Himne a Afrodita (Antoni Rubió i Lluch)

Oh tú, en richs tronos, Afrodita eterna,de Zeus, oh filla, veneranda y falsa,mes veus escolta; no ab afanys, ni penes,mon cor castigues.Ans ací vina, com un temps vingueres,mos prechs encesos agradosa ohintne;de Zeus ton pare, lo daurat estatjeper mi deixares;Al lleuger carro, bells moixons junyies,que ab batre d'ales, ab prest vol te duyen,y obrintse l'éter, a la negra terradel cel baixaves.Y tu, oh ditxosa, ab immortal miradadolça'm somreyes: ¿Pera què m'invoques?me demanaves: ¿quines dures peneston pit turmenten?Qu'es lo que ab ansies el teu cor anyora?a qui entre'ls llaços del amor blaníssimsde nou vols pendre? Quin amant, oh Safo,injust t'esquiva?Puig si't rebutja, tornarà a tos braços,dons vindrà a darte si ara'ls teus desdenya,si no t'estima, ton amor ben promptevindrà a implorarne.Vina y deslliuram de mos dols crudíssims,y a mon cor dona, quant mon cor cobeja;com protectora, prop de mi tú sempre,sempre ab mi lluyta.

Igual me sembla als immortals el joveque en ta presencia logra seure, hermosa,y ab clar somriure y dolça veu conversa,d'aprop ohinte.Y el cor se'm torba y dins el pit bategatan sols al veure't, y de sopte als llavisla veu els manca; la trabada llenguase torna muda.Sento de prompte que una ardenta flamadins de mes venes amagada corre;els ulls se cobren d'un fosch vel, y restensorts els oídos.Suor gebrada tota m'ompla, y fortatremor m'agita, molt més groga'm tornoque herba marcida, y defallint, com morta,sens alè quedo.