Ma corona

Dels arbres cauhen les fulles,boyres cobreixen lo sol,de groch se vesteix la terra,lo cel de color de plom.

Del estiu y primaverafiniren los brillants jorns;¿Hont son ses clares aubades?...ses nits serenes ¿ahont?...

No ho sé... De l' ánima mevas' han marcit hermoses flors,en lo esplet de ma venturafera sega ha fet la mort.

Ans ta vinguda 'm dolía,y avuy t' estimo, Tardor;lo mantell de ta tristesafalaga mon desconhort.

IICorones de semprevivesavuy teixeien per tot;també jo te 'n vull fer una,filla hermosa del meu cor:

mes per tu n' es poch bonica,pensaments serán les flors,enllaçats ab les espinesque han brotat del meu dolor!

IIIPer endolcirne les penes,Deu l' olvit hi posa aprop.¡Cóm endolcirne les mevessi visch tant sols de recorts!

¿M' estimas? me preguntavascenyint febrosa mon coll.Demánau á mes nits tristes,als meus jorns sense consol!

Miradetes de tendresa,afalagadors petons,entranyables abraçadesue erau ma ditxa ¿ahont sou?

De les nits naixen les aubes,de l' hivern ve lo temps bó,en les branques despulladesreapareixen los brotons.

De lo temps á la lley feraveig, Senyor, mudarse tot;sols no 's muda ma desditxa,sols no 's muda 'l meu dolor!

IVAns quan veya á mes filletes,rialleres en folls jochs,dintre de l' ánima mevaressonava lo seu goig.

Jugan avuy ¡pobrissones!y á mos ulls acut lo plor,qu' en vá cerco entremitj d' elleslo meu joyellet preciós! ..

¡Ja no hi ets, filleta meva,ja no 't veig pel meu entorn,

somrient ab les joguinescausadores de ton goig!

Riques prendes que obtingueresdels Sants Reys, per ton candor,trocejarles no volías;¡no ho serán, filleta, nó!

Dins un moble de ma cambra,te les servo com tresors;com venerables reliquies,com joyes d' immens valor.

V¡Oh, cambra per mí sagrada,nïuhet de mes il lusions,hont passaren tes angoixesy mes hores sens repós!

Mes ¡oh penes benehides!¿jo no estava de tu aprop?¿no estrenyía tes manetes?¿y no 't veya? ¡qué més goig!

En vá avuy tes mans jo cercode la nit en la foscor;en vá espero ta veuhetaque 'm despertava tants colps;

La cambra resta callada,silenciosa com la mort;tot descansa; tan sols vetllanla anyorança y los recorts!

VIRamadets que á la vespradade ma casa per l' entorn,passau com abans, que n' erande ma filleta il·lusions,

mudeu de camí, apartéuvos;cabretes, no beleu fort;que mon pobre pit trocejafins de vostre esquella 'l só! .

Núvols que pe 'l cel feu vía,tapéune la llum del sol,mes no 'm cobriu l' esteladaquan enmantelli los mons;

dos estels en front ma cambrarelluhen molt més que tots;¡son dos fills de mes entranyes,que en sa gloria 'm te 'l Senyor!

VII¡Oh, Deu d' eterna clemencia!teníulos aprop de Vos,donáulos la hermosa gloriad' immarcesible esplendor:

Que la certesa de sebrela eternitat de son goig,endolci de ma anyorançal' amarguíssim desconhort!

VIIICorones de semprevivesavuy teixexen per tot,també jo te n' he fet una,filla hermosa del meu cor:

mes per tu n' es poch bonica;en vá he cercat belles flors;sois hé cullit les espinesque han brotat del meu dolor!