Un tros de paper - L'americano

La marxa civilitzadora dels segles ha esborrat amb la goma del'oblit una infinitat de tipos que ja han passat a ser altrestants quadros de la galeria històrica, que eren conseqüèncianatural de costums i preocupacions que ara amb prou feines podemcompendre, i sobre les quals la reina del món, l'opinió pública,ha donat ja el seu fallo. En canvi la nostra època ha creat noustipos amb els quals ens topem tots els dies, que són tan dignesd'estudi com podrien ser els antics, i que si no ens fan tantefecte és per lo molt familiaritzats que amb ells estem. Si fospossible fer ressuscitar un difunt del segle passat, trobaria tanridícul l'_oficial_ de perruquer d'avui, pretensiós i_entrometido_, portant cabellera excessivament abultada i amb laclenxa al mig, sempre despentinat i sempre passant-se la pinta,cupido de criades i jugador de dòmino, com nosaltres trobaríemoriginal el barber del seu temps, xerraire, curandero iguitarrista.

L'americano és un dels tipos de nostra societat que sempre hemconsiderat digne d'estudi. Tots sabem qui és l'_americano_, totssabem a quin subjecte s'aplica aquest nom. L'_americano_ ésl'espanyol, i quasi podem dir el català, que ha sortit de lapenínsula, i, després d'haver passat alguns anys a l'Havana, hatornat a la seva terra amb una fortuna considerable. Aquells queallí no han tingut sort i han tornat malalts i sense diners, nosón _americanos_; aquells són _uns ximples carregats d'il·lusionsi uns homes que mai seran res_. Establerta, aquesta diferència,examinem l'origen de l'_ americano_.

L'americano és fill de la costa i de pares pobres. Després desortir de l'estudi del seu poble, en el que va apendre a llegirmal i a escriure pitjor, va entrar de mosso en un cafè i allí vacompletar la seva educació servint copes i marcant _trenta uns_ albillar, fins a l'edat de setze anys. El seu oncle, home de bé id'una regular posició, tement que el seu nebot allí sempre seriaun murri, li dóna cartes per als seus amics de l'Havana, li pagael viatge, li fa fiança per la quinta, i el recomana al patró delbarco.

Al principi de la seva estada a l'Havana escriu cada quinze dies ala seva família. Després, cada mes; més tard cada mig any, i, perúltim, ja no escriu. Allavors és quan comença a fer fortuna: haconseguit reunir aquells primers dos mil duros, que diuen que tantcosten de reunir, i de llavors endavant tot li sembla fàcil.

Al cap de trenta anys de treballar molt, de no deixar res per verdi de tocar tots els pitos, ha conseguit una regular fortuna, illavors es recorda de la seva família i de la seva pàtria.Realitza el seu capital, pren lletres sobre Londres, i s'embarcacap a Espanya. Quan arriba al seu poble està commogut per espai devuit dies. Com saben que ha vingut amb diners, tots els del pobles'apressen a visitar-lo, i fins la Societat Choral li fa serenata.Ell està molt content, té l'amor propi satisfet, i, per provar elseu agraïment, fa fer una font per la vila i a cada un dels seusamics els regala un caixò de puros i un barret de _jipi-japa_. Coml'home de tot se cansa, al cap de sis mesos ja està fastiguejat dela consideració pública i troba molt tonta la vida de poble; finsl'envelat nou, que és un envelat de primer ordre, no el fa feliç.Llavors es resol a venir a viure a Barcelona. Fa una renda de migduro cada dia a la seva família, paga la carrera de pilot a un seugermà, fa col·locar una corona de _siemprevivas_ en el ninxo delseu oncle, i, content i satisfet de si mateix, se'n va a lacapital de Catalunya.

Tots coneixen aquest senyor, i molts de nosaltres el saludem. Quanva anar-se'n a l'Havana era conegut en el seu poble pel Pep de CalTano; ara es diu D. José Viñals. És un senyor d'uns cinquantaanys, encara que en representa sis més perquè el clima de l'Havanadissipa molt la naturalesa. És un home d'estatura regular, mésaviat gras que magre, nas i llavis grossos, cara de color cafè ambllet, ulls expressius i patilles curtes. Va vestit amb moltesmero: totes les prendes són de roba estrangera, porta mitjadotzena d'anells als dits, una cadena de rellotge molt llarga igrossa, de la qual pengen una infinitat de joguines d'or i pedresfines, i, per últim, gasta camisa de batista amb una grossa agullade diamants en el pit. Com les mans són la cosa que més senyalal'ocupació que ha tingut el seu amo, generalment les amaga dintrede guants morats o de color d'argila. És parroquià del Cafè de lesSet Portes i està subscrit al _Lloid_.

En el seu tracte generalment és amable i reservat; és molt amic deparlar en castellà (encara que ho fa bastant malament), i per unregular juga molt bé al solo i a la manilla.

Si encara li dura el desig de guanyar diners, en fa emplear al seucorredor, per sota mà, al l8 per l00 amb garantia d'_obligacions_,juga a la Bolsa amb molta cautela, i, per últim, es fa nombrarDirector d'alguna societat de crèdit. Si ja està satisfet amb elque té, adquireix paper de l'Estat, compra una casa per viure alcarrer de la Mercè, i se'n fa dues més de noves en l'_Ensanche_.

_L'americano_ té en el seu interior dos sentiments que sempreestan contraposats. Per una part, com veu que és ric, té desigs dedonar-se llustre i fer el _senyor_; i, per altra part, es miramolt un duro abans de gastar-lo, perquè es recorda de lo molt queha tingut de treballar per guanyar-lo. Per un costat veureu que téuna carretel·la i un parell d'eugues que no les té millors capmarquès; però si li seguim el passos, veureu que ell mateix se'nva a la Riba a comprar el blat de moro i les garrofes, que sapregatejar com el primer gitano, i fins especula amb els fems de laquadra. També veureu que el seu pis està amoblat amb luxo, però la_silleria_ està coberta amb fundes i les alfombres tenen a sobreuna tira de cotó retort, de dos pams d'ample, per la qual semprecamina per no gastar la catifa.

Acabaré donant una senyal per conèixer el pis en què viul'americano: detràs dels vidres hi ha transparents pintats ambcolors molt vius, i, en la part de fora del balcó, una gàbia ambun lloro.

SISTACHS