La prometensa

Dels alts cims de la montanyadevalla una ayrosa nina:sino ha cumplert los quinze anys,no li mancan gayres dies.Moreneta te la carala mirada ardenta y viva,lo cabell com negra mora,les galtetes carmesines,les dents com llet, y la bocacom cirereta partida.

Porta folgat devantalque ab blancas betas lo lliga;porta negre lo gipó,de fosch blauhet la faldilla,en lo peu blanca espardenyay ab llistetes vermellices,lo mocador de cotóque son cap ayrós abriga.Ab quinz' anys de jovenesay una cara tan bonica,¿per qué en sos ullets hermososla fera tristesa brilla?¿Per qué al fixar sa mirada,en la cabreta aixerida,que xamosa y joganerajuntet á ella camina,llagrimetes com á perlesrodan per ses galtes fines?

Per lo camí que ella paçauna caseta s' hi ovira,y en son portal una vella,que, resant, lo cánem fila.Quan esguarda la ninetaja li diu tot desseguida:— ¿Ab eix posat de tristesacap hont va l' Agna María? —— Vaig á vendré ma cabreta

en lo mercat de la vila,que tinch á ma pobra marefa molts jorns enmalaltiday no resta altre remey...¡Valgans la Verge María!Avans que desferme d' ella,de bona gana 'm vendria,la mudada de les festes,los recorts de les cosines,lo vano qu' en Vicentetme va portar de la fira,¡y fins les anelles d' orque 'm va donar la padrina!pero la mare... ¡aixó plá!¡cóm que ella tant se l' estima!.¡Si no fos que tinch temençaque á la Verge enutjaríaab les moltes prometencesque ja li he fet eixos dies,mireu Tona, ab tota l' ánima,aqui, li prometería,si no me la hagués de vendré,de genolls oir la miça,y durli la flor primerade les meves clavellines!Mes ¡ho prometo al Jesúsde la vostra Confraría,que al Jesuset, no li he fet

cap vot, per la malaltía! —Y presa per la esperança,qu' es lo goig que més anima,deixant sola la velleta,seguí 'l camí de la vila.

II

Al carrer major del pobleha arrivat l' Agna-María:Mes ¿qué es aquest rebombori,aquesta bellugadiçade maynada y bordegaços,de minyons, vells y fadrines,y aquest corre vers la plaçahont ni una agulla hi cabria?Es que batejan l' hereu,de la casa més antiga,que per terres y diners,cap altre n' hi ha á la vila.L' hereuet ha nascut sacom pometa camosina,y 'ls avis que son padrinsy rumbosos, qu' es follía,per celebrar lo bateigcom en la terra s' estila,han fet portar de Gironaxocolate y pastes fines,

y, per tirar pe'ls balcons,á més de sachs de joguines,confits, coloms y pollastres;y fins, diu qui les ha vistes,dues gerres de dinersque de plenes esgarrifan,hont, entre quartos y plata,fins monedas d' or hi brillan, (1)No es donchs extrany la gentada,que enfront la casa s' apinya,ni que tinga grans treballsper passar la comitiva.Va davant la llevadora;rodenxona y aixerida,portant l' hereuet vestitde randes seda y batista:á la dreta, ab cara alegre,l' avia, que per ser padrina,s' ha posat de quan fou núviaarracades y faldilles;van detrás les seguidores,ab ses blanques mantellines;les velles ¡molt satisfetes!les joves, avergonyides;y mes ufans que 'ls fruyters,quan esclatan la florida,lo pare y l' avi voltats,dels homes de la familia.

Si la plaça sembla 'l marab ones que 'l vent agita:¿Qué será quan als balconshan sortit padrí y padrina,y lo pare y les criadesab cistelles ben provistes?Si fos possible lo moures,joves y vells correrian;mes com no poden, s' empentan,se masegan y trepitjan,y va creixent l' avalotab lo que cridan y xisclan.Lo padrí tira 'ls confits,l' avia pastes y joguines,les criades, la virám,y 'l pare ab joyós somriure,petits grapats de dinersque cauhen com pedra fina;

¡Allá sí, que les empenteshi son que casi esgarrifan!los homes ¡gran mal se 'n fan!¡son los únichs que hi pessigan!¿Qué hi fá, donchs, entre mitj d' ellsla pobreta Agna-María?¡Ay! sa cabreta ha deixatal hostaler de la vila,per l' afany de recullir

los diners que al carrer tiran¡Pobriçona! ni un de soln' ha d' aplegar aquell día,y pot esser que malmesad' aquell entorn la treurian,si un minyonás de vint anys,sapat com brancuda alsina,ab cara pe'l sol colrada,y ulls com enceses guspires,ab calças de blau velluty vermella barretina,ab sos braços forts com ferro,no li fes deixá pas lliure,tot dihentli, á cau d' orella,ab veu entre alegre y trista:— ¡Jo 'ls aplegaré per tú,careta de satalía!y aixís me doni ton corlo sí que 't cerco tants dies,com haig de posá en tes mans¡lo millor d' eixa cullita!—

III

Pel camí de la montanyava pujant l' Agna-María;te la mateixa caronamoreneta tendra y fina;

sos cabells riçats y negres,ses galtetes carmesines,mes en sos ulls, te quelcomque 'l dematí no hi tenia.Tal volta sia 'l plaherde torná en sa companyía,la enjogaçada cabretaque tant vivament estima...¡Tal volta sia l' amorque li ha fet l' ayma captiva!¿Més qui secrets dels quinze anyssols per los ulls endevina?...Lo cert es que la montanya,la puja ab delit que encisa;que lo llom de la cabreta,ab sa flonja má repica;que sovint de sa butxacalo blau mocador deslliga,en qual punta ben nuada,d' or, una moneda hi brilla:que may les plantes del boschtan ufanes les ha vistes;ni l' ayre tan embaumat,ni l' aygua tan crestallina,ni les aus tan enciseras,ni la terra tan bonica,ni son cor tan provehitdel tresor de la alegría.

Tot pujant per la montanya,la blanca caseta ovira,hont encara, tot resant,la Tona lo cánem fila.Quan prop de la porta paça,diu la vella ab un somriure:— ¿Cóm no ha trovat compradorcabreta tan aixerida?—Lo que avuy m' ha succehit,ja 'us ho diré un altre dia,que tinch pressa d' esse á casay á la posta 'l sol camina.Sols 'us puch dir que s' ha fetun gros bateig á la vila;que ja no m' hauré de vendrela cabra que tant m' estima;que m' ha fet tot un miracled' aquells que 'l Rector predica,lo santíssim Jesuset,de la vostra Confraría;que li tindré devocióper tots los anys de ma vida;que cumpliré ma promesaoint de genolls la missa,y per fi, que si á Deu plau,tindré gentil companyía,per portar á sos peus, totesles flors de mes clavellines.