La Dida

LA DIDA

A caçar n'es el bon rei,el bon rei i la regina.No roman ningú al palau,sinó l'infant i la dida.L'infantó no vol callarni en breçol ni en cadira,sinó voreta del foc,a la falda de la dida.Un gran foc la dida encénde llenya seca d'alsina.Amb l'ardoreta del focla dida s'es adormida.Quan ella's va despertartroba l'infant cendra viva.La dida llença un gran crit:—Aidau-me, Verge Maria,que si vós no m'ajudeu,de tothom seré avorrida.Set anells d'or que jo tinctots set vos els donaria.Verge, si·m torneu l'infant,corona d'or vos faria,i al vostre fill gloriósun altre de plata fina.—Mentre estava ella en aixòun patge del rei arriba.— Dida, de què sospireu?De què esteu tant afligida?— Me s'ha cremat un llençoldels millors quel rei tenia.— Dida, veus-aqui diners:aneu's-en per les botigues.

— En botigues no n'hi ha pasdels llençols que·l rei tenia.— Si no n'hi ha de plata i or,compreu-lo de seda fina.—Mentre estan dient això,lo rei i la reina arriben.— Dida, aont teniu l'infant,que per veure-l jo venia?— L'infant es en el breçol:nit i dia dormiria.— Dida, aneu-lo a cercar,sinó jo també hi 'niria.—A la voreta del breçsent una veu que li crida:— Dida, veus-aquí l'infantque es al breçol que dormia.— Valeu-me, santissim Déu!Aidau-me, Verge Maria!Les promeses que us he fettotes seran ben complides.