Lo foch del cel

¿No la veyéu pasar la fosca nuvolada,ja pálida ó com plom ó ja de sanch tacada,sinestre com estéril, herm estiu?Talment sembla qu'un veu la fumareda espessaque 'l vent s'emporta, y sent la formidable fressad'un poble al qual lo foch torna en caliu.

¿D'hon vé? ¿D'hon vé? Del cel, dels mars, de lasmontanyas?

¿Es lo carro de foch que porta en sas entranyasá un próxim mon algun mal esperit?Mes ¡oh terror! ¿perqué de sopte s' il-luminason sen y un raig de llum surt d'ell que 's revenxinasemblant á un llarch serpent esferehit?

II¡Lo mar! per tot lo mar! onadas, més onadas!L' aussell fatiga en vá sas alas esponjadas:aygua aqui, y aygua allá, y per tot arreu!Sempre onadas sens fi qu'empenyan las primerasy altres al lluny del lluny corrent tras derreras,y altres, y altres després l'ull tan sols véu.

A voltas apareix d'un peix la testa núa,ó brilla al sol lo blau de sa escatosa cúa,ó l' argent de sas alas may en páu.Lo mar sembla un remat qual llana'l vent rebregames, un cercle d' arám al lluny l' horizont plegalo blau mar ajuntant ab lo cel bláu.

—¿Cal aixugar est mar?—del núvol diu la veu.—Nó!—Y'l vol parat emprén baix lo bufet de Déu.

IIIUn golf ab verdas singlerasqu' en las ayguas s' enmirallan!—Búfalos, cervos y ferasy cants qu' en los rochs estallan!—Una tribu gegantescaviu lliure aqui, y cassa y pescasens qu' á sas fletxae seguescalo llamp si á correr batallan.

Per aqueixas gents errantsl' ayre no 's corromp jamay,guerrers, donzellas, infants,ballan junts en rotllo gay,en torn d' un foch qu' en la rivalo vent apaga y aviva,com foch foll que la ment vivadormint, nos mostra en l' espay.

Las verges, com las vespradasbellas, d' ébano sos pits,riuhen al veurerse copiadasde coure 'n los panys brunyits;y altres, alegres com ellas,fan saltar de las mamellasde las dócilas camellasllet blanca ab sos negres dits.

Homes, donas despulladasvéuhense en lo golf banyar.Eixas tribus ignoradas¿hon devian ahir estar?...Del cíbal la esquerpa véuque del cavall l' euga créuse mescla ab lo crit que tréudel rocam lo batent mar.

Lo núvol en l' espay de caminar se deix:—¿Es aquí?— Y una veu li respongué:—Segueix!

L'Egipte!—Ell nos extent, ab sosrossos sembratssemblants á un rich tapís, sos camps tots virolats:plans y mes plans qu' ab altre plans s'enllassanL'aygua abundosa al nort, y al sut l'arena ardentestantse'l disputant mentr' ell s'adorm rihent.entr' aquestos dos mars que l' amenassan.

Tres monts per l'home fets que arriban fins al celab sos punxaguts caps furadan lo blau veltapant sos peus la cendre que'ls rodeja;y com si fossen fets tan sols pera gegantsdesde 'l panell fins baix s' enxamplan los replansquals llosas sens cesar lo vent neteja.

Un esfinx de granit y un déu de marbre vertlos guardan sens que may l'ardent vent del desertlos hage fer baixar sa vista atentaun vol d'estranys vaxells anclats en un gran port;

una ciutat gegant banyant ab dols transportsos peus de pedra en l' aygua macilenta.

L' aixofegant simoún se sent d' allí bramary sobre 'ls blanchs palets l' escata retxinardels cocodrils qu' al sol clavan sas grapas.Véuhense 'ls obelischs naixer en un rampell.Al ponent s' esbargeix com d' un tigre la pelllo Nilo Groch quals islas son las clapas.

L'astre rey se pon ja. Quiet al abrich del ventl' ample mar reflecteix est globo d' or vivent,eix mon, antorxa y ánima del nostre;y en lo rogench cel l' un, l'altre 'n lo vermell marcom á dos reys amichs, se veuhen acostarlos dos sols contemplantse rostre á rostre.

La nuvolada diu:—¿Hon m' he de detenir?—¡Busca!—una veu respon que 'l Thabor fa extremir.

¡Arena y mes arena!¡L' inmens desert! Es ellcom niu de tota menade mónstruo y flagell!Aquí res se detura:los mons d' arena obscura,si 'l vent bufa ab bravura,rodolan com capdell!

A voltas, veus profanasturbant eix lloch sagrat,passan las caravanasde Ophir, Membré y Bagdat.De lluny aquesta collaper lo camí sorolla,rebolla y 's desarrollacom un serpent jaspeat.

Eixa planura inmensaá Déu sols perteneix:

sols ell sap hon comensa,sols ell son mitj coneix.Un baf estrany perfuma,á eix mar que sempre fuma,y escampa en lloch de escumaarena que candeix.

—¿Cal transformar en gorch aq'uest desert aixut?—Més lluny!—respon l' accent del fons del cel vingut.

VICom un enorme escull entre onas col-locatcom de torres un munt que'l temps ha arrabassatBabel, deserta y trista 'ns apareix.De lo res dels mortals testimoni cumplit,á la plasenta llum del astre de la nit,quatre monts ab sa sombra ella enfosqueix.

L' edifici ensulcit s' oculta entre la pols.Los huracans cautius, passant baix sos traspolpromouhen un rumor inexplicable.

L' humá llinatje avans bullia en son entorn;y sobre 'l mon entér Babel devia un jornaixecar s' espiral interminable.

Devian son grahons pujar fins al zenit.Dels monts mes colossals, las molas de granitpugueren sols servir pera una llosa;y 'ls cims mes atrevits, los ulls desatentatsvéyen al sigüent jorn per altres dominatsen sa piramidal testa orgullosa.

Las monstruosas serps y 'l fréstechs cocodrilsper sos esberlats murs corrian com reptilsencauhantse entre penyas grans, superbas;y, colossos perduts entre eixos amples llochs,las palmeras, penjant al cim entre dos rochs,desd' abaix pareixian manolls d' herbas.

Passavan elefants per los crivells dels murs:creixia un bosch devall de sos pilans obscursmultiplicats per nostra folla pensa;aixams d' áligas reals y rápits esparvers

voltavan nit y jorn per sos portals grosserscom abellas en torn de rusca inmensa.

—¡Cal acabarho?—diu lo núvol de ira plé:—¡Segueix!—¡Senyor!—diu éll,—¿hon donchs m'aturaré?

VIIVetaqui que dos ciutats estranyas, desconegudas;qu' alsantse de pis en pis fins á dal dels núvols pujan,se 'ns apareixen dormint en mitj de la nit obscura,ab llurs deus, llurs habitants, ab llurs carros y llurs fustas.Son en la mateixa vall dos jermanas ajegudas.L' ombra sas torres cubreix estarjidas per la lluna;després la vista entreveu entre la claror confusa,aqüeductes, monuments, escalinatas, columnas,amples capitells; despres distingeix inmensa turbade granítichs elefants sostenint una ample cúpula;colossos drets, contemplant com en torn séu se bellugandisformes mónstruos nascuts d' excesos contra naturajardins suspesos guarnits d' arcadas, flors y verdura,y arbres negres inclinats sobre cascadas profusas;temples vastos hon demunt de cayrells de terra cuyta

cent ídols de jaspi hi han que testas de toro dúan:plafons d' un sol roch tallats qu' inmensas cambras ocultan,hon sens' alsar may llurs caps ni mudar may ds postura,vetllan en rotlle asseguts y miranse tots á una,Déus de bronne en llurs jenolls descansant sas mans feixugas.Eixas rampas y palaus, eixas foscas avingudasque'ns mostran per tot arréu formas may vistas ni hagudasestos aqüeductes, ponts, archs y torres y columnas,en quals profundos rodeigs la vista 's pert y s' assusta,per los inmensos espays del cel se veuhen com muntany s' alsan com campanars de interminables agullas,qu' entre mitj de la foscor se confonen y s' agrupan!En l' horizont desboyrat mil y mil estrellas llúhan,y del promontori vast per entre 'ls archs que 'l circundanbrillan també com passant per entre un teixit de puntas.

Ah! ciutats que á folls desitjs vos entregáu sens mesura!Cada hora aqui nous plahers inventa y novas luxurias;cada teulada encubreix cent delictes que repugnan,y, com dos llagas, lo montacan, infestan, corruptan.

¡Totas dos dormen no obstant! Per damunt de cada unavéuhense encare tot just algunas débils espurnas,

antorxas del desenfré ja al naixer desparegudas;llums derreras dels festins en mitj del carrer perdudas.Grans arestas de parets blanquejadas per la llunatremolan dins dels estanys ó parteixen l' ombra obscura.Sembla verament que s' óu en lo fons de la planurarumor d' ofegats patons y d' alenadas confusas;que 's vehuen las dos ciutats lassas, pálidas y mústigasdeixantse anar mollament per lo deleite abatudas!…Y 'l vent, passant per debaix del arbre de fragants fullas,desde Sodoma, 'l sendér que 'ns dú á Gomorra, perfuma!

Llavors fóu quan passant la nuvolada, ohíla véu del cel dihent:—¡Detúra't: es aquí!

VIII¡Lo núvol esclata!Los flams d'escarlatal' hi obran cent traus,cayent ab feresarius de sofre encesaper sobre 'ls palaus,llensant tremolosa

sa llum sanguinosaper sos frontis blaus!

Sodoma! Gomorra!Quin pes ¡ay! ensorravostres murs marbrats!L' ardent nuvoladavos contempla irada¡oh, pobles malvats!y sas amples golasen vosaltres solasllensan sos embalats!

Déu la gent desvetllaque's dormí la vetllaen Ell no pensant:los palaus s' assolan,los carros rodolanab altres topant:camins y carreraspareixen rierasde foch flamejant.

En eixas obscurastorres inseguras,gegants atrevits,sérs mitj morts se mouheny xisclen, y 's cohuenencara adormits;y, com de las vigaslas negras formigas,van cayent rostits.

¿Pot ser que algú fujade la horrible pluja?Ay no! ni un tan sols!Lo foch que espurnejalas parets trossejay enfonza 'ls traspols,roda y cau, y trencala llosa rojencaesmicantla en pols!

Baix cada centellacreix y s' encastellalo destructor flam,s' ajau y s' adressa

corrent mes depressaque no corre un llamp;y en ell se arrossegalo ídol y doblegasos brassos d' aram!

Y onejant se gronxa,y las torras tronxadel poble increyent;y l' ona ruhentaque 'l sofre alimenta,llepantlas, va fentbrillar, com l' escamad' un lluhert la flamaen sos murs d' argent.

Fon com blana cerade la fosca osseralo robust cayró;abat com un arbrelo col-lós de marbrenomenat Nabó,y cada pilastra

flameja y s' arrastracom torrat tió!

En va es qu' homenatjestributen á imatjesdels deus del alt lloch;lo rey ab sa vestacubrint l' ardent crestares logra tampoch:l' ona qu' el pis solcalo temple remolcaab sos plechs de foch!

Mes lluny arrossegaun palau hon bregalo pobre á son pas:l' ona bullidoralos islots devoraab ánsia vorás;y quant á flor surase fort y s' apuracom penca de glas!

Lo gran mago arribaá l' ardenta rivad' hon tothom se 'n vá.De sopte sa tiaras' encén, per sa cararajant com quitrá;y sa má que, llesta,acosta á sa testacom cendre 's desfá.

Lo poble; homes, donas,corre... encesas onass' escampan com vel;de las ciutats mortassitia las portasun cercle cruél.La gent malehidavéu, esporuguida,l' infern on lo cel!

IXDiu que lllavors, semblant á un vell cautiuque pera contemplar d' altre 'l supliciper sobre 'ls murs aguayta son trist front,també 's veijé aguaytar son front altiuá Babel, á llur cómplice en lo vici,per sobre 'ls monts que tapan l' horizont.

Y durant eix misteri, al mon pasmatompli un gran terretrémol com si en guerraestigueren ensemps los elements;y tan profundo fou, qu' en sa ciutatlos pobles sórts que viuhen sota terrasentiren sos estranys sacudiments.

XLo foch fou sens pietat. Ni un sol dels condemnatspugué escapar dels murs adents y calzinats.

}}En vá?, plorant, al cel sas mans alsava:en vá á un altre abrassant, en son derrer adéu,enlluhernat, confús, preguntava quin Déuper sa ciutat aquell volcan vessava.

En va en amples traspols buscava un salvamentcontra lo loch diví; contra lo foch vivent:Déu sap humiliar als que l' hi faltan.En va invocan sos déus; pus del foch al ardorprompte 'ls ulls de granit d' estos deus en un plord' encesa lava de sas clotxas saltan.

Y tot desparegué baix eix suprém revolch:ab l' home la ciutat, ab la planta lo solch.Al foch vingut del eel res lo detura!Avuy rés queda entorn d' eix poble destruhit,y 'l vent desconegut que bufá aquella nitmudá fins las montanyas de figura.

XIVuy dia las palmeras qu' entre rocastristas s' arrelan, senten com las fullasvanse marsint, y arrabassant sas socasal botxornós alé d' eix vent fatal.Deixaren d' existir eixos dos pobles;y, mirall del passat, en sas despullass' extent un gorch de quals ayguas inmobless' escapa un fum semblant al d' un fornal.