Les vehines

Poesies catalanes

Molt á la vora de ma caseta,quan entre boyres despunta 'l soly l' au refila sa cançoneta,lo niu deixantne per pendre 'l vol,

Una donzella, com flor polidaque dolça breça l' oreig d' abril,per sa finestra d' eures guarnidatreu somrisenta son cap gentil.

Sos ullets gira vers mon estatge,dantme ab veu dolsa lo bon matí:més prest s' allunya s' ayrosa imatge,sense may dirli lo que vull di.

Totes les hores que conta 'l dia,belles paraules passo aprenent;de tant pensarles, foll les somniadins la nit bruna mon cor ardent.

Mes vé l' aubada, les més boniquesmon cor aplega com granets d' or,los vidres cruixen baix ses mans xiques,y ja mut resta mon pobre cor.

Jo prou remembro, d' altres vehines,qu' en llunyans dies molt hi estimat:cors generosos, blanques gavinesdins lo cel negre de ma orfandat.

Jo les recordo: les veig encaravoltar preçoses lo pobre llit,hont plorant jeya ma trista maremirant'me sempre, de fit, á fit.

Jo les veig promptes á deseixirsedel treball, qu' era son tresor sol,per veni' alegres á compartirselo feix de penes del nostre dol.

Jo les escolto, quan de ma maremon front rebia lo derrer bés,dirse mirantse ma trista cara:¿qué havém de ferhi? ¡Será un fill més!

¡Ah! quantes voltes son les vehinesfont abundosa de caritat,conhort de penes, guardes divinesqu' en les llars pobres, Deu hi ha posat.

¡Be mon cor jove les ha estimades!Reso per elles avuy que han mort,més ¡ay! á eixes ¡quantes vegadesmon pit obríals ab dolç conhort!

¡Cóm los parlava m' ayma agrahida!Com ¡jo 'us estimo! sabia dir.¡Ay! la veu meva s' es esmortida:¡Avuy no parlo, sols se sentir!

Avuy ma pensa, tan sois l' omplena,d' eixa donzella recort volgut:no sé si sento plaher ó pena,tan sols me sembla que are he nascut.

M' apar que sento prop meu fluirnel'oreig puríssim d' un nou encís;y á totes hores m' apar sentirneveus y canturies del paradís.

De mon estatge les parets negres,apar que 'm miran volentme dívelles y tristes, forem alegres,¡si la qu' estimes sigués aquí!

Ab ella penso de nit y día,y si es hermosa, jo no ho sé pas;ni sols esmenta ma fantasíasi es blanca ó bruna sa jove faç.

Sols se que sento forsa secreta,que allá hont es ella, constant m' atrau,se que sent lliure com l' oranetaqu' en l' espay vola, soch son esclau.

No sé sa cara: mes sé qu' es bonacom de la bresca la dolça mel;se que á los pobres lo seu pá dona,se que hont es ella s' hi troba 'l cel;

Se que es modesta; que creu y resa,se que treballa de dia y nit,se que ses joyes son sa honradesa;donchs ¿que mes sebre, si tan m' han dit?

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Si quan despunti demá l' aubadasapigués dirli tot mon amor!...Si com poncella que lo sol bada¡pogués obrirli mon pobre cor!...

Mes veuré eixirne sa cara hermosay res mos llavis li sabran di'.¡Ay! si la flama dins mon pit closa,al sé' aprop d' ella no ho diu per mi!

Comments

Loading comments…