Anyorament

¡Y quant depressa fuig nostra ventura!seguimla y —ja lograda—dormimnos en sos brassos, descuídats;y al despertar d' eix son que tant poch dura,qual nova Elena á son país robadavehemnos abandonats!

Y en lo avenir inmens, ab febril ansia,buscamla ab insistencia,y, al lluny al ovirarla li cridam:—«Retorna, oh dolsa amiga de ma infancia!»—Y acut lo plaher; mes sens omplir la ausenciade aquella que anyoram!

Jo, si lo impur deleyte 'm brinda un diasa copa mentidera,dirél'hi: —«Vesten lluny tu qu' aqui vens»tentar ma sedenta fantasía,»que si tristesa 'm dú 'l mirar enrera»tú 'm dus remordiments!»

Mes jo turbar no dech vostre desvari,amichs; ans feros veurerque penas no 'm desvetllan ni dolors;y encara qu' en mon cor sente 'l contrari,dech sons alegres de ma lira treurer,banyats pot ser en plors!

Tal volta en vostre cor, una finjidarialla passatjera,oculte un greu recort d' aquella edat!…¡Es gran, Deu meu, qu' en esta trista vidavingam tots á sufrir, mes de maneraqu' ho fem tots d' amagat!

Tu tens una coloma sempre amigaque á tos desitjs se doma;

tu, verge, ton amor tens á una flor;peró ¿que hi fa? si aquesta se mostigaaixis com nostra vida, y la colomacom nostra ditxa's mor!

Vergonya 'ns dem dels plors que 'ns enterneixen:lo greu retort, la penaqu' acut á nostra ment nos torna roigs,com si 'ls llassos terrens que 'ns oprimeixenfossen de flors, y 'l mon una cadenade plahers, de cants, de goigs!…

¡Y m' ha fugit sense deixar ni rastre!Jo he fet per aturarlotot quant ma pobre ment ha concebut,eix temps en que la ditxa, com un astrehi brilla, mes de sopte 's fon com plácitsomris interromput!