Allí dalt

ALLÍ DALT

Per esta vall funestade plors y dol,camino desvalguday sens consol.

Ja ab sos torrents no lluyto,m'hi dexo anar,sé que'l gorch ahont m'empenyenm'ha de dragar.

De lluytar ¿què'n treuría?¿Quí tinch? ¿quí volque jo en lo món ne resteni un día sol?

Com la vella palmerad'erm africà,cremada y combatudaper l'huracà,

que sempre ha donat ombraals pelegrins,sens rebre may de plujaraigs cristallins;

axís fou de ma vidal'avara sòrt;molts en mi han trobat ombra,jo may conhort.

Jo maternal carinyopoch so rebut,lo fraternal afecteno he conegut.

L'autor de ma existencia,mon pare amat,Deu en sa eterna gloriaja ha coronat.

També al sol de ma vida,llum del cor meu,mon espòs, ma alegría,lo volgué Deu.

Jamay en mes entranyessér s'ha albergat,ni ab la sanch de mes veness'ha alimentat.

¿Quina agonía'm faltaja que sofrir?¿Quan tants y tants martirisveuré finir?

Si tras fera borrascave calma al mar,si l'esplet tras la segatorna a brotar,

si després de nit foscave un jorn serè,¿per què may tras mes penesconsol no'm ve?

Si per tota desditxaté'l temps consols,¿per què, Senyor, torturesté per mi sols?

Mirèu que la desditxafa por al món,mirèu qu'ell va apartantsedel meu entorn.

¡Oh Deu just! fèu qu'al mancoal meu costatalgun efluvi quedede l'amistat!

Mes ¿per què, per què m'apuro?Si abandonada haig de ser,mentres Deu no m'abandoni,està ab mi lo món enter.

Fou un temps qu'ab foll deliriva mon front de llor cenyir…sens que ningú se'n esmente,viure puch ara ò morir.

Ningú veu, ni a ningú importaque mon pobre ferit coruna llàgrima afegexien eix mar immens de plor;

puix los llassos que m'uníana la terra, s'han trencat;so vela desamarradapels cops de la tempestat;

y'l silenci que'm rodejaen mitx del humà burgit,demostra qu'en ma existenciatot ha mort, tot es finit.

Fins ma set de gloria vanaab mon bon espòs finà;ara tan sols ambicionola gloria d'hont ell està.

Y mon cor cap allí vola,l'apenan les dilacions,per que allí troban ver premiles nobles inspiracions.

Y en quant afanyosa axecola mirada cap allí,tot lo d'aquí baix me semblaobscur, lleig, fals y mesquí.

Allí dalt l'alè no hi pujade la negra ingratitut,allí dalt triomfants campejanla veritat y virtut.

¿Per què, donchs, de cop no hi volamon fatigat esperit?Per que la materia impuralo té oprès, lo té ensopit.

Y Deu vol aquilatarlodel sofrir en lo gresolper que depure la escoriaqu'encara entorpeix son vol.

Vinguen, donchs, vinguen més penes,que no m'han d'acobardir,per que axís podré més prompted'esta impura vall sortir.

Entretant, sofrèix y càlla,càlla, pobre cor malalt,puix vull que ses armoníessols les senti un d'allí dalt.

1877.