Vella cansó del temps jove

Jo ni somniava ab Rosaquan Rosa ab mi al bosch vingué:sé que 'm digué alguna cosapero no'm recordo qué.

Jo era fret, mes fret que'ls marbres,y á son costat caminavaparlantl'hi de flors y de arbres,y ella sa vista 'm fixava…

La rosada 'ns dava perlasy a la plana girassols:

jo gosava ohint las merlas,Rosa ohint los rossinyols.

Jo tan sols setze anys contavamentres ella vint ja fets:cants lo rossinyol l' hi dava;la merla á mi sols xiulets.

Rosa s' alsá de puntetas,y allargá 'l bras, y cullílas moras d' unas branquetas…¡y aquell bras jo no 'l vejí!

L' aygua lliscava calmosaper la molsa de vellutmentres natura amorosadormia dins del bosch mut.

Rosa á sa vista 's detura,y 'l calsat de prompte 's treu,y 'l péu banya en la aygua pura…¡y tampoch vegi aquell péu!

Jo, sense saber lo que feya,seguíala sens parlar:riurer uns moments la veyay altres trista suspirar…

Tampoch vegí qu' era bellafins á ser del bosch á fora…—Bé: no hi pensém més:—digué ella.¡Y ara jo hi penso á tot hora!