La dona perduda

¡No la insultéu á la infeliz que cau!Pot ser la desgraciadaá sucombir s' ha vist ¡ay! obligada!¿Qui sap quants jorns sens treva y sense pauab l' escuálida fam ha combatut!…Quan la desgracia 's ceva en la virtut¿qui no la ha vist llarch temps tambalejantcom gota que lluheixde verda branca en lo movible brot;y al sacudirse l' arbre s' extremeix,vacil-la, y lluyta, y cau, lo cel copiant,sent perla avans y en terra tan sols llot?

¡La culpa es nostra!… Pero eix fanch encaraconté 'l perdut tresor:aquella gota d' aigua pura y clara:y pera que —deixant la polsaguera—torne una perla á ser com la primera,cal sols un raig de sol ó un raig d' amor!