El marxant de Venècia — Acte primer

dominen les barquetes marxantones,que els fan acatament de reverènciaquan volen prop amb ses teixides ales.

Ben cert, si corregués tals aventures,els meus afanys més grossos vogarienamb ma esperança. M'estaria sempre,per veure d'on ve el vent, llançant brins d'herba ;cercant ports, cales, rutes en els mapes ;i cada cosa que em pogués fer témerde perdre ma fortuna, sens cap dubteque em faria entristir.

Amb l'alè propique el brou em refredés, arribariaa posar-me febrós amb la cabòriadel mal que fan a mar les gran ventades.Si el rellotge de sorra veiés córrer,pensaria amb esculls i bancs de sorra,i ja em veuria el ric Andreu negant-se,més a fons el pal gran que les costelles,com per besar sa tomba. Anar a Església,i veure tanta pedra en l'edifici,em retrauria perilloses roques,que sols tustant-se amb ma gentil galera,les estofes per l'aigua escamparia,vestint amb seda les furientes ones,i, en un mot, ço que m'era de gran vàlua,

tornant-m'ho res. Si tinc la ideade pensar en això, com no tenir-lade que eix pot-ser funest se'm fes tristíssim?Prou, doncs ; no em digueu més : conec que Antonioés trist per la temor dels seus negocis.

Cregueu que no : per sort, que beneeixo,mos béns a una nau sola no els confio,ni a un lloc només ; ni el fons de ma fortunadepèn tot de l'atzar d'aquesta anyada :ma tristor no em ve, doncs, de mos negocis.

Tampoc enamorat? Doncs bé, diguem-nosque tu estàs trist, perquè no estàs alegre :i et fóra tan senzill de botre i riure,i dir-te alegre, perquè no estàs trist.Pel doble cap de Janus ! La naturaha anat fent a son temps gent ben estranya ;uns sempre d'ulls enfora que se'n riuen,com els lloros, si senten una gaita ;i altres d'un tal aspecte de vinagre,que ni una dent ensenyen per a riureanc que digui Nestor que el tret té ingeni.

Ve Bassanio, el molt noble parent vostre,amb Graciano i Lorenzo. Adéu, Antonio ;us deixem amb més bona companyia.Restaria fins veure-us ben alegre,si amics que valen més no ens succeïssen.

És molt cara ta vàlua en mon apreci ;mes, ja ho veig, et reclamen tos negocis,i l'ocasió aprofites per anar-te'n.

Bons senyors, a tots dos, quan hem de riure?us torneu molt estranys ; cal que això duri ?

El nostre esbarjo és al servei del vostre.(Ixen Salarino i Salanio)

Senyor Bassanio, puix ací és Antonio,nosaltres us deixem : no us oblidéssiu,per l'hora de dinar, on hem de veure'ns.

No sembleu pas molt bé, senyor Antonio;de les coses del món vós en feu massa,i hi perd el qui les compra massa cares :esteu molt canviat, em podeu creure.

No prenc el món sinó com és, Graciano :un teatre on cada home cal que juguisa part, i veig que és la del trist la meva.

Vull la del foll : entre gatzara i riure,que em vinguin les arrugues de vellesa,i que el fetge amb beguda se m'escalfiabans que em glacin el meu cor els greuges.Per què un hom, que es sent córrer sang calentas'ha d'estar, com son avi, en bust de marbre?Dormir despert i caure en icteríciaper mal humor? Jo t'ho he de dir, Antonio,car jo et vull bé i és mon amor qui et parla :hi ha certs homes que en el rostre duenun vel lliscós com la podrida olla,i que estan sempre en meditat silenci,amb l'intent d'aparèixer en conceptede prudents, d'assenyats, de gran saviesa,i com dient : «Jo só el senyor oracle ;«quan jo obri els llavis, que ni el gos abuixi».O mon Antonio! Jo en conec d'aqueixos,que solament són reputats de savis

perquè no diuen res, que si parlessin,só segur que els oients obligarien,en haver-los oït, a dir-los necis.D'això més te'n diré una altra vegada :mes no pesquis amb l'ham de la tristesa,eixa opinió, que és un peixet molt pobre.Anem, Lorenzo. Adéu, adéu per ara ;havent dinat acabaré la prèdica.

Fins hora de dinâ us deixem : llavores,jo vindré a ésser un d'aquells muts savis,car no m'ha deixat dir ni un mot Graciano.

Conserva dos anys més ma companyia,i no sabràs ni el so que fa ta llengua.

Mercès en bona fe, car el silencino es pot recomanar, sinó en la llenguade bou seca, i en noia que no es vengui.(Ixen Graciano i Lorenzo)

Bé està : mes, ara digue'm : qui és la damaa qui jurares visitar d'incògniti de la qual m'has dit que em parlaries?

No és pas per tu desconegut, Antonio,com s'és anat perdent la meva hisenda,per mostrar-me amb un poc de més boatodel que el meu fals estat em permetia ;ni em vull ara queixar de que davallide tan noble nivell : mon gran desficiés d'arribar a treure'm bé els grans deutes,que dels dies de vida massa pròdiga,em tenen relligat. Et dec, Antonio,en amor i en diner, més que a cap altre,i trobo confiança en ton afecteper contar-te mos plans i els meus propòsitsper veure'm net, si puc, de tots mos deutes.

Espero me'ls diguis, bon Bassanio,i si és que es troben tal com tu t'hi trobes,

dins l'esguard de l'honor, jo t'ho asseguro :ma bossa, ma persona, tot quant sigui,tot obert et serà per ajudar-te.

Quan 'nava a estudi, si errava, una fletxasa pariona enjegava amb igual forçai amb igual direcció, però amb més curaper trobar l'altra, i arriscant les dues,sovint trobí el parell. Trec eix exemplede ma infantesa, perquè el que he de dir-teés també semblantment una innocència.Sé que et dec molt, i com de jove pròdig,el que et dec s'és perdut ; mes si volguessisengegâ un altre dard per igual viaque el primer engegares, jo no dubto,fitant bé el tret, que ambdós retrobaria,o, almenys, que aquest segon podria retre't,restant deutô agraït del primer deute.

Prou em coneixes perquè el temps malgastiscercant raons per enrotllâ'm l'afecte ;i sens dubte em fas ara més agravivolent escorcollar fins on arribo,que si haguessis perdut ja ma fortuna.Digues-me, doncs, només el que voldriesque faci i pugui fer a ton servici,i só prest tot seguit : per lo tant, parla.

Viu a Belmont una pubilla rica,formosa, i més encar que el mot formosa,d'exquisides virtuts : sos ulls, a voltes,per mi tingueren muts missatges dolços.Pòrcia és son nom, i en res la sobrepassala filla de Cató, aquella Pòrciamuller de Brutus : l'ample món no ignorases qualitats, car tots els vents li empenyende totes bandes pretendents il·lustres ;i els rínxols d'or que dels seus polsos cauencom un auri toisó, han fet que sigaaquell lloc de Belmont com una Còlquida,on van Jasons a la recerca d'ella.Si jo tingués mitjans, o mon Antoni !per pendre, com un d'ells, part en la lluita,em sento al cor un averany fortíssimque jo el sortós seria, sense dubte.

Ja saps que a mar tinc tota ma fortuna ;ni tinc ara diners, ni m'és prou fàciltrobar-ne de moment : per tant, no et torbis :indaga ço que pot valê a Venèciamon crèdit, i disposa'n, ni que es perdi,pels forniments que et manquin per anar-te'na Belmont a trobar la bella Pòrcia.Vés, i com jo he de fer-ho, fes enquestad'on hi ha diners, i tinc plena esperançaque els obtindràs per mi, o per ma fermança.(Ixen)

I com s'assembla a un publicà adulaire !sols perquè és un cristià, ja li tinc odi ;però més, perquè, amb baixa senzillesa,

deixa el diner de franc, i fa que baixiel guany d'ús, a Venècia, entre nosaltres.Si als seus lloms algun cop puc arrapar-me,l'ira vella que tinc, s'hi farà grassa.Odia el nostre poble sant, i es burla,fins en els llocs on més marxants s'apleguen,dels tractes meus, de mi, i mos guanys legítims,que ell usures en diu. Damnada sigama tribu si el perdono.

Repassava els cabals que em resten ara,i, si no és que em flaquegi la memòria,de moment no disposo de la sumad'aquells tres mil ducats. Mes res, no importa :Túbal, un ric hebreu que és de ma tribu,me'ls deixarà. Però espaiet ! Quants mesosdesitgeu?(A Antonio) Bon singnor, tranquil·litzeu-vos !Vossenyoria ha estat el darrer homede qui han parlat els nostres llavis.

Shylok,encar que no he prestat ni pres a préstecpercebent ni pagant grans interessos,per a servir de mon amic les pressestrenco mos hàbits.

(A Bassanio)Ja sap bé la sumaque has menester?

Ho oblidava : tres mesos ; ja vau dir-ho ;vós, fiador ; bé està. Però escolteu-me :m'apar que heu dit que vos jamai prestàreuni prenguéreu jamai diners a préstec,pagant escreixos.

Quan Jacob pasturava les ramadesde son oncle Laban, — aqueix Jacob,venint del nostre sant Abraham, va ésser,i amb prudència en bé d'ell obrà sa mare,el patriarca terç : sí, sí ; el terç era…

No, no cobrà interès, o el que en diríeurèdit directe ; mes veieu què feia :quan Laban i ell mateix es convingueren

que les cries ratllades o clapadesfossin soldada de Jacob, en ésserque la tardor finia, la ramadade mogudes ovelles cerca els mascles ;i tant i mentres el treball de juntaentre els llanuts procreadors es feia,el llest pastor uns branquillons em pela,i en complir-se l'acció de la naturaposa'ls davant dels ulls de les ovelles,que, en concebre llavors, a son temps i horalliuraren molts anyells pintats a mitges,que foren de Jacob : sigué la traçade treure'n guany, i beneït va ésser :que el guany és beneït, si un hom no el furta.

Jacob, per son servei, s'aventurava ;car no eren coses que en sa mà estiguessin,sinó en la mà del cel que va voler-les.S'és això escrit justificant el rèdit?Són, potser, el vostre or i vostra plataovelles i moltons?

No sé què dir-vos ;els faig criar de pressa; mes, oïu-me.

Remarqueu, fixeu's bé, Bassanio;el diable, si li val, cita la Bíblia.Un mal esprit, traient sants testimonis,

és com un vil amb cara somrienta,o bella poma que és al cor podrida.Que bella es veu la falsedat per fora !

Tres mil ducats : és una bona suma ;de dotze mesos, tres : vejam, el premi…

Molts cops, signior Antonio, en el Rialto,mos diners m'heu titllat i mes usures ;sempre us he oït pacient roncant l'espatlla,car sofrî és el senyal dels de ma tribu.M'heu dit gos, infidel, escanyapobres,escopint-me en ma jueva gabardina,i tot, per disposar del que és meu propi.Bé, doncs, sembla que avui us cal ma ajuda !Doncs, au ! i a mon encontre per a dir-me«Shylok, ens cal diner» : i ho dieu vosaltres,els que heu buidat les reumes en ma barba,i m'heu dat cops de peu, com si us traguéssiuun mal ca foraster de vostra porta !Ara voleu diners ; i què he de dir-vos ?preguntar si en té el gos, o si és possibleque un mal gossot tres mil ducats us presti,o amb to d'esclau i corbant bé l'esquena,amb veueta d'humil i alè trencada,dir així :

Bon senyor, m'escupíreu el dimecres ;rebí tal dia un cop de peu; tal altre,gos vàreu dir-me ; i per aquestes gràcies,i ja són prou, us prestaré moneda?

Em sento amb ganes altre cop de dir-teque ets un gos, i escopir-te altra vegada,i fins llençar-te a cops de peu a fora!Si eix diner vols deixar-me, no me'l deixescom amic ; — l'amistat no ha tret escreixosdel diner de l'amic, mai de la vida ; —ans fes-ho d'enemic, a qui, si falla,pots exigir-li a gust tota la pena.

Té, mireu quin tronar! Si el que voldriaés guanyâ-us l'amistat i el vostre afecte,oblidar els insults amb què em tacàreu,fornir-vos ço que de moment us manca,sens rebre ni una malla per usurade mon diner, i no voleu oir-me :ma oferta és de bon grat.

I vull provar-ho.Anem's-en a un Notari, i segelleu-mefermança personal. I, com per riure,

si no em pagueu en arribar tal dia,i en tal lloc, la tal suma, o les tals sumes,que digui el document, haurà d'entendre'sque la fermança val per una lliurade vostra blanca carn, tallada i tretad'aquella part del vostre cos que em plagui.

M'agrada en bona fe ; signaré l'acta,i diré que el jueu és molt bon home.

Per mi no signareu tal obligança ;prefereixo seguir essent un pobre.

Res temis, home : no cauré en la pena :amb dos mesos, almenys un mes abansque venci el terme, espero que m'arribitres voltes, tres, la vàlua d'eix contracte.

Pare Abraham, com són aquests cristians,la duresa dels quals els alliçonaper sospitar del pensament dels altres !Responeu-me, si us plau : si en ser al termefixat, ell no complís, què hi guanyariafent exacció de la pactada pena?La lliura de carn d'home, treta d'home,no es pot estimar tant, ni és profitosacom de carn de moltó, de bou o cabra.

Dic que sols per captar-me son afecteli faig eixa amistat! Si la vol, siga :si no, adéu ! I per l'amor que us mostrous prego que no em feu més vituperis.

Llavors entrevisteu's amb el notari ;expliqueu-li aqueix pacte de facècia;entretant jo me'n vaig, per emborsar-vosels ducats, i donar un tomb per casa,que deixí sots la guarda poc segurad'un coquí gandulot ; i ben de pressaseré amb vós.

Gentil Jueu, no et torbis.(Ix Shylok )

Anem ; res no hi ha a témer dels seus plans :mes naus seran a port un mes abans.(Ixen)