El marxant de Venècia — Acte segon

ACTE SEGON

ESCENA I

Belmont.—Una cambra del casal de Pòrcia

Toc de corns

(Entren el Príncep del Marroc i son seguici ; Pòrcia, Nerissa i son servei)

No us desplagueu de mi per mon aspecte,fosca llureia de l'esplèndid solamb qui tinc parentiu i veïnatge,Porteu-me la més bella criaturanascuda al Nord,—on la cremor de Febustot just els congelats arriba a fondre,—i en fê'ns una incisió per amor vostra,ja veurem quina sang és la més roja.Puc dir que mon aspecte, bella dama,als valents ha fet por : per l'amor vostra

us juro que les verges més ben vistesdel clima nostre, de les nostres terres,també l'han estimat : no canviariama color, si no fos per a furtar-vosels vostres pensaments, gentil regina.

A terme d'escollir no sóc portadasols per gaudi dels ulls d'una donzella ;d'altra banda l'atzar de ma fortunaem lleva el dret de voluntària tria :mes si el meu pare no m'hagués lligada,forçant-me a son enginy, perquè jo siguil'esposa de qui em guanyi, per les viesque us he fet avinents, vós, famós Príncep,fóreu llavors tan digne, com cap altredels vinents que hagi vist, de mon afecte.

Almenys, ja per això vos remercio ;conduïu-me, per tant a les caixetes,a provar sort. Per eixa simitarra,—que ha occit el Sofí i un Príncep persa,i el soldà Soleiman guanyà en tres lluites—sostindria el mirar dels més ferotges,el cor més brau del món jo el reptaria,li pendria els cadells mamant, a l'Orsa,i em mofaria dels bramuls de presadel lleó, bella dama, per guanyar-vos.Mes, ai! tot és en va! Si Hèrcul i Licas

juguen els daus qui és d'ells el qui val més?la jugada més forta, per fortuna,pot esdevindre de la mà més dèbil :així és batut Alcides pel seu patge;i així jo, conduït per l'atzar cego,puc perdre això que atenyi algun indigne,i de pena morir.

Heu d'arricâ-us-hi ;i no sereu temptat de fer cap prova,o ans de provar, jurar, si no encertéssiu,de no parlar mai més de matrimoniamb cap cap dama : tingueu-ho ben entès.

Abans anem al temple; havent dinatvostre atzar riscareu.

Atzar preciós !que em farà un condemnat o un hom sortós !(Toc de corns. Ixen)

ESCENA II

Venècia.— Un carrer

Lancelot Gobbo

Ben parlat. Pare i fill aneu's-en ara : acomiada't de l'amo i fes que et diguin mon estatge.

(Al seguici)Doneu-li una llureia millor que no les altres : feu que ho sigui.

Per favor, bon Leonardo, no ho oblidis :comprades i en son lloc aqueixes coses,retorna prest; aquesta nit convidoels amics més volguts : mou-t'hi, no et torbis.

No me la pots negar : m'és necessarianar amb tu a Belmont.

Puix t'és precís… ! Però Graciano, escolta :Tu ets massa viu, massa aspre, sempre crides ;qualitats que fins són en tu escaientesi als ulls nostres no arriben a defectes ;mes allà on no et coneixen, ai ! et mostrenun bon xic massa lliure. Jo et demanoque et prenguis bé la pena d'amansir-lo,amb unes gotes fredes de modèstia,ton batre d'esperit : el cas no sigaque a través l'avalot amb què et comporteses pensi mal de mi on d'anar pensoi es perdi ma esperança.

Amic, escolta :si no em sé revestir d'un port solemne,parlant respectuós, jurant amb mida,portant a la butxaca el llibre d'hores,esguardant blanament, i més encara,encaputxant-me els ulls quan donin gràcies,així, amb mon capell, i amb un sospirdic «amén» ; si no uso tota reglade civiltat, com un que s'estudiad'ésser seriós per agradar a l'àvia,de mi, mai més ja no podràs fiar-te'n.

Aquesta nit no val; no has de jutjar-mepel que avui puguem fer.

Fóra una llàstima ;ans t'hauria pregat que et revestissisamb el trajo més propi per a riure,car hi haurà bons amics de l'alegria.I ara, que ho passis bé : tinc qualque feina.

Jo he de trobar Lorenzo i tots els altres,i a l'hora de sopâ et farem visita.

(Ixen)

ESCENA III

Venècia.—Habitació a la casa de Shylok

(Entren Jessica i Lancelot)

Sento molt que així deixis el meu pare :això és l'infern, i tu, diable alegre,li robaves l'olor que fa de tedi.Mes, passa-ho bé ; pren el ducat que et dono :aviat, a sopar, veuràs Lorenzo,

que és un dels convidats, del teu nou amo;en secret, fes-li a mans aquesta lletra,,i passa-ho bé ; no m'escau prou que el pareem vegi parlâ amb tu.

Adéu, bon Lancelot !

(Ix Lancelot)Oh ! quin pecat és tan, odiós el meu,d'avergonyî'm ser filla del meu pare !Mes enc que filla de la seva sang,no ho sóc de sa conducta. O Lorenzo!si els vots compleixes, ja no lluitaré :seré cristiana i ta fidel muller.

(Ix)

ESCENA IV

Venècia.—Un carrer

(Entren Graciano, Lorenzo, Salarino i Salanio)

Podem a l'hora de sopâ esmunyir-nos,disfressar-nos a casa, i amb una horaésser ja de retorn.

És mesquina la cosa que és mal feta,i millor, a mon veure, és no intentar-la.

Son les quatre només: tenim dues horesper arranjâ'ns.

Si us doneu el plaer d'obrir aquesta,em sembla us ho dirà.

Conec la mà, i en bona fe és bonica ;més blanca que el papê on hi ha sa escriptura,és la mà que l'ha escrit.

Ja us ho diré, senyor ; a pregar mon vell amoel Jueu, que vulgui sopar aquesta nit amb el meuamo novell, el cristià.

Pren això, i dis-li a la gentil Jessicaque no hi mancaré pas. Això a la orella.

(Ix Lancelot)Us voleu preparar per les disfressesaquesta nit? Ja tinc un portaantorxa.

Amb Graciano heu de trobar-mea casa de Graciano d'ací un hora.

I pla bé que ho farem!

(Ixen Salarino i Salanio)

T'ho vull dir tot. Em fa saber la traçaper treure-la de casa del seu pare ;l'arreplega que ha fet d'or i de joies ;com té roba de patge ja enllestida.Si son pare, el jueu, pot entrâ al cel,per virtut de sa filla haurà bé d'ésser ;i mai podrà el mal estre entrebancar-lasi no pren per excusa que és de socad'un jueu sense fe: anem i entera'td'això, tot caminant : aquesta nitma Jessica serà mon portaantorxa.

Ixen)

ESCENA V

Venècia.—Davant la casa de Shylok

(Entren Shylok i Lancelot)

Bé, tu veuràs, tos ulls en seran jutges,la diferència entre Bassanio i Shylok ;ep ! Jessica ! no podràs ja atipar-tetal com feies amb mi : ep ! ep ! Jessica !i dormir i roncar i rompre roba…I bé, no em sents, Jessica !

La vostra senyoria me'n reptavade que jo no fes res que no em manéssiu.

Só invitat a sopar fora de casa;té, pren mes claus, Jessica. I per què accepto?no és d'afecte el convit; és que m'adulen;mes per odi hi 'niré, per fer despesaal pròdig cristià ; Jessica, noia,vigila'm casa. No em va bé d'anar-hi :hi ha quelcom que en mon dany potsê es maquina,car anit somií sacs de moneda.

Màscares, dius? Escolta'm bé, Jessica.Tanca'm les portes. Si el tabal sentisseso el vil grinyol de la colltorta gaita,no t'enfilis llavors a les finestresni miris al carrer, el cap enfora,per veure folls cristians pintats de cara,

ans tanca'm bé de casa les orelles :les finestres vull dir ; no deixis que entrinels sorolls de la imbècil droperiaen ma casa seriosa. Pel gaiatode Jacob, puc jurar no em ve de ganafer festa aquesta nit ; mes vull anar-hi.Vés-me al davant, minyó : digues que arribo.

Vaig al davant,, senyor. (Mestressa, guaiteuper la finestra, per allò dePotser passarà un cristiàque valgui un ull de jueva.)

(Ix Lancelot)

Què t'ha dit aqueix neci, de nissagad'Agar, eh ?

Sols m'ha dit eixes paraules :«Passeu-ho bé, mestressa» Ni un mot més.

Eix bufó, no és dolent, però és golafre,per la feina, un llimac, i dorm de dia,com gat mesquer. Fora abellots de l'arna !Per això el deixo anar, i que se'n vagiamb qui desitjo que l'ajudi a perdresa borsa manllevada. Entra, Jessica ;pot ser molt bé que de seguida torni :

fes com t'ho he dit, no et deixis porta oberta:«ben tancat, ben retrobat»,és proverbi mai vell per l'assenyat.

(Ix)

Adéu, i si la sort no em desempara,hi hauràs perdut ta filla, jo el meu pare.

(Ix)

ESCENA VI

El mateix

(Entren, Graciano i Sacarino, amb emmascarats)

Eix és el porxo on digué Lorenzoque havíem de trobâ'ns.

I és meravella que de l'hora passi,car corren els amants més que el rellotge.

Deu cops més ràpids els coloms de Venusvolen per segellar fresques promeses,que no per mantenir la fe jurada.

Sempre es així ; qui es lleva de la taulaamb el viu apetit de quan s'hi asseia?on trobaràs, cavall que de sa cursamonòtona retorni amb la fogosabraor de quan eixí? Totes les cosesamb més delit es cacen que es frueixen.Com, tal com jove agosarat i pròdig,ix de son port la nau empaliada,que el vent bandarra manyagós refrega !Cor retorna, talment com un fill pròdig,fent aigua el costellam, amb traus les veles,pobre, las, atuït pel vent bandarra !

Ja seguirem després : ve ací Lorenzo.

(Entra Lorenzo)

Bons amics, pel retard preneu paciència :mos afers i no jo n'han estat causa ;quan us plagui jugar a furtâ esposes,llavores altre tant jo esperaré. Acostem's-hi :és cal sogre, el jueu. Ep ! Hi ha algú a dintre ?

Qui sou? Digueu-m'ho per a ser-ne certa,encar que juraria sé qui em parla.

Lorenzo, cert; i mon amor, sens dubte,car a qui estimo tant? I qui sap ara,Lorenzo, sinó tu, si jo sóc teva?

Ton pensament i el cel són testimonisque ho ets.

Vina, acosta't :pren aquesta caixeta, : en val la pena.Em plau que siga nit, perquè no em vegiscar mon canvi de roba em fa vergonya ;però l'amor és cec i els que s'estimenno poden veure les gentils folliesque ells mateixos cometen ; si poguessinel mateix Cupidó s'enrogiriade veure'm ara, trasmudada en patge.

Què dius? Jo he de fer llum a mes vergonyes,quan elles, molt bonic ! massa que es veuen ?Eix, amor, és ofici d'escorcolla,i a mi em cal amagar-me.

Dolça meva,prou n'ets amb l'escaient vestit de patge.Mes baixa tot seguit;car la nit closa va fugint de pressa,i hem d'ésser a la festa de Bassanio.

Vaig a tancar ; em dauraré un micaamb uns quants ducats més, i amb tu sóc

[prompta.(Es retreu de la finestra)

Maleir-me podreu, però l'estimode cor ; car és prudent, a mon judici,i és bella, si és fidel la meva vista,i és fidel, com de ser-ne m'ha dat proves ;i tal com és, fidel, prudent i bellala tindré constantment al fons de l'ànima.

Ja ets ací? Cavallers, avant, avant,que els companys emmascrats ja es migraran.

(Ix amb Jessica i Salanio)

Bah, bah, Graciano! On són tots els altres?són ja nou hores i els amics t'esperen.Avui ja no hi ha mascres : s'ha alçat vent,i Bassanio ha resolt d'anar a bordo :he despatxat vint missatgers cercant-te.

Bé que em plau : ja no tinc altre neguitque veure'm sota vela aquesta nit.

(Ixen)

ESCENA VII

Belmont.—Una cambra al casal de Pòrcia

Toc de corns

(Entren Pòrcia amb el Príncep del Marroc i llurs seguicis)

Fes córrer la cortina i descobreix-liles vàries caixes a aquest noble Príncep.Ara vós, escolliu.

La primera és la d'or, amb aquest lema:«El qui m'esculli haurà ço que molts homs de-sitgen.»La segona, d'argent, duu aquest auguri :«El qui m'esculli haurà tant com mereixi.»La terça, de fosc plom, duu eix fosc precepte :«El qui m'esculli tot deurà a l'atzar donar-ho.»I com sabré que he fet la bona trïa ?

El meu retrat hi ha en una d'elles, Príncep ;si és la que obriu, llavors al punt só vostra.

Que guiï un déu mon pensament. Mirem's-ho.Les inscripcions esbrinaré altra volta.La caixeta de plom què és el que dicta?«El qui m'esculli tot deurà a l'atzar donar-ho.»Donar? Per què? Per plom? L'atzar per plom?Aquesta caixa és menaçant. Els homesque tot ho arrisquen, és amb l'esperançade bells guanys : el qui té l'esprit aurifieno s'ajup a mirar mostres de borra :per plom, res donaré a l'atzar llavores.Què diu l'argent, amb son posat de verge?«El qui m'esculli haurà tant com mereix.»Tant com mereix ! Marroc, aquí detura't,i amb mà lleial sospesa bé ta vàlua.Si et deguessin taxar per ton apreci,

bastant mereixes : mes, bastant, pot ésserque no arribi tan lluny com és la dama :dubtar però dels mèrits meus, sols fóraa mi mateix, per dèbil, rebaixar-me.Tant com mereixo ! just : és la senyora :la mereix ma naixença i ma fortunai el meu capteniment i ma criançai, a part de tot, l'amor me'n fa ben digne.I si no esbrinés més i escollís ara?…Vejam, de nou, què diu l'àuria caixeta.«El qui m'esculli haurà ço que molts homs de-sitgen.»Ella ! és clar : tots els homes la desitgen :dels quatre angles de la terra vénenper besar l'urna d'eixa santa viva :els deserts hircaniencs, les grans planúriesde l'ampla Aràbia, són camí dels príncepsque a veure vénen la formosa Pòrcia :el regne d'aigua, l'ambiciosa testadel qual escup de cara al cel, no aturaesperits estrangers que, com rierola,el creuen per mirar a Pòrcia bella.Sols una caixa enclou la faç divina.És versemblant que en la de plom/ es tanqui ?Un tan baix pensament damnable fóra ;fóra massa groller d'emmortallar-laen-tan indigna tomba. I caldrà creureque és tancada en argent, que s'apreciadeu cops menys que l'or fi ? Mala, pensada !Jamai s'és encastat tan rica gemma

més baix que en or. A Anglaterra tenenun cuny que porta una figura d'àngelincisa en l'or ; però hi és sols incisa,mentre aquí hi és tot l'àngel ajagudaen l'auri llit. Deu-me la clau! Faig triad'aquesta caixa, i n'eixiré com pugui.

Preneu-la, Príncep, Si mos trets són dintre,vostra seré.

(El Príncep obre la caixa d'or)

Damnació ! Què miro !Un cap de mort, i dins la buida concadels ulls, un papê escrit : caldrà llegir-lo :

«No és tot or ço que és fulgent,prou sovint t'ho ha dit la gent ;s'és venut més d'un viventper mirar-me exteriorment,Tomba d'or, de cucs és llit.Prudent fossis, com ardit,de cos jove i vell d'esprit,ma resposta no fóra aquest escrit.

Passa-ho bé : és ton cas finit.»Cas finit ! Treball perdut !Adéu, foc ; sigues, glaç, el benvingut !Pòrcia, adéu ; sento el cor molt abatut ;me'n vaig, sens més comiat, com qui ha perdut.

(Se'n va amb son seguici. Toc de corns)

Bon desembràs. Afanya't, corre el drap.Que de sa mena, no ho encerti cap !

(Ixen)

ESCENA VIII

Venècia.—Un carrer

(Entren Salarino i Salanio)

Et dic que he vist Bassanio sota vela :amb ell també s'és embarcat Graciano ;i, amb ells, só ben segur, no hi és Lorenzo.

Eix vilà de jueu amb sa cridòria,va despertar el Dux, i junts, anarena escorcollâ el navili de Bassanio.

Va fer tard, car la nau ja era a la vela ;mes llavores al Dux, li han fet entendreque hom havia vist junts, dins una gòndolaLorenzo i sa Jessica enamorada.Al Dux, oi més, va assegurar-li Antonio,que a la nau de Bassanio, aquells no hi eren.

Mai no he sentit un udolar tan tèrbol,tan estrany, ultratjós i tan mudable,com el gos de Jueu pels carrers feia,cridant : «Ma filla !» «Mos ducats !» «Ma filla !»«fugida amb un cristià! Ducats cristians!»«Justícia ! llei ! ducats i filla meva !»«un sac clos de moneda, dos sacs clososde dobles que m'ha pres la meva filla !i joies ! dues riques pedres finesque ella m'ha pres també ! Cerqueu ! 'gafeu-la !damunt li trobareu ducats i joies ! »I el segueix la mainada de Venèciaamb crits de «pedres! i ducats i filla!»

A punt ho esmentes.Ahir, parlant amb un francès, va dir-meque en l'estretor de mar que l'Anglaterrasepara de la França, va esfondrar-s'hiun vaixell venecià amb rica càrrega.En sentir-ho em vingué a l'esment Antonio,desitjant, en mon dintre, hi hagués erro.

Millor cavaller que ell, no petja terra.Jo lie vist Antonio acomiadar Bassanio:Bassanio li digué que cuitariade retornar, i ell respongué : «No ho facis,que per mi no es malmeti el teu negoci ;esmerça-hi tot el temps, fins que maduri ;i, quant al pacte que al Jueu em lliga,que no enterbolí ta visió amorosa.Viu alegre i esmerça el bo que pensisen fer ta cort i les galanes mostresd'amor que allí millor puguin escaure't.»i els ulls replens de llàgrimes, llavoresgira cara allargant la mà al darrera,i amb un afecte verament visible,grapà la mà a Bassanio, i es deixaren.

Jo crec que, el món, només per ell l'estima.Et prego que ara fem per retrobar-lo,i el deslliurem de son pregon desficiamb una o altra distracció.

Anem-hi.

(Ixen)

ESCENA IX

Belmont.—Cambra del Casal de Pòrcia

(Entren Nerissa i un Servent)

Viu, viu, ànsia ! Fes correr la cortina ;que el Príncep d'Aragó de fer acabason jurament i a l'elecció es disposa.

(Tocs de corn)

Mireu. Són les tres caixes, noble Príncep :si feu tria d'aquella en què só closa,nostres núpcies ben prest seran solemnes ;mes si falliu, senyor, sens més paraulescaldrà que tot seguit deixeu ma casa.

Mon jurament em fa complir tres coses :primera, no dir mai, siga a qui siga,la caixa que he escollit ; l'altra, si és que errola bona caixa, no entaular cap tracte

de boda, ja mai més, amb cap donzella;i per últim,si em falla en mon triatge la fortuna,deuré deixar-vos a l'instant i anar-me'n.

Aquests tres manaments són els que jurenels que, pobra de mi, per mi s'arrisquen.

M'ho tinc dit ; i ara, sort per l'esperançadel cor meu ! — Or, argent i plom innoble.«El qui m'esculli tot deurà a l'atzar donar-ho».Prou seràs més bonic quan jo m'hi arrisqui.Què diu l'àuria caixeta? Ah ! Vegem-ho :«El qui m'esculli haurà ço que molts homs de-sitgen».«Molts homs desitgen»… Aquest «molts» ¡potésserla munió que escull sols de vista,sens veure-hi més del que l'ull boig li ensenya ;que no escorcolla el dins, ans com falzia,nia en ple aire en les parets foranesal camí dels atzars i de la força.No escolliré ço que molts homs desitgen,car no em vull barrejar amb vulgars éssers,ni amb barbres multituds arrenglerar-me.I bé ; tresor d'argent : amb tu, llavores ;torna'm a dir la inscripció que ostentes :«El qui m'esculli, haurà tant com mereix».

Molt ben dit. Qui serà el qui tombi i tombiper enganyar la sort i ésse' honorablesens el segell del mèrit? Que no es vaniningú de dignitats no merescudes.Oh ! si estats, graus i càrrecs no vinguessind'origen corrumput, i els honors fossinsols per mèrits guanyats de qui els ostenta !Quants que ara resten nus, es cobririen !Quants manarien que obeeixen ara !Quant de baix rusticà, l'espigolairetrauria d'entre les llavors més nobles,i quant d'honor, trobat entre les runesi els podriments del temps, hauria d'ésserenvernissat de nou ! — Però, a ma tria :«El qui m'esculli haurà tant com mereix».El mèrit em faig meu : la clau doneu-me,que obri a l'instant la porta a ma fortuna.

(Obra la caixa d'argent)

Què hi ha ací? El retrat d'un idiota,que em signa fent ganyotes una cèdula ?La llegiré. No ets pas semblant de Pòrcia!ni al que esper, ni al que meresc t'assembles :«El qui m'esculli haurà tant com mereix».Sols la testa d'un neci em mereixia?Això valc? Són aqueixos els meus mèrits?

Ofendre i judicar són dos oficisdiferents i oposats. Vejam què diu:

«Set cops el foc m'ha provat ;set cops també ha sospesatson juí que mai ha errat.Molts una ombra s'han besat,i ombra sols son goig ha estat :neci hi ha que és argentatper damunt : jo só aquest fat».— Molt més neci em trobaran,quant més temps aquí em veuran.Un cap neci amb mi vingué,i ara amb dos me'n tornaré.Adéu : mantindré el jurat,sofrint pacient ma malvestat.

(Ix Aragó amb son seguici)

El llum ha socarrat la papallona.O els necis reflexius, que quan escullen,tenen l'encert, per tant d'enginy, d'errar-la!

No és pas la dita vella una heretgia :«muller i forca, el destí les crida».

Senyora : és arribat al casal vostreun jove venecià que, d'avançada,anuncia que ve, proper, son amo,de qui us tramet salutacions copiosesi sensibles, ço és, — a part les frasesde major compliment i cortesia —presents de vàlua gran. No he vist encaramés eixerit ambaixador d'amor.Jamai un jorn d'abril vingué amb més gràciapintant com serà ric l'estiu, ja pròxim,com eix minyó que precedeix son amo.

Prou, per favor ; ja estic tement que em diguisaviat, que eix minyó és de ta família,puix gastes tan grans mots per a lloar-lo.Anem, Nerissa, a veure tot seguit,aqueix correu d'amor tan escollit.{{TD4|nerissa|<poem>Senyor Amor! I si fos ell Bassanio?

(Ixen)Fi de l'acte segon