A un orfanet

Quomodo si cui mater blandiaturita ego consolabor vos.Isaies, 66, 13

Ego sum resurrectio et vita.Joan, 11, 25

Plora, plora: les llagrimes que t cauenson llagrimes del cor,i als orfanets les llagrimes escauencom perles a la flor.

Ab les que ploren tristes les estrellesla prada s'embelleix,se n'enjoien les roses i roselles,el lliri sen guarneix.

Aprés que l bosc una ruixada arrosa,son tint es més suau,la vesta de la terra es més verdosa,el firmament més blau.

Al perlejar la pluja sobre un arbrelo torna esmeragdí;altar que renta cada punt son marbre,nos sembla més diví.

Poncella que s'abeura de rosadafloreix més aviat:aixís farà si a sa regor se badaton cor immaculat.

Més, que tristes les hores se t'esflorencom roses sobre l front!— Mare! — criden tos llavis que s'anyoren,mes ella no respon.

— Mare! — tornes cridar. — Mare estimada! —M´rs ella ja no hi es:aqueixa escala que al matí ha baixadano pujarà mai més.

Més altra n'ha pujada de més bella,del cel l'escala d'or.Puja-la tu, puja-la tu: al cim d'ellat'espera l bes de l'eternal amor.

8 Janer 1882