Cant espiritual

CANT ESPIRITUAL

Si'l mon ja es tant formós, Senyor, si's miraam la pau vostra a dintre de l'ull nostre,què més ens podèu dâ en una altra vida?

Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,i el còs que m'heu donat, Senyor, i el corque s'hi mou sempre... i temo tant la mort!

Am quins altres sentits me'l farèu veureaquest cel blau damunt de les montanyes,i el mar immens, i el sol que per tot brilla?Dèu-me en aquests sentits l'eterna paui no voldré més cel que aquest cel blau.Aquell que a cap moment li digué «—Atura-t»sinó al meteix que li dugué la mort,jo no l'entenc, Senyor; jo, que voldriaaturâ a tants moments de cada diaper fê-ls eterns a dintre del meu cor!...O es que aquest «fê etern» es ja la mort?Mes llavores, la vida, què seria?

Fóra l'ombra no més del temps que passa,i l'ilusió del lluny i de l'aprop,i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,enganyador, perquè ja tot ho es tot?

Tant se val! Aquest món, sia como sia,tant divers, tant extens, tant temporal;aquesta terra, am tot lo que s'hi cria,es ma patria, Senyor: i no podriaesser també una patria celestial?Home só i es humana ma mesuraper tot quant puga creure i esperar:si ma fe i ma esperança aquí s'aturame'n farèu una culpa més enllà?Més enllà veig el cel i les estrelles,i encare allí voldria esser-hi hom:si heu fet les coses a mos ulls tant belles,si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,per què aclucâ-ls cercant un altre com?Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!Ja ho sé que sou, Senyor; pro hont sou, qui ho sab?Tot lo que veig se vos assembla en mi...Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.I quan vinga aquella hora de temençaen que s'acluquin aquests ulls humans,obriu-me'n, Senyô, uns altres de més gransper contemplar la vostra faç immensa.Sia-m la mort una major naixença!