Redempció

En jorn de llum puríssima, serena,de Bethsaida al bell cim de la montanya,lo Rey de reys ab tosca vestidura,y apoyant sobre rochs la nua planta,

A los fills de Israel y de Judeasospesos té del foch de sa paraula,de la que brollan con grapats d' estrellesd' amor y caritat les llavors santes.

«Quants al cel — los hi diu— pujar voldriau,»desterreu lluny del cor odi y venjança,»retorneu bé per mal, y dels que ploran«aixugueu ab amor les tristes llágrimes.

»Y resignats sufriu dols y pobresa,»si lo mon ab son feix heu de creuharne;»mireume á mí: lo Rey de cels y terra,no té tan sols ni pedra hont recolzarse.

«Y á regir vinch sens ceptre ni corona»los pobles y ciutats, sols ma paraula,»la santa lley de la virtut mes ferma,»y amor y humilitat tenint per armes.»

Aixís ab dolça senzillesa explicaJesucrist sa missió de benhaurança,y ab goig se sent lo poble que l' escolta,de les tenebres á la llum renaixer.

IIMagestuós per l' espay regna 'l silenci,en tant que á la ciutat Jesús devalla.Tots son pas han seguit; sols una donaabsorta s' ha quedat dalt la montanya.

Jamay, jamay bellesa mes perfectapot la creadora pensa imaginarla.Ni jamay ab l' encís que descubre'xenlos raigs fascinadors de sa mirada.

Mes tal es l' expressió qu' en ella 's pinta,tal la severa magestat que guarda,

tals ses esbeltes formes, que 's creariaserne de Fidias, modelada estátua.

Ficsos al cel los ulls; pareix que 'ls núvolsab gran desconegut poder traspaça,y que del Regne d' inmortals deliciesditxosa ovira la serena calma.

Mes de sopte, en lo vil pols de la terra,ab extranya expressió la vista clava,y pareix que l' espantan y l' admirande sos peus les riquíssimes sandalies.

Toca les perles que en son braç s' enrotllan,y les que en l' or de son cabell s' enllaçin,y, sens vel, descubert son pit contemplay esglayada ab ses mans cubreix sa cara.

Pausat repós á son entorn hi regna:tan sols lo tebi oreig batent ses ales,de les superbes y gegants palmeresbalanceja atrevit les verdes branques.

Y corren, corren les pausades hores,son rostre creman ses ardentes llágrimes,y fins los rochs pareix que s' estremeixenal trist geméch que de son pit esclata.

Ab ma segura les preuhades joyes,

ab horror del torrent al fons les l ança,y, ál brillejar del sol la llum darrera,de rubor folla, á la ciutat devalla...

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·¿La flor hermosa que ses fulles plegaper la cremor del sol enmustiada,podrá 'l raig de la pluja crestallinala ja perduda aroma recobrarne?

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·IIIDesd' aquell jorn, de lluny la pecadoraseguint va del Deu Home les petjades,sa paraula absorbent, com seca terra,les profitoses gotes de rosada.

Mil voltes ha brollat dins de sa pensalo viu desitj de córrer á ses plantes,mes ¡ay! que ab ma de ferro la detura,del temps paçat, lo nubulós fantasma.

¿Quí es ella? qué fou sa jovenesaen la ubriaqués del vici encenegada?

¿quína la negra desastrosa historia,qu' en los plechs fondos de son cor s' amaga?

¡Pobre coloma qu' en lo llot revolta,al voler fins al cel pendrer volada,la detura á l' escoria de la terra,lo pes del fanch en que tacá ses ales!...

Mes ¡silenci! Jesús seguit del poble,d' un faritzeu penetra en la morada,y arriban á la trista pecadora,com impensat tresor eixes paraules:

«¿Per qué us admira que deixant los justos»vaja afanyós cercant á los culpables?»¿á son ramat lo bon Pastor no deixa»pera cercar l' ovella esgarriada?

»Jo no he vingut al mon per castigarvos,»sino á obrirvos la font de l' esperança;»á consolar á los que tristos ploran;»á redimir l' humanitat esclava.»

¡Qué dolces per l' opresa pecadorahan vibrat del gran Mestre les paraules!¡beneytes sian! que ha trobat ab elles,lo bálsam goridor de ses greus llagues.

Desconegut valor son cor anima,

que, ensemps que 'l greu dolor creix de ses faltes,tem; mes, Jesús la mira, y ja no lluyta,que cau desfeta en plors devall ses plantes.

¡Ab quánt dalé llavors contar voldria,lo dolor que crudel son pit traspaça!mes, son suspirs que á los gemechs ressemblany llágrimes que creman ses paraules.

Y ab sos cabells los sagrats peus aixuga,y ab precioses aromes los embauma,y ab tendre conpassió Jesús la mira,y ab célica dolcesa així li parla:

«Per lo molt qu' has aymat en eixa vida,»estás ja, Magdalena, perdonada,»que del regne del cel les portes s' obre,»qui sab ab tan dolor plorar ses faltes. »

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Alça la testa, pobra pecadora,que, pe 'l remordiment atormentada,creyent ta redempcíó somni il·lusorien raudals d' amargura t' anegavas.

L' humanitat, dins lo pecat envolta,dins los abims del vici encenagada,ni oblida ni perdona: Deu puríssim,fa del perdó sa mes hermosa gala!