Romeu i Julieta — Acte tercer

la mesquinesa del motiu de batre's,i també com a vós us desplauria;i tot això — parlat amb gentils moldes,serè tot ell, corbant humil son geste —no pogué deturar la desfrenadacòlera de Tibald, sord a concòrdia,ans, al contrari, dirigí la punta;de son acer al pit del brau Mercuci,qui cop per cop mortal va anar tornant-li.Romeu cridà aleshores : «Separeu-vos!pau, amics! pau, amics!» i amb més llestesaque a parlar, s'esmerçà a tombar les armes,bracejant entre els dos; i aprofitant-se'n,sota el braç de Romeu, Tibald engegaun cop traïdor, que se n'enduu la vidadel valerós Mercuci ; i allavores,Tibald fugi; mes retornant tot d'unavers Romeu, qui sentia ja fibladesde revenja, com llamp el va escometre,i ans que jo desbeinés per separar-los,el brau Tibald morí; veient-lo caure,Romeu prengué el camí de la fugida: —á això és el cert; que em matin si és mentida.

car sobre l'ala de la nit has d'ésserblanc, més que en l'ala d'algun corb neu nova.acosta't, gentil nit; vina amorosa;porta'm el meu Romeu ; i quan es mori,pren-lo i fes-ne bocinets d'esteles,i el cel esdevindrà de tan bell rostre,que de la nit es prendarà la terra,i el sol encegador perdrà son culte.D'un amor he comprada la vivenda,mes, ai de mi! no el posseesc encara;i encar que só adquirida, no só presa.Tan tediós el jorn d'avui se'm torna,com ho és la vetlla d'una festa grossaper l'infant impacient que té nou trajoper estrenar, i encara no pot dur-lo. —Mes, o bon Déu!, ja veig que ve ma dida,portadora de noves: tota llengua,com parli de Romeu, anomenant-lo,ja parla amb eloqüència sobirana.

mes me'l sento clavat a la memòria,com en la ment culpable els fets damnosos:«Tibald és mort; per a Romeu... l'exili»;aqueix «exili», aqueix sol mot «exili»,ha mort deu mil Tibald. Ja prou desgràciaera eixa mort, si no an seguís més pena.«Romeu és desterrat» — talment em sona,pare, mare, Tibald, Romeu, Julieta...,tots són morts : «desterrat» — no té mesura,ni té límits ni fi, aqueixa paraulade mort; no hi ha paraules que la diguin.—On deuen ser els pares? ho saps, dida?

o un ésser monstruós que als dos s'assembla!Em deixes atordit: per mon sant hàbitque et feia condició més temperada.Després que has mort Tibald, vols també occir-te?i a ta dona també, que per tu alena,carregant damunt teu damnada còlera?Ton noble aspecte és sols imatge en ceraque gens conté de la valor d'un home:ton tendre amor jurat, és sols perjuri!...Anem, aixeca't, home! Viu Julieta,per l'amor de la qual fa poc mories;això és afortunat: volgué matar-teTibald i tu l'has mort; també és fortunagrossa per tu: la llei t'amenaçavade mort, i declarant-se amiga teva,s'acontenta amb exili: gran fortuna:damunt teu hi ha a dojo benaurances,i la sort es guarneix per seduir-te;mes tu, com terca mossa mal criada,a ta sont i a l'amor els fas ganyotes: —pensa-hi bé, pensa-hi bé, que d'eixa guisas'acaba malament. Vés, vés a casade ta aimada, segons ja convinguérem;munta a sa cambra i de consol li siguis:mes mira eixir-ne ans que la guàrdia es munti,car llavors no podries anâ a Màntua,on deuràs viure, fins que arribi l'horade dir com sou casats, reconciliar-vosels que sou enemics, pregar al Príncepque et perdoni, i cridar-te perquè tornis,amb cent i cent mil cops més d'alegriaque de pena sents ara per anar-te'n. —Vés-hi, dida, primer: i a ta senyora,saludant-la, li dius que doni pressaperquè tots els de casa es recolleixin,ço que amb tanta tristesa els serà fàcil:Romeu et seguirà.