El comte Arnau

I

Els timbals de l'orgia ofenen l'airede l'hora matinal, que encara guardales quietuts de l'aire de la nit.

I surt dalt de cavall el comte Arnau,que porta la capa blancai va a veure a l'abadessadel convent de Sant Joan.

Els pastors, per les montanyes,tots de lluny guaiten com passa;els pagesos tots tremolen...«És el comte Arnau!»

II

Adalaisa, l'abadessa,l'espera mig desmaiada.Ell travessa la capellaam la barba escabelladade l'orgia de la nit.Passa, i la deixa tota profanada...I entra rialler en la cambra d'Adalaisa.

Adalaisa mig-riu i està contenta;té la cara carnosa i molt afable,i un xic de sota-barba arrodonida,i un clot a cada galta.

III

—Treu-te la capa, —li demana ella.—Treu-te la capa, que t veuré més gran.—Treu-te tu l manto, que t veuré més bella.—No, que só l'abadessa de Sant Joan.—

Canta una alosa de la part de fòra,per la finestra entra l sol brillant,el cel és blau i resplendenta l'hora:el comte i l'abadessa s van mirant.

—Treu-te tu l manto, que t veuré més bella:sense toca t voldria i sense vel.—De genolls jo t voldria en la capella:tant gloriós, faries goig al cel.

—Prô a mi l cel no m fa goig més que si l mirodesde la terra sobre meu obert:me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,buid i silenciós com un desert.

El cel és el repòs de la mirada,i és el repòs del braç i el pensament;per xò, ajegut a terra, el cel m'agradai m'adormo mirant-lo fixament.

—Altre cel és per mi la tenebrosacapella ont un altar brilla tot sol:el còs humiliat sobre una llosa,l'ànima deslliurada aixeca l vol.

I de la terra i d'aquest món s'oblida,sospirant per la mort que ha de venir.—En tos llavis groixuts, de mort al dir,com hi oneja suaument la vida!

—Més, són fang. Quan per sempre s'hauran clos,vindran els cucs i sen faran pastura.Vull amagrî ls meus llavis i el meu còsper fer-me tornar l'ànima més pura.—

Canta una alosa de la part de fòra,per la finestra entra l sol brillant,el cel és blau i resplendenta l'hora:el comte i l'abadessa s van mirant.

—Adalaisa, tu que ets tant vividorai que ls ulls els tens plens de voluntat,i aquesta avida boca prenedora,i en els teus aires tanta majestat,

com és que ara malparles de la vida,per la que estas tant fortament armada?No t'escau la mirada esmortuidasota l'arc de la cella ben poblada.

Escaurà bé a tes palides germanes,tristos còssos per sempre immaternals:per elles són les fantasies vanesde vagues resplendors celestials.

Però tu, performada criatura,delicia de la terra, torna al món!Romp el cordó que injuria ta cintura!Arrenca-t, Adalaisa, els vels del front!—

I avança Arnau hermosament; prô s giraairosa ella an el Sant Cristo nu,i, signant-lo an el comte, li diu: —Mira:aquest encara és més hermós que tu!—

Canta una alosa de la part de fòra,per la finestra entra l sol brillant,el cel és blau i resplendenta l'hora:el comte i l'abadessa s van mirant.

IV

Totes les veus de la terracriden contra l comte Arnauperquè, volent a Adalaisa,séns ella se n'ha tornat.

«Fill de la terra, —fill de la terra,comte l'Arnau:per una imatget'has deturat,per un cadavre,tu que n fas tants!»«Com el Sant Cristo —no n'he fet cap.»«Què té l Sant Cristo? —Què té l Sant Cristo,comte l'Arnau?

És fusta morta: —no pot brotar.»«Ai, sí, que brota! —Ai, sí, que brota!Valga-m Déu val!Quina mirada —ella li ha dat!»«Quina mirada, —quina mirada,comte l'Arnau,quina mirada —deu havê estat!»

Ell vol esclafir la rialla,fa un gran crit i arrenca l plor.Al rugit del plor que arrencaclamorós el comte Arnau,totes les veus de la terrase dispersen udolant.

V

Nit!... Tota l'hermosura d'Adalaisajeu adormida als peus del Cristo nu.Arnau segueix pacient un camí negreper dins de les montanyes silencioses.Per damunt de la volta hi passa un riuuna estona... Després se perd i calla...L'Arnau de sota terra surt al porxo.

Va cercant a Adalaisa entre les celdesi la veu que adormia sa hermosuratota ajeguda als peus del Cristo nu,sense vels, sense toca, sense manto,séns gesto ni defensa... Allí, adormida.

Té una gran cabellera molt frondosa.

«Quins cabells més sedosos, Adalaisa!»,pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Ella dorm, ella dorm, i a poc a pocse li amoroseix tota la caracom reflectant el pas serè d'un somni,fins que mig-riu molt dolçament. Li volauna estona l somrís entorn dels llavis.

«Quins llavis amorosos, Adalaisa!»,pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Un gran sospir travessa l dormir d'ellacom onada del mar, i s'aquieta.

«Quin pit sospirador tens, Adalaisa!»,pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Més quan ella obre ls ulls, ell desencanta-s,la pren amb un braçat i se l'emporta.

Quan surten a camp ras se fa de dia.

VI

Totes les veus de la terraaclamen al comte Arnauperquè de la fosca provaha sortit tant triomfant:

«Fill de la terra, —fill de la terra,comte l'Arnau,ara demana, —ara demana:què no podras?

—Viure, viure, viure sempre:no voldria morir mai;ser com roure que s'arrelai obre la copa en l'espai.

—Els roures viuen i viuen,prô també compten els anys.

—Doncs, vull ser la roca immobilentre sols i temporals.

—La roca viu sense viure,que res la penetra mai.

—Doncs, la mar somovedoraque a tot s'obre i dóna pas.

—La mar s'està tota sola,i tu vas acompanyat.

—Doncs, ser l'aire quan l'inflamala llum del sol immortal.

—Prô l'aire ni l sol no estimenni senten l'eternitat.

—Doncs, ser home sobre-home,ser la terra palpitant.

—Seras roure, seras penya,seras mar esvalotat,seras aire que s'inflama,seras astre rutilant,seras home sobre-home,perquè n tens la voluntat.Correras per monts i planes,per la terra, que és tant gran,muntat en cavall de flamesque no set cançarà mai.El teu pas farà basardacom el pas del temporal.Totes les veus de la terracridaran al teu voltant.

Te diran ànima en penacom si fossis condemnat.»

VII

«Tota la nit l'he cridadai encara no ha obert els ulls.No ls obris ara, Adalaisa,que l mig-dia no és per tu.El mig-dia no és per tu,de cara al cel en mos braços.Nit i dia i tot per mi,que miro al dret dels meus passos!Tu desclouras les parpellesquan el cel s'haurà enfosquit.». . . . . . . . . . . . . .Al punt de la mitja nitAdalaisa obre ls ulls a les estrelles.«Arnau, que m puges al cel?—El nostre cel és la terra.—Ont anem, Arnau? —Pel món.—Prô jo miraré al cel sempre.—Jo l miraré en els teus ullscada nit quan te despertis.—Jo am mos ulls t'alçaré al cel.—La carga del teu cós m'aferma a terra.

—Mos ulls faran lleu mon còs.—Tota tu ets d'eterna dura.—Els meus ulls són cel en flor.—I el teu còs fruita madura!»

VIII

El comte Arnau no s lleva,tampoc no sen va al llit,que corre i corre sempre,i sempre am més dalit.

No segueix nord ni via,que va d'ençà i enllà.Arreu on passa, mira:no s cança de mirar.

No hi ha res que l deturi,que corre com el vent:si algun destorb l'afronta,l'abat d'un cop rient.

Per xò va deixant rastrede plors i de renecs;prô ls seus grans crits de «juli!»ofeguen clams i precs.

IX

Aquella nit els ulls de l'Adalaisase van omplir d'una pietat tant granque l comte Arnau s'hi va encisâ una estona,oblidat dels seus passos. Aviatva sentir no tocar de peus en terra.Quin esglai! Va llençâ un gran crit d'esglai.Totes les veus de la terra —s'hi van arremolinar;prô desseguidal'infant pesà en el ventre d'Adalaisai els va tornâ a la terra. I digué Arnau:«Com s'ha espessit ta figura!La boca t surt enfòra avida i dura:demana per l'infant.S'ha desformat ta cinturai el teu esguart al cel és menys brillant.Ja t lliguen a la terra prou forts llaços...Doncs en la terra t deixo... I, ara, adéu.—Arnau, si jo era teva, no eres meu?

—Jo soc sols dels meus braços i els meus passos.»

X

A punta de dematí,les monges del monestî,que dies ha l'havien soterrada,varen trobâ a la morta fòra l sot,que tomava la rosada.