La comtesa Mahalta

De Rodez dins lo castelly en daurada rica cambra,roja cinta de satíne broda garrida dama.

De bori es lo teleretque sosté damunt sa falda,de bori son los capdellsqu' envoltan la seda y plata.

Aprop d' ella un breçolet,tot guarnit de fina holanda;tot cobert de rich domás,un petit infantó guarda.

Com lo lliri n' es de blanchlo blanch color de sa cara,com lo sol n' es de rocet,com lo sol al trench de l' auba.

Del rich brodat, ben sovintla dama los ulls aparta,y veçant amor y goig,en lo tendre infante 'ls clava. -

Gentil nina de quinz' anysaprop d' ella fá de guarda,y tantost l' infantó 's mou,lo breçolet ja balança.

Y, al bell punt, tan dolçamentcom del mes de maig la flayre,.la dama del teleretá lo seu fill aixis canta:

— Dolç encant de ma vida,.goig de mon goig,cel de mes esperançesmon rich tresor;tanca tos ullets dolçostáncals al son.Din, don. —

— ¡Qué be adormirlo sabéu,ma senyora ben aymada! —

Diu la nineta esguardantcom l' infantó sos ulls tanca.— Mes no está prou dormidetcanteunhi, senyora un' altra —La dama ab joya somriuy aixis altra volta canta:

Hereu de les glories -hereu dels fets altsQue tant enaltiren - als braus catalans.Si Deu escoltava — mon préch mes constantl' Historía 't diria— Berenguer lo gran.Tanca tos ullets dolçostáncals al son. .din, don.

Valent jo 't desitjo— valent pe'ls combats,gelós per guardarne— los furs del Estat,valent pe 'ls contraris— valent per lliurarlos pobles sotmesos — al jou del alarb.Tanca tos ullets dolçostáncals al son...din, don

¡Ay, quan á veuret vingalo meu espós!Goig no hi haurá en la vidacom lo seu goig.Ta cara rodonetaton cabell róç

no l' ha besat escara (4)lo meu amor.¡Ay, quan sos llábis pósidamunt ton front,de sa dolça alegrías'omplirá 'l món —

Encara lo seu cantarno ha finit la noble dama,que l' infant, desfentse en plors,lo seu cor amant traspala.

-¡0h que tens lo meu filletdiu besantlo ab tota l' ánima¿Qué tens ¡ay! que no has ploratfins que del compte se 't parla?

Tot just ella aytal ha dit,plora mes l' infant encara.— ¡Oh, si fos ton plor, fill meu,d' una dissort lo miçatje!

¡Ben corrent vingan açí,vingan açí, los meus patges! —Diu posantse la má al cor,que fortament lo sent bátre.

De bat á bat s' han obertles dos portes de la cambra

y humilment llurs servidorslas sues ordres demanan.

La Comptesa escriure vol;mes escriure es tardar maça,y, llançant la ploma lluny,aixis á sos patges parla:

— Guarniu los poltros més brausy al espós de la méva anima,digau que del propi punylletres sa esposa demana. —

Afanyosos han sortitde la cambra tots los patges,las escalas del palaucom á llamps les han baixades.

Los cavalls, esperonats,del pedram guspires llançan;que la dama ab foll neguitdesde 'l finestral esguarda.

Ja de vista 'ls ha perdutde la selva entre 'l ramatge¿Mes perqué lo cor, tot trist,mes nuat lo sent encara?

Part d' allá, dels puigs vehinss' ouhen brandar les campanes,

com si toquessen á mortscom si cridessen ¡venjança!

Per no sentirles sonarvá de l' una á l' altra cambra,si al cel se ficsan sos ullshorroritsada los tanca.

Núvols de color de fochper lo blau del cel s' escampan,núvols que semblan de sanchy esglayadores fantasmes.

Lo finestral ha tancat,y, dins lo fons de sa cambra,comensa réç fervorósdevant de la Verge Santa.

Mes lo cel es mes vermell,l' infantó gemega encara,y encara brandan al lluny,ab trist ressó, les campanes.

IIMóltes aubes son fugidesdesd' aquella que, ab greu ánsia,per rebre del Compte novesMahalta enviá á sos patges.

També avuy, com aquell diadins de sa cambra treballa;mes ¡ay! ses mans ja no brodande satí vistosa banda.

Sos capdellets ja no envoltanles troques de seda y plata,qu' avuy sols cus la Comptesa,plorant, una toca blanca.

També avuy, com aquell dia,ab dolça tendresa esguarda,lo breçolet de noueraahont lo seu fillet descança.

Mes ¡ay! ja avuy no es vermelladel papalló la llaçada;qu' es negre com la nit bruna,com un cor sens esperança.

Sovintet l' infant desperta;mes la Comptesa no canta;avuy sos cants de venturas' han tornat torrents de llágrimes.

També avuy com aquell dia,gentil nina té á ses plantes,també avuy, com aleshorescarinyosa 'l breçol guarda.

L' infant plora, y la ninetadiu, al veurer que no calla:— ¿Lo voleu, la mi senyora,lo voleu en vostre falda?—

Sens respondre la Comptesa,del petit breçolet l' alça.— Plora, diu, fill de ma vida,plora, infantet sense pare.

Mes que tos dolços somriuresá mon cor plauhen tes llágrimes;que ja 'l meu bé no ha de vindreá gosar de tes rialles!

Ja sos llábis amorososen ton front no han de posarse;ja per mi sols en la vidamon consol es la pregaria;

Mon desitj los murs del temple'hont ton brau pare descança,mes il·lusions benvolgudestan sols eixa toca blanca!