Lo derrer consol

LO DERRER CONSOL

La neu tapa la terra,la nit l'espay cobreix,a la boyra en gebradalo vent nort converteix.

Un sepulcral silenciregna per la ciutat;tot dorm... tot nó, no dormenDeu y la Caritat.

No dorm lo sacerdocique, del humà be en pró,fins a la mort se llansaab santa abnegació.

¿Ohiu de cercans passosrumor apressurat?¿sentiu eix sò metálichvibrant y acompassat?

¿Sentiu eix cántich gravequ'avansa pressurós?tot la presencia anunciade Deu tot poderós.

Lo cant més prop ressona;lo sò vibrant segueix;lo Sagrament Santissimdevant nostre apareix.

¡Glorificat ne síaaqueix diví Senyorque ve, dels seus ministresmitx ocult sobre'l cor!

Nostres alberchs obrímli;llensèm flors a son pas;iluminèm sa rutaab nostra fè veràs.

Mes, com la negra culpatan a obscures nos té,suplèscan llums terrenesles flames de la fé.

Van per tot lloch seguintlocom un cel estrellatl'exhauste llum del pobre,los blandons del magnat.

Aquí està... prosternèmnos,los ulls impurs tanquèm;no alsèm la vista a l'Arca,per que cegar podem.

Puix quan Deu de sa glorialos raigs vol ocultar,ni lo vel que'ls circundasom dignes de mirar.

¡Senyor! ¡Senyor! ja sentolo vostre influx… Paràu.Mon cor humil vos crida;¿per què no l'escoltau?

¿Ahont anau, Senyor, vos qu'en la gloriaun imperi teniu sense confins,y lo poder de vostra pura essenciaadoran extasiats los serafins?

Vos que donau al huracà la forsa,y en un carro de foch arrebatatrecorreu los espays y obriu los núvols!qu'entranyan rugidora tempestat!

Immortal Rey del cel, Sol de grandesa,de la humana maldat reparador,¿los vostres dons de gracia salvadoraa quí portau tan humilment, Senyor?

¿Ahont anau, oh Magestat suprema,que, obrintse los portals a vostre pasde tants alberchs y tants palaus magnífichsqu'us brindan ab amor, no hi entrau pas?

Al sentirvos los fiels, per honorarvosiluminan los llochs per hont passauab llums que brillan en la nit obscuracom los ulls dels serpents sortint del cau.

Tots los punts militars us glorifican,honors prestantvos com a Rey dels reys,y us rendexen ses armes victorioseslos paladins qu'imposan al món lleys.

Mes, vos passau, Autor de cels y terra,y aneu adalerat a concedirlo sant descans a un'ànima penadaqu'avuy voleu premiar en vostre empir.

Y segueix la sonora campaneta,missatgera ignocent d'amor y pau,alegrant l'esperit del qui en Deu fiay estremexent lo cor del vici esclau.

Al metàlich avís, s'obre la portad'obscura y miserable habitació,ahont sospirs desgarradors ressonany los últims gemechs de l'aflicció.

¡Quants de dolors, miseries y agonía,ocupan junts eix tètrich aposent,ahont penetra la Bondat Divinaper donar recompensa al sofriment!

Aquí, lo fret ab son rigor torturay l'ayre que's respira es infectat;lo mur tapissa molsa salitrosa,lo peu rellisca en fètida humitat.

Aquí, jayent sobre asquerosa palla,de l'existencia lo dolor postrersofreix un trist, al qual lo món olvida,un germà nostre, un pobre jornaler.

Prop del seu jas tres infantets hi ploran,sens mare, sens parents, sense consol.—¡Quí us amará, fillets!—son pare exclama;—¡quí tindrà compassió de vostre doll… —

Miserere, Deu meu, canta en la portal'apòstol de Jesús ab dolsa veu.— Sí, — respon lo malalt, — ¡misericordiatingàn d'ells y de mi, Senyor mon Deu! —

Calla lo trist per que son Deu arribadissipant del alberch la obscuritat;tot respira consol, grata esperansa:devant la mort brilla l'eternitat.

¡Oh, si pogués ma lira religiosaensalsar ab lo foch d'un sant espritlo gran, sublim y divinal misteride nostra religió prop d'aqueix llit!

¡Si pogués repetir una per unales paraules més dolses que la melque lo ministre infiltra en aquella ànima,per tants y tants dolors digna del cel!

¡Si dable fos compendre lo misteride bondat y clemencia singularqu'al Criador uneix ab la criatura,y al pecador en àngel pot tornar!…

Mes, callèm, y adorèm; front contra terra,acatèm lo prodigi gloriósqu'al abatut axeca y al fort postra,premia al humil y abat al orgullós.

Puix ja lo moribon sent l'eficaciade lo «postrer consol», ja sent la fè,la esperansa y l'amor, fruyts de la graciaque sols lo unit ab Deu dins del cor té.

Ja ab menor sentiment als seus fills mira,y ja prorromp ab menos aflicció:— Quí us darà amparo, fills!—La Providencia!—respon lo sacerdot; — Deu, Deu y jo… —. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .Y altra volta la clara campaneta,inanimat heralt d'un Deu de pau,alegra lo cor just qu'en ell confia,y extremeix al inich del vici esclau.

Novament fòra portes y finestresguspireja dels llums lo resplandor,com los cuquets fosfòrichs que relluenper los jardins en vespres de calor.

Y mentres per lo trànzit salmodialo ministre del cel ab to fervent:T'alabam, Deu excels, y ab fe immutablete confessam Senyor Omnipotent;

y mentres Jesucrist entra en son temple,circuhit de prestigi y magestat,entra en lo cel un'ànima joyosa,y adopta tres fills més la Caritat.