¡Ell!

¡ELL!

I.

Ell sempre y ell per tot! Viva ó gelada,sa imatje 'm persegueix. Ella es ma aurora;ella inspira ma veu arrebatada;ella niuha en ma pensa creadora.Tremolo, y á ma boca emborbossadamots y mes mots acudan en tropell,y rajan mos cantarsquan son recort acut á mon cervell.

Jo'l veig aquí guiant l' artillería;assessinant allá pobles entersen nom dels regicidas d' altre dia;mes lluny, soldat, arranca los podersde las mans del tribú y se 'ls apropía;

y luego, cónsul, pálit y enmagritper lo insomni constantde imperar, que no 'l deixa jorn ni nit.

Despres emperador, ab altíu rostre,dirigint lo combat desde una penya,premis donant al que 'l perill arrostre,vomitant los canons foch á sa senya,sens que ningú com ell tan seré 's mostre;y, l' ánima essent ell de siscents milpera la guerra armats,á la lluyta 'ls conduheix grave y tranquil.

Mes tart, trist presoner á qui escarneixen,com un vil criminal tractat essentper vils escarcellers que 'l oprimeixen,creuhant sos brassos en son pit bullent,vensut, calvo, doblant son front hont neixenmil tempestas que 'n fan d' ella un infern,per entre mil escullsva passejant sa ment, oratje etern.

¡Y quán gran no es allí, quán estrellada

veu sa potencia, y escarnit se veuper los britans, tenint sempre alarmadala terra en sos dos mons, sols ab lo breurumor que mou sa eléctrica petjada!Y per fi, en Santa Elena encadenat,hont lo exposan los reysenssa gavia morint, de ayre faltat!

¡Y quan gran no es llavors que, prest á véurerá Deu mateix que á son costat lo vol,de son ull térbol l' humitat vol tréurer!Son exércit antich, vestit de dol,evoca ants de sa mort, y's nega á créurerque tot sol va á expirar; y, grave y mut,per mortalla prenentson mantell, del llit baixa al atahut!

En Roma hont del Senat lo poder vens,en l' Elba, ab monts de neuló lava plens,en lo Kremlin temut y amenassant;en l' Alambra arrogant;¡éll es per tot arréu!també en lo Nil se 'l veul' Egipte il-luminantab los raigs de sa aurora resplandent.¡Son astre imperial naix en Orient!

Entussiasta, valent, plé de prestigis,pródich, pasmá á la terra dels prodigis.Rendian los vells xeichs acatamental jove emir prudent:los pobles assustatsmiravan dels soldatslo may vist armament:éll per las cegas tribus fou volgutcom un Mahomet del Occident vingut.

Sa estranya mágia consta ja en l' historia.La tenda del alarb nos diu sa gloria.Tot lliure beduhí 's contava honratlogrant la sua amistat.Los tendres nins, veyentla marxa de sa gent,son pas descompassatmedian, d' un tambal al só, ab aplom,y 'ls cavalls renillavan á son nom.

En sech, com arrastrat per l' huracá,l' inmens desert á contemplar se 'n va:y allí, la gran pirámide eminentper pedestal prenent,las sombras va evocantdels qu' en la fossa estándesde llarch temps jayent;y com si una batalla volgués dar,quaranta segles fa ressucitar.

Diu éll:—¡Drets tots!— y 'ls segles al moments' alsan ensemps, los uns cetros duyent,y'ls altres de armas plens los cinturons,

sátrapas, farahons,magos, pobles pasmats;y, polsosos, callats,inclinan tots sos frontsal devant seu, com si un tribut d' honorvolguéren fer á eix nou conqueridor!

Aixís sa voluntat que tot ho enfrenade tot fa un monument. Cert que d' arenaes lo sol qu' éll trepitja; més ¿qué hi faqu' Azur vejés demátapat per l' Aquilóque'l bat sens compassió?Res aixó importará:son peu un etern rastre deixa oberten la fas mouhedissa del desert.

¡Historia! ¡Poesía! Ell, nou col-lós,ab sos peus vos abarca á totas dos.Jo, foll, no puch jamay res gran buscarper vostres ámbits, sens son nom trovar.Si: sempre y quan ma mentté ton recort present,ja sía pera 'l culto ó bé l' afront,de mos llabis los cants agrupats rajan,oh, sol de qui jo só 'l queixós Memnon!

Tú nostra edat dominas. Y ¿qué hi fáque ángel sias aquí y dimoni allá?Ton áliga en son vol esferehitse 'ns endú apesar nostre y sens dalit.Sempre, en tota pinturaresalta ta figura:lo mateix ull que't fuig per tot te veu:sempre, oh Napoleon, altiu y graveen lo brancal del segle estás de peu.

Tal aixís lo estranjer, quan lo encontornexplora del Vessuvi, eix inmens fornja de Napols á Portici al anar,ja al, ab pas importú, la pau turbarde Isquia, aquest pom de florsde falaguers olors,Qual brugit, com un cant entre vesllumsemanat per sultana d' amor folla,sembla una veu que vola entre perfums;

Ja, del sender qu' á Peastum nos conduheix,al distingir los flams que despedeix;ja en Puzzol al ohir ab accent putcantar en lo bell peu de un toscá mur;ja al despertar passantá eix poble sens semblant,á eixa momia, á Pompeya, que al retornde un somni de delicias, embargadaen brassos del volcá s' encontrá un jorn;

Ja al divagar ab la lleugera nauper lo Pausilip, qual marí os complaurecitantvos á Tasso y á Virgil;

sempre veu, sempre, sota lo arbre ombril,demunt lo sol cubertab un mantell de vert,dins del mar, en la prada, al cim del mont,ó en los marges florits de las riveras,sempre, al gegant fumant al horizont!