque besades de goja han arrosat,l'abat-bisbe mostrántloslo ab la croça:—Tot,—exclama,—en lo món es vanitat;

hermosura, plahers, somnis de gloria,noms que ara apren per oblidar l'historia,les corones y ceptres, l'or y argent,tot ho esborra una llosa mortuoria;cap al no-res tot se'n ho porta'l vent.

Mes no tot l'home en lo fossar s'esbulla;de crisálida hi deixa la despullaquant s'enarbora al regne de la llum;aixís dels lliri-jonchs que'l vent esfullaal cel s'enlayra'l regalat perfum.

Allí á Gentil podrèm reveure un día;mentres per ell lo cálzer ofería,en l'ayre he vist passar son esperit,mirant aquella sanch que rentaríason cor de terra pe'l dolor ferit.—

L'enterrador cumpleix ab son ofici;pe'l pobre Tallaferro ¡quín supliciveure colgar aquell amat tresor!com víctima menada al sacrifici,está trist, capficat, esglayador.

Lo comte Guifre, de genolls en terra,al mitj colgat minyó encara s'aferra,demanantli perdó del seu pecat.Los altres cavallers al que s'enterramiran, quiscú en sa llança repenjat.

Per ferlos comportívola la penasols Oliva té l'ánima serena,sovint los fa aixecar los ulls al cel,al port felíç de l'ánima que pena,hont la flor no té espina ni'l cor fel.

—Jo ab ell me quedaré en esta montanya;—resolt exclama'l comte de Cerdanya;—si'l llit es dur no hi ha de jaure sol.Ja es de la seva ma ánima companya,desde avuy dormirá en son mauseol.

Mon fill Ramon ja menará ma herencia;per acabar ma vida en penitenciajo ací mateix vull fer un monestir;puix no he sabut del viure la ciencia,deixáume apendre ací la de morir.—

Oliva li respon:—Si un asceterien esta aubaga ombrívola ha d'haverhi,trayen l'empelt del arbre de Cuixá,que, com la nit d'estrelles l'hemisferisembra, de sants la terra ensementá.

Si la sé cabdellar en la memoria,vos contaré sa oblidadiça historia,vos mostraré d'eix arbre les arrelsque ab llágrimes plantat y sense gloria,pujá un esplet de santetat als cels.

EXALADA

En AquisgranCarles lo Many un día estant,sol de l'historiaen lo mitj-día de sa gloria,en trono d'or,de duchs y prínceps ab la florde tots los pobles,doblant humils ses testes nobles,cinch monjos vellsab pobres hábits y burellsse presentareny ab greus sospirs aixís parlaren:

«Rey adoratque per estendre son regnatDeu al món dona,més que pe'l ceptre y la coronagran per lo cor,ohiu, si us plau, nostre clamor.En Exalada,vora'l camí de Llivia á Prada,monjos ahirteníam temple y monestir,horta florida,vells pergamins que'l cor no oblida,llibres de chor

que recaptavam més que l'or,altars de marbre,olaustres d'estil feixuch y barbrehont cisell toschles feristeles d'aquell boschgrabat havía;teníam ampla conreríahont lo pobretera guardat de fam y fret.Mes ¡gran desastre!de tot aixó no'n queda rastre;en un momentla revinguda d'un torrentho ha esborraty es com si may hagués estat!

En la solanaque presideix la Tor cerdana,massa á plaherd'Enveig vivía'l cavaller.Sa pobra esposa,de son distret amor gelosa,pregava a Deuque li tornás lo marit seu,massa amorósde l'encantada de Lanós,d'ençá que un día,com lliri d'aygua que s'obría,dintre l'estanyell la ovirá prenent un bany.Caygué en sos braços

y oblidá prompte, d'aquells llaçosen la presó,sos fills, sa esposa y sa maysó.Com fil de plataque lliga al pla la serra ingratade Puig Pedrós,lo riu la Tet, desde Lanós,tot fent joguines,á besar baixa les ruinesdel monestir.Lo cavaller fins al Capcirsegueix á estonesdel riu febrós les clares ones,caçant, cruel,lo coll-vert d'or, d'ales de cel,bech groch y negre,que al aixecar lo vol alegre,més que un aucellala-pintat, sembla un joyellde pedres finesfet per les sílfides y ondines.Nostre priortrobál un día ab son amory ab veu amigali parlá aixís: «Cal que us ho diga,no ho podeu ferde rebutjar vostra mullerper una fada!»Quant ho sentí sa enamorada,picá de peus,del Orient per tots los deusjurant finir

ab monagals y monestird'una petjadaxafant lo niu y la niuhada,

Davant Planésen l'ampla conca de Barrésun llach hi havíadel astre rey mirall de día,mirall floritde les estrelles á la nity de la lluna.Prou se'n recorda la Llacuna,poble gentil,que en una roca seya humil,del llach á vora,com adormida pescadoraque l'endemásens peix ni aygua's trobará.La goja, encesa,diu: «Del ayguat vull ser jo presa,ò aquesta nittindrán l'estany per cobre-llitclaustre y capelles,y'l rusch, la mel y les abelles,al despertar,rodolarán cap á la mar.»Diu y lo guía,á la derrera llum del día,fins á la vallahont la Tet, com un cavallen sa carrera,

de rochs s'atura en la barreraque hi posá Deuquant aixecava'l Pirineu.De sa cadenal'aygua, mil anys, gratá l'arena,gratant, gratantlos forts anells aná afluixanty d'eixa serrane resta sols un mur de terra.En son crestalllo cavaller clava un magallque'ls rochs arranca;á cada colp la férrea tancase va aprimant.Molts colps aterran un gegant.En la resclosas'obre una font impetuosa,que's torna riu,riu que, més gros y més altiu,se torna marque camps y pobles va á abrigar.

Per Exaladala nit derrera es arribada!Al monestirnos acabavam d'adormir,quant l'espetechnos desvetllava á tots en sech.Del llit saltámy á mitj vestir al chor baixám.Es la capella,

com ull al cloure sa parpella,niu de foscor.Per fernos créixer més l'horror,á la llum vagade l'humil llantia que s'apaga,l'ombra d'Otgerveyèm sortir de son carnersignant la porta,que obre ab un colp de maça forta.Cinch solament,cinch la seguim fora'l conventa corre-cuyta,esferehits prenent la fuytamontanya amunt.

Al esvanírsens lo difunt,mirám enrera;lo monestir ay! ja no hi era,gran devassallse l'emportava rost avallá tomballons,monjos, capella, torreons,altars y marbres,remats, conreus, columnes y arbres.Sols s'ohí un criten les entranyes de la nitab la tronadaque, d'encontrada en encontradatot rodolant,sembrá la mort més que l'espanty l'agonia.

Adeu, ma dolça companyíade paradís,llibres, companys, celda felíç,altar dolcíssim,mística celda del Altíssim.Dolç monestir,quí hagués pogut ab tu moriren aquella hora,sols per no veure de l'aurorala llum tornarde tots los nostres al fossar!

Ab llurs cogullesallí trobarem ses despulles,en mal barreigab lo cadavre del d'Enveig,que en sa vil feynaquedá clavat ab la seva eyna.Seguint la Tet,dintre la vall de Codaletque'l cor anyora,com pedra fina que en sa voradeixa la mar,l'imatge anarem á trobarde Sant Miquel,com una estrella en nostre celennuvolat.Ella, sols ella s'ha salvaten lo diluvi!Vos que de Erin fins al Vesuviregiu lo món,

un monestir feunos ahontde nit y díafem al Arcángel companyía.»

L'Emperador,mentres aixuga lo seu plor,aixís contesta:«Sirvents de Deu, de gran tempestasa má vos trau,al enfonzarse vostra nau.Claustre y capellademá tindrèu en la planellad'envers Cuxá,ja que, aturantshi, la triáper son estatgela d' Exalada hermosa imatgede Sant Miquel.Ell encamine desde'l cella meva armadacom un aucell sa novellada.»

Lo monestirno trigá á náixer y á florir,com oliveradel riu Litron en la ribera.Cel de Cuxá,¿de quánta estrella t'enjoyál'abat Garí,ab Pere Urséolo, Marílo gran asceta

y Romualdo anacoreta?Lo Rossellóno ha vist més gran constelaciód'astres de gloriaen lo mitj-día de sa historia.

Ab eix planterque umplí de sants lo món sencer,vostre asceterisi plantau vos, com lo salterid'eixes afrausles umplirá d'himnes suaus.—Que prompte, promptese faça, donchs,—respon lo comte.—Perque mon votsía en sufragi del nebot,prop de la sevajo cavaré la fossa meva,com un esclauque de son amo als peus s'ajau.—

❦