María

Nuvolet que lleuger corrasper les conques del espay,¿per qué mostras tintes negresen mitj ton ropatje blanch?¿per qué vagas com trista ombraper mitj l' espléndit cel blau?¿per qué al fons de tes entranyesdolls d' aygua vas estojant?—Un jorn en lo cel m' esqueya,tant gentil com mos germans;lleugeret feya ma via,com en bonança la nau;

de sobte vegí la terra:en lo Gólgotha sagnant.l' excels Redemptor dels homes,¡en creu estava finant!y s' aymant, sa tendre Mare,qual viu amor no te igual,veya 'ls butxins que 'l matavan,veya los raigs de sa sanch!...Al contemplar l' amargurade martiri tant capdal,lo dol niuhá en mes entranyesennegrint mon mantell blanch.Las llágrimes que en mí tanco,nasqueren aquell instant;cada volta que 'l recordosobre 'l mon les vaig llançant.

IIVentíjol que lleuger corresper los ámbits del espay,¿per qué ab tristesa tan fondasospiras de tant en tant?¿Per qué al paçar entre 'ls arbresmormolejas sons estranys,y á voltas, me fas feresa,xiulant á faysó de plany?

—Un jorn m' esqueya en la terra,traveçant de vall en vall,alegre, com flor que 's badaal bes del sol matinal;de sobte vegí en la terrade Jerusalém lo camp,ostentant en fret sepulcrede Jesús lo cos sagrat...y s' aymant, sa tendre Mare,qual viu amor no te igual,deixava entre dures pedres¡lo fill que estima va tant!Al mirar d' aquella Marelo cor partit, trocejat,de mí lo dol va fer presa¡m' alegría va finar!Los gemechs que á voltas llanço'nasqueren aquell instant;cada volta que 'l recordo,pel mon los vaig escampant.

IIIEstrelletes brilladoresque enjoyeu l' hermós cel blau,¿per qué despreneu á voltesguspires del vostre flam?

¿Per qué quan la nit desplegason mantell de fosquetat,un tremolor us oviroque us agita sens parar?—Una nit, á fer la vetlla,vam eixir al ample espay,alegres com l' orenetaque retorna al niu payral:de sobte á la llum incertaque donavan nostres raigs,vam ovirar á Maria,del Calvari al cim pujant!Lo cos de Jesús deixavadins fret sepulcre tancat;al lluny, ovirava, sola,deserta, sens Ell sa llar,y sos peus, rendits y febles,sentian al seu devalllos claus ab que 'l traspaçarenencara humits de sa sanch!Ni sos ulls un plor llançavan,ni exhalava 'l llavi un plany;mes son cor, son cor de mare,restava tant trocejat,era tanta l' amarguraque d' ell anava brollant,que 'ls nostres sers s' estremiren,sobtats d' un dolor tant gran!

Lo tremolor que 'ns agita,lo tenim d' aquell instant;com no podém oblidarho,¡no hi ha por que pari may!