La creu de Canigó

LA CREU DE CANIGÓ

chor de monjos, sota la montanya

Abans que'l comte mòria,pujèm, pujèm al cim de Canigó,ab lo signe sagrat de la victoriaá coronar lo front del Rosselló.La nuvolada obscura,mortalla immensa d'un gegant difunt,abriga ja la altura,apagant d'una á una les estrelles;mes nos guía la Creu més alta que elles;en nom de Deu, amunt.

chor de fades dalt

Per los núvols lo tro y per les montanyesva rodolant com carro que s'estimba,aprop d'ací ressonan veus estranyes,mentres la nostra minva.¿A profanar nostre palau quí puja?¿Caldrá per ells que fuja,bresques y ruschs deixantlos, nostre aixam?Cau damunt seu, tempesta que rodolas,¡oh núvol que braholas!desenvayna lo glavi de ton llamp.

chor de monjos

Com un volcá que esclata, la tempestadel Canigó la cima ha somoguda,s'adreça sollevada la congesta,del torb per l'ala bategant rompuda,que brunz com una rodade corcers esverats per la batuda.Esbrosta'l bosch com vinya en temps de poda,grossos penyals de llur sient desbanca,remou, capgira, arranca,ab terratrèmol, fetes niu de furies,preguntan les boscuriessi, ab sos cimals de neu y arrels de marbre,

com un esqueix del arbre,del Pirineu lo Canigó s'esbranca.Peró la Creu nos guía,de nostra companyíani de nostres cabells no'n caurá un;ni mòures pot la fullasense que Deu ho vulla.En nom de Deu, amunt.

chor de gojes

Avall los hermitans y cenobites,com est palau no'n daura un altre'l sol;si volen ferne monestirs y hermitesper darshi ab ángels cites,per son platxeri Flordeneu se'l vol.Mes ¡ay! com fortalesaque escala per set bandes l'enemich,nostra montanya es presaal sò d'himnes monástichs y canturiesde cent campaneríes al repich.Anèm, anèm! nostre palau s'aterra,trencades ses columnes de cristall,y ¡ay! com la neu que coroná eixa serra,nostra gloria que's fon va riu avall!

chor de monjos

Per entre la boyrada que s'esqueixaá Catalunya's va veyent més gran,pujant de feixa en feixaper les espatlles d'eix turó gegant.L'aurora lo coronade raigs d'argent ab nívea madeixaque d'or se va tornant.Lo bes últim li donal'estrella matutina,perdentse entre l'aurífera boyrina,com entre cabells rossos un brillant.¡Oh! salve, Catalunya,la fosca nit s'allunya,la nuvolada's fon,y com áurea corona gegantina,lo sol se posa en ton puríssim front.

la goja de mirmanda

Adeu, cèltica vila de Mirmanda,per no tornar me'n vaig,may més veurás les gojes en garlandad'una banda de riu á l'altra bandadançar pe'l mes de maig.Tes cases d'una á una hi veurás caure

com ell veurá disminuhir son raig.Cansades de vetllar entre ruinesveurás desdir y ajauretes colossals alzinesque ha perdonat lo llamp,y tos palaus, tes torres y piscinesjaurán com flors y espinesque deixa'l temps dallades en son camp.Pedrera d'eixos poblesserás mil anys; de tes muralles doblesse'n bastirán castells y monestirs,de taula servirán tes ares nobles,de fites tos menhirs.

los monjos del monestir del camp

La Provença de moros escombrada,al peu del Canigó los rebatíaCarles lo Many un día,guiant la seva armada,com al poble de Deu l'arca sagrada,una imatge de bronzo de María.La set que's beu la sanch dintre ses venesl'estoch fa caure de ses mans morenes.Mes Carles se'n adona,cau de genolls als pens de sa Patronay clava sa Joyosa en un conreu,d'hont brolla l'aygua puraque nou delit los donaper traure de l'altura

l'enemich de sa patria y de son Deu.D'aquest prodigi en eternal memoriafundá en lo Camp lo nostre monestir;y la Mare de Deu de la Victoria,estrella de sa gloria,esser volgué l'Estrella de Tuhir.

la goja de galamús

Esfloredices valls de Fenolledes,adeu, adeu, desert de Galamús;també de tes arbredes,que arrosan aygues fredes,me trauhen los deixebles de Jesús!Adeu, los de Nohedes,Estany Negre, Estany Blau y l'Estelat,espills d'eixes pinedesy d'eix cel de safir immaculat!¡Qué tristos ara us miro,tan frescos y rihents que us he deixat!

l'hermitá de galamús

Desde ací dalt t'oviro,placèvol hermitatge,y ja per tu sospirocom l'aucellet que anyorason niu entre'l brancatge.

Ahir de Sant Antonitrobí en la Cova una divina imatgeque, en signe de victoria,de porcell en figura, té'l dimonials peus. ¿Baixáli un Angel de la Gloriaperque del herm l'aspresa m'endolcís?Dolça Tebayda mía,cancell del paradís,en tu, d'eix serafí ab la companyia,dolça Tebayda mía,ja moriré felíç!

la fada de ribas

Adeu, Coves de Ribas,ja no us veuré may més,fontana remeyera d'aygues vives,cistell de flors de Nuriaab faixes de verdor al cel sospès.Ja'l ressó no ohirán de ma canturiapujant los traginers per lo camí,y'l pastoret que vetlla en la boscuriaen la ribera estesosmos tovallons no ovirará al matí.May més d'amor encesosvindrán los cavallers á aquella Covaque sols l'amor obrí;si algú mon niu retroba,lo trobará sens mi!En eixes valls á rellevar ma fama,

vestit de foch y flama,ja ve'l Comte l'Arnau;boscos, soleys, masíes que'l cor ama,per sempre adeu siau!

oliva

Si ve'l Comte l'Arnau, altres ne venen:la creu en sa má teneny l'amor de Jesús dintre del cor,y ab aqueix foch diví la terra encenen,fentne l'astre flammíger del amor.L'esbart del cel de Monagals eixíaquant ja la marejadade moros decreixíay ahont nasqué Ripoll, á la besadadel Ter y del Freser,en illa gerda eix monestir bastía,de Catalunya baluart primer.Fets ángels de la patria, allí guardarensa historia y son tresor,son esperit naixent allí breçaren,adormintlo ab cançons de l'antigor.

la de fontargent

No us tornaré pas veure,boscuries andorranes,

rius de Fontalba, estanys de Fontargent;ni us dich ¡ay! á reveure,mes serres catalanes,que veig fugir, fugir cap á occident!

l'hermitá de meritxell

Desníessen la fada á la bona hora,millor Reyna y senyoraen Meritxell trobaren estes valls.Fa música á ses plantes lo Valira,que d'Ordino á Soldeu, armoniosa,té la figura d'una immensa lirade braços de cristalls.Damunt son front lluheixenlos dotze estanys Pessons, corona hermosaque de brillants y gemmes li ofereixenaqueixes cimes hont lo cel reposa:corona d'Ariana esplendorosaque, del zenit despresa,quedá entre terra y cel aquí sospesa.

les fades de rosas i banyolas

Adeu, viles y platges y boscuries,d'aqueixes endreçuries.Passá en ales dels somnis ilusorial'albor de nostra gloria,

com passan los metéors que'l cel faixanab moridora estela d'argent pur,aixís, vora la mar, pujan y baixanles serres de Bagur.

los monjos de banyolas

Quant Carlomagne deslliurá á Girona,se vejeren exèrcits per los ayresuns ab altres lluytar, com llenyatayresab llurs destrals dintre l'afrau pregona;plovía sanch per darli nou baptisme;llampeguejá y en hòrrida tempestasenyá una creu de foch sa ebúrnea testa.Los moros la revenja encomanarená un drach del negre abisme,que devorava nines é infantonsy, arreu, los cavallers que ab ell lluytaren,ab sos cavalls, ses armes y penons.Era feréstech, monstruós, deforme;ab son verí l'Estany enterbolía,y de sa cua ab lo remás enormea la vila ses ones rebatía.Lo monjo Sant Emeri,dels orfanets y viudes á les veus,deixá son asceteriy'l monstre esgarrifós caygué á sos peus.

los de sant pere de roda

Quant de Cósroes l'espasa flamejantacremava de David la ciutat santa,en son etern, inderrocable solitremolá la ciutat del Capitoli.Lo papa Bonifaci, en barca ayrosa,lo cap del Príncep dels apóstols posa,penyora que á tu't fía,¡oh Catalunya, oh dolça patria mía!La empeny ab má amorosala mar, vers hont comença'l Pirineu,al peu del Cap, de Venus trono un día,que suplantá la Creu.Los mariners á ses divines plantesde les reliquies santesestojan lo tresor.Al riure l'iris de la pau hi tornany'l tabernacle adornangarlandes de verdor.Ab llur mantell les eures lo cobreixeny aritjols y ridortes li guarneixenun maig de cel que'ls ángels fan florir.Vehent que Sant Pere escull lo Verderariper son reliquiari,li fan una capella,d'hont brotá, com la flor de la poncella,de Sant Pere de Roda 'l monestir.

la goja de lanós

Adeu, terra cerdana,mon paradís un día,qué n'ets ¡ay! d'anyorívola per mi,d'ençá que en ta Solana,verger de l'amor mía,tots los meus somnis esflorar vejí!

los pabordes de nuria y font-romeu

Se sent algú que ploravers Font-romeu y Nuria,de les alojes es l'esbart que açtoranostra suau canturia.Cantèm, cantèm, llur fosca nit declinaals raigs de vostra aurora,¡oh Estrella matutinade Nuria y Font-romeu!siau vos la Reginade nostre Pirineu.

chor de gojes

Anèmsen, Flordeneu; de fulla en fullavostra corona d'or se va desfent,

lo vol de nostres ilusions s'esbullacom un esbart de papallons al vent.Deixèm aqueixa cima sobirana,y en alguna illa de la mar llunyana,d'ahont deguerem segles há, sortir,tot recordant la terra catalanaanèmsen á morir!

flordeneu

Fan anys, avuy mateix, en aquesta hora,jo seya ací ab Gentil;los besos de l'auroravolavan per son front, com les abellespe'l front de les poncellesque en sa brosta desclou l'alè d'abril.Y avuy, á aquesta cimaque guarda la petjada de son peu,ab quant mon cor estimatinch de donar l'adeu!Montanyes regaladesson les de Canigó;per mi bé ho son estades,mes ara no ho son, no!

les fades partint

Quant lo novembre esfulladíç s'acosta,s'aplegan en la costa

les orenetes per passar la mar;aixís de tu, ma dolça Catalunya,lo nostre vol s'allunya,girantse sols per vèuret y plorar!Un jorn tornarán ellesab los amors, los lliris y roselles,los cántichs dels fadrins y les donzelles;¡sols á nosaltres no'ns veurás tornar!

chor de monjos

Ja som al cap d'amunt de la montanya,balcó del Pirineu;se veuhen desde ací França y Espanya,junyímles ab la Creu.(Plantantla y adorantla.)Arbre florit del Gólgota en la roca,¡oh Creu! obriu lo cel ab vostre front,tancau, tancau l'infern ab vostra soca,y ab vostres braços relligau lo món.

oliva

Del iris bell la virolada cintasobre la Creu del Canigó se mostra,corona celestial que un ángel pinta.

un infant

Com perles que en l'arenadeixan les ones blaves de la mar,entre'ls núvols del cel que s'asserenase veuhen sants y vèrgens blanquejar.

chor de sants en los núvols

Crux fidelis inter omnesarbor una nobilis

garí, abat

Del amor de Jesús ¡oh dolça escola!la que en lo claustre de Cuxá plantí,suau perfum ne volamillor que d'un jardí:dels candidats mirau la blanca estola,mirau sos cors brollant amor diví!

chor de sants

Silva talem nulla profertfronde, flore, germine.

sant romualdo y sant marí

Com niu de rossinyols entre englantines,jo veig nostre hermitatgedavant lo monestir de Sant Miquel;aparicions divinesbaixavan á eix boscatge,pujántsen nostres ánimes al cel.

sant urséolo

Un día, de Venecia Dux fortíssim,á ma esposa la mar doní anells d'or,per vos, Jesús dolcíssim,per vos guardava l'ánima y lo cor.Com en ales d'un ángel del Altíssim,Garí, en ta companyía,á viure en la abadíavinguí de Sant Miquel,y fills, muller y regne, quant tenía,

tot ho deixí per eix recó de cel.Sovint fins á l'auroraun èxtasis diví'm lligava fora;quant l'albadella me cridava al chorun dematí, la porta era tancada;jo demanava entrada,ningú'm sentí, ningú, sinó'l Senyor.Ell m'enviá dos ángels amorososab una escalad'or.Ditxosos, ¡oh! ditxososlos que pujan, ¡oh Creu! per ta floridabrancada, arbre de vida,que'l fruyt del cel nos du;per pujar de la Gloria al goig sens midal'escala d'or ets tu!

chor de sants

Flecte ramos, arbor alta.

sant vicens

Abaixaulos, ¡oh Creu! cap á Colliure.

sant guillem de combret

Los pobles abrigau del Vallespir,florit niu de repòs hont volguí viure.

sant narcís

Guardau lo mur de l'immortal Girona.

santa eularia

Posauvos en l'escut de Barcelona.

sants lluciá y marciá

Y sobre'l cor de nostra mare Ausona,fentla en ciencia y pietat florir.

sant damás

Y en l'Ampurdá, lo Rosselló y Cerdanya,Catalunya y Espanya,

feuhi la fe de Jesucrist reviure,feu á ses plantes lo Coran morir.

oliva

¿Sentiu? de la campanade nostre monestir se sent lo plor,mon cor ab ella una oració us demanaper mon germá que's mor.

chor de monjos(s'agenollan)

Proficiscere anima christiana.Del cos rompent los llaços,surt d'aquest món crisálida immortal.Rebeula com esposa en vostres braços,lliuraula ¡oh Deu! del terbolí infernal,com á Lot del incendi de Sodoma,á Daniel de les urpes del lleó,á Sant Pere y Sant Pau de les cadenesde la cruenta Roma,á Job d'un mar de penesy á Moysés dels corcers de Faraó.

un infant

Dins una alba de llum serena y purajo'l veig enarborarse,rejovenit y lliure:dos justos de l'alturatot baixant á recèbrel veig somriure;de l'un la noble y bélica figurase sembla al que ara puja del desterro,y ab ells veig abraçarse;l'altre es hermós com pomeró en abril,

chor de monjos

Aquell deu ser lo comte Tallaferro,aquest l'hermós Gentil!

oliva

Gloria al Senyor; lo núvol de tristesaque amortallá tant temps l'ánima míacom los núvols del cel se va desfent;la nit recula empesaper la claror del díaque riu en la finestra d'Orient.

La nostra terra aymada,que de Mahoma sota'l jou vivía,com un guerrer armadaempeny los sarrahins vers l'Occident.Lo comte Berenguer de Barcelonaaixampla sa corona,Catalunya's desvetlla escamarlada,cama ençá, cama enllá del Pirineu,com damunt son corcer una amaçonaque s'adormí una estona,venint de abrahonar un semideu.A l'áliga real es parionaque ab cada ala dominaun vessant de la serra gegantina.Derrocat lo titánich Almansor,del islamisme vespertina estrella¿quí sab si algun nostre héroe fórmidableha d'aixecar sa espasa immensurablede gran conqueridor?¿Quí sab, quí sab si ab ella,sa corona y sa llar veyent petites,á un gran realme ha de donar les fites?

chor d'homens de paratge

Partim ab tro de guerra,com temporal que baixa de la serra;la llagostada morallancèm per sempre d'eixos camps afora,aprés los llaurarèm:

de les visarmes, relles,de les espases ne farèm corbelles;lo blat avuy son sarrahins, seguèm

chor final

Gloria al Senyor: tenim ja patria amada,qué altívola es, qué fórta al despertar!al Pirineu miraula recolzada,son front al cel, sos peus dintre la mar.

Branda ab son puny la llança poderosa;lo que ella guanye ho guardará la Creu:sobre son pit té sa fillada hermosaque'ns fa alletar ab fe y ab amor seu.

Brecèmla encara en est breçol de serres,enrobustim sos braços y son cor,sos braços fem de ferro per les guerres,mes per la pau umplim son pit d'amor.

Patria! 't doná ses ales la victoria;com un sol d'or ton astre's va llevant;llança á ponent lo carro de ta gloria;puix Deu t'empeny, ¡oh Catalunya! avant.

Avant: per monts, per terra y mars no't pares,ja t'es petit per trono'l Pirineu,per esser gran avuy te despertaresá l'ombra de la Creu.

❦