La nit de Reys

Dilis d' un piset xich y pobreque hi ha á peu plá d' un terrat,treballa una pobre dona,treballa sens may parar.Si algún cop minvan ses forses,no desmaya, no, que sapque al mirar á sa filleta,les tornará á recobrar.

Diuhen tots quants la coneixenqu' hermosa ha estat sens igual:avuy d' aquella hermosurasols per recort.li han quedat,unes trenes ondejades,negres, sedoses, brillants,que, al estendres damunt d' ella,á besar ses plantes van.

La nit de Reys n' es vinguda,y sembla que ab més afany,treballa la pobre mare,tot mirantse al seu infant.— Mareta, li diu la nina,fiquéume al llit, que es prou tart,y tinch pór vindrán los Reysy encara no hi hauré anat.— ¡Quí sab si vindrán, filleta!lo nostre pis, ¡es tan alt!— Prou, com que baixan del cel,ja 'ls hi ve bé de passar!y á fe mare que 'ls esperoab gran desitj aquest any.¡Vull que 'm portin una ninacom aquella que hi ha abaix!— Les nines, son per les nenesque ja res falta 'ls hi fá;tu fill meu, que estás descalsalos hi tens que demanarque 't portin sabates noves.— ¡Ay, mare, no 'm feu plorar!ja n' estich aconhortadade caminá á peu descals,de portar robeta vella,de morirme treballant;pero que 'm dugan la ninaque jo sempre he demanat!

Desde l' any que van portarlaá la nena que está abaix,jo hi he pensat cada dia,jo.de nit l' he somniat.¡Ay, mare, y que n' es d' hermosa!¡y qué bonica que vá!Te una careta tan fina,que sembla de satí blanch,te una boqueta petita,¡qué fins dentetes hi há!Obra 'ls ulls quan está dreta,y, per dormí 'ls te tancats,te uns cabellets com de seday 'ls té rossos y rissats,porta lo vestit ab róssechy ab serrells y farbalans,y fins mitjes y polaques,y fins sombrero, y fins guants!¡Jo 'n vull una com aquella,que tot l' any la he demanat!puix si demá, quan me llevi,la nina no haig de trobar,com que de nit la somnio,la toco y la duch á braç,pregaré á Deu que al dormirmemay mes torne á despertar!

Un gran crit llançí la mare,

del fons del cor arrencat,y agafant á sa filletay estrenyentla ab fort abrás:

— Vésten al llit, amor mevali digué ab febrós afany,vés, més á Deu no demanisque no 't vulla despertar,que la nina que tu esperas,com la desitjas tindrás. —

Quant tot just lo dia apunta,ja la nena s' ha llevat;plora y riu y salta y brinca,y 'l que li passa no sab.

Li han portada aquella ninaque ella tant ha demanat:¡li han portada y te la caraque sembla de satí blanchte una boqueta petita¡que fins dentetes hi ha!,porta vestidet ab róssech,y ab serrells y farbalans,y fins mitjes y polaques,y fins sombrero; y fins guants!

Res li manca, res li manca,

de quant ella ha demanat;sols li faltan á la mare,les trenes negres, brillants,que fins á terra arribavan,qu' hermosejavan son cap,qu' entre mitj de sa pobresa¡les havia tant guardat!

Barcelona, 5 Janer 1875.