L'anyorament de la Patria

Inclemencies de mon fatm' han portat á llunyes terres,terres ahont son les florsun rich tresor de bellesa;hont lo cel es sempre blau;hont los boscos ne son verges;hont los daurats raigs del solab major esclat brillejan;hont les aus, que del espayper l' ampia volta, traveçan,lluhen plomes de colorsque may somniá la pensa.Mes en mitj de tanta llum,

lo méu cor viu en tenebres,que anyora un poble petit:lo reconet hont vaig neixe.

S' afadigan los meus ullsd' ovirar les maravellesque com á perles gentilsen eix nou mon me rodejan.Arbres d' ufanós brancámque jamay lo sol traveça;jardins hont paça l' oreigrublert de flayrants essencies,hermosos llachs crestallins,hont les aygues joguinejan;selves hont van á niarles pintades aus parleres;mes, en mitj de tants joyells,lo meu cor se mor de pena,anyorant los negres mursdel poblet en que vaig neixe.

Ab los anys qu' estich á l' Illa¡bé n' he fet de coneixença!en totas parts hi ha cors noblesque allá hont se trovan, s' entenen.Mes los que 'm tractan aquí,com los d' allá no 'm coneixen:no hem anat á estudi junts,

en los anys de la infantesa;no hem anat á cullir niusen lo matí del diumenge;no 'ns hem partit lo brenar,ni hem ballat junts en les eres.Res dels meus saben ací,ni qui fou la mare meva,com ho saben los bayletsdel poblet en que vaig neixe.

Per carrers y per passeigsme volta gentada immensa,mes jo sempre 'm trovo solentre la gent que 'm rodeja.Ne son altres ses costumsy sa parla no es la meva...Per sentí' un mot catalá¡daría sanch de mes venes!Los plahers me deixan trist,les festes l' ánima 'm gelan...fins m' apar, Deu m' ho perdó,¡que no sé resá' en la esglesia!M' apar que mos prechs no escoltan,eixes escultures belles,com m' ohia 'l Sant Feliu,del poblet en que vaig neixe.

No se sap qu' es Catalunyafins que s' está molt lluny d' ella:

lo dol del anyorament¡que hermosa la representa,ab sa costa llevantinacom un enfilall de perles,ab la mar que l' afalagay 'l Montserrat que la vetlla!¡Ay, serres del meu país,quan vos podré torná á veure!No vulla Deu que la mortans de tornar me sorprenga,que vull dormí 'l darrer sonen la terra en que vaig neixe.

Barcelona 11 Juliol 1885.