Lo dia dels morts
Poesies catalanes
Si l' any te una primaveray una auba la fosca nit,no es molt que tingas Mort fera,ton jorn de festa y brugit.
Ta solitaria morada,hont sols altres jorns s' hi sentlo remor de la besadaque gemegant te fa 'l vent,
Per joyosa comitiva,la veus un jorn inundar.¡Just tribut que la carn vivaá la morta vol donar!
Tos ninxos, com rusch d' abelles,son per l' amor embellits;corones y flors novelles,protestan d' humans oblits.
La pols no ennegreix los marbresni l' herba 's veu aprop d' ells,ni refilan en tos arbres,com altres jorns los aucells.
Mes la gentada nombrosa,omplena tos llarchs carrers,y somriu y mira y gosa,com en sos mellors plahers.
També en mitj d' eixa gentadahan volgut mos ulls turbats,veurer la foça muradadels despulls dels meus passats.
Allí he posat, ab tendresaque ha negat mos ulls en plor,mon ramell, y ¡oh feresa!¡fer esglay ha omplert mon cor!
Per les escletxes mal closeslos verms sortian arreu,rublint mes flors mes hermoses...¡Oh benvolgut pare meu!
Aquells llabis agradososque plens d' amor infinit,s' entreobriren carinyososper besarme dia y nit;
Aquelles mans venerades,qu entrellaçant lo meu coll,m' adormiren cent vegades,dessobre de son genoll,
Del huma tronch se desgregan,y en negros munt convertit,son presa que 'ls verms roseganal remor de llur cruixit!...
¡Tristes runes! ¡fanch! ¡escória!...M' has omplert de desconhort,rica bellesa, irrisoria,de la casa de la Mort!
Esglayada d' eix exemple,com l' au cerca 'l niu aymat,he cercat preçosa 'l temple,y en ses lloses m' he postrat.
No l' omplian sons alegres,ni l' embaumaba cap flor,y ses parets eran negres,tan negres, com lo meu cor.
Dos ciris, ab flama encesa,trencavan la fosquetat,mostrant á l' ánima opresa,Jesús en la creu clavat.
Lo sacerdot celebravaá sos peus, ab santa unció,y jo... resava,... resava...¡Tenia fam d' oració!
Les mans sobre 'l pit plegades,los ulls clavats en la creu,ja sols han vist mes mirades,l' amorosa fas de Deu.
Ja sols he vist lo meu pare,tan bell com fou en lo mon;com Deu lo conserva encara,al dormir son darrer son.
Ab sos ulls d' amor encesosl' he vist besar ab anhellos enfilalls de mos resosqu' enlayrantse fins al cel,
Li formavan la corona,hont per sacra concessió,era un llaç cada obra bona,y una flor cada oració.
Prechs que 'l llabi barboteja¡á dolls de mon pit eixiu!¡Cóm lo cor vos escassejasi á mon pare redimiu!...
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Com refresca la rosadacamp per lo sol abrusat,mon ánima apesarada,dolçament s' ha serenat.
Del temple les parets negresm' han semblat muralles d' or,d' hont eixian veus alegres,que gorian lo meu cor.
Los ciris ab sa llum trista,la creu en l' altar diví,s' han presentat á ma vistacom bell arch de Sant Martí
¡Fé, oració, esperança,vosaltres goriu lo dol,aygues d' eterna bonançadel estatje del consol!
Comments
Loading comments…