La fé perduda

IAprop d' hont vanles blaves ones,com papellonesjoguinejant;Garrida nina de cabells d' or,lo plant escolta del aymador.

Si dictar lleyspot la bellesa,mes, qui es princesafilla de reys:Ell del reyalme, n' es brau guerrer,gentil y noble y cavaller.

Diuli ab ardor,genoll en terra:— Vaig á la guerra,cridara l' honor:May de ma vida t' oblidaré;ton amor sérvam, jo tornaré!

— Ves á lluytardiu la princesa,que ab ta promesasabré esperar:Desempre aymarte, faig sagrament;si allí morías, iré á un convent!

IIDes qu' éll marxá,quan lo jorn fina,trista la ninavers la mar vá.Mirant les ones, clama sa veu:—¿quán al bé que aymo me tornareu?

Jorns van passant;no sa esperança;mes l' anyorançala vá minant.Fina la guerra; no son flagell,que molts retornan; ¡mólts! menos éll!

Sabent no ha mort,diuli una dama:— Potsé' altre flama,lo fa traydor —— Sa fé vá darme; no mudará:tinch sa promesa, éll tornará!

IIICom flor polida,que 'l vent masegay al fí marcidason tronch doblega,l' aymant princesa, l' engany sentint,del cor ferida s' está morint!

Se n' es rublerta,de gelosia,al sébren certa,la traydoría.Ne té les proves que un nou amor,l' ánima abrasa del aymador.

Lo rey, son pare,que en ella alena,no sap encaraque d' amors pena,damas li contan, la vol salvar,y ordres ne dicta per fe'l tornar.

Quan éll arriva¡trista princesa!febre nocivala té sotmesa:Folla delira, de res té esment;mes lo rey mana lo casament.

Y encar' s' obstinason mal crudel¿mes quí endavinadecrets del cel?La mort s' hi atança... y no la vol;la veu tan bella, que se 'n condol!

IVDonosa dama,que 'l bé atresora, .lo poble l' ama,la córt l' adora,fins éll que un dia vil l' oblidá,com foll l' estima ¡bé goig tindrá!

¡Pobre hermosura!com-si nodrís,fonts de amagura,may te un somrís:Fera tristesa son cor abat;de balls y festes s'ha retirat.

— Per fert' sortadali diu lo rey,t' he maridadatrencant la lleyab qui per ditxa t' ayma ab excés...baix ella esclama— ¡Creurho pugués!

— Si en ré 's trasmudalo seu voler¿per qué cabudano dóns al pler?¿Que 's lo que 't manca? Alça ta veu.Tot quan desitjis ¡tot será teu!

— Roser que un dia, tempesta fera,marceix y esfulla fentla esmortir,podrá quan vinga la primaverade nou florir.

Pero 'l que 'ls besos de la gebradases arrels fondes va corsecá;'aquest ¡ay pare! cap mes anyadano florirá!

L' aygua que 'l núvol, molt lluny s' emporta,un jorn la pluja tornará al mar,mes la fé meva... com me l' han morta¡no pot tornar!!