Estisores y didal

ESTISORES Y DIDAL

— Pena extranya dins mon corsento, ma bona mareta,al recort d'una ninetablanca y rossa com un or;es d'elegancia la flory en la dansa no té igual;¡ay! mare, si no us sab mal,voldría ferla ma esposa.— Abans míra si l'hermosaté estisores y didal.

— Donchs, serà ma esposa amadala que, de modestia exemple,se'n va de bon matí al templey'n surt cap a la vesprada,y, a la virtut consagrada,dedica totes les horesa obres merexedoresde la monacal clausura…— ¿Exa santa criaturagasta didal y estisores?

— Crech qu'una dòna opulentaha posat sos ulls en mí;té de dot un Potosíy es de magnats descendenta,y diu que brindarme intentaab sa blana mà y caudal.— Fill meu, no'n fassas cabal;eix amor prudent recúsa,puix la dòna axís poch usaestisores y didal.

— Ara sí que sens recelpuch amar: ¡dòna completa!Escriu com un gran poetay pinta com Rafael;sa veu es d'àngel del cel;

es més sabia qu'un lletrat.Mare, vull ma voluntatrendirli. — Nó, fill: ¿ignorasqu'ha perdut les estisoresy té'l didal rovellat?

— Temps hà qu'a missa primerahi observo una donzella,molt més modesta que bella,que prega ab fè verdadera;després, la mir falagueraprop sa mare a totes hores,y en les mans encisadoresde la placentera ninaveig lluhir, com plata fina,sempre didal y estisores.

¿Puch, donchs, ara, mare mía,donar a tal nina'l cor?— Fill meu, es aquest tresorl'esposa que Deu t'envía; .si es, com dius, modesta y píay es tant son amor filial,porta riquíssim caudalen sa ànima dolsa y pura,y faràn vostra venturaestisores y didal.

1868.