Scipion

IObrintse pas com misteriosa fada,l' astre del jorn enjoya lo cel blauy sos raigs, brillejants de llum daurada,pe 'ls finestrals de la romana arcadail·luminan la cambra d' un palau.

Baix cobricel de Pérsia, dorm en ellaper son esclau vetllat, brau jovencel,que la hermosura que sa fáç sagella,tanca en sos ulls, lluhents com la centellaqu' en nit de tempestat clareja 'l cel.

Dórm; y s' ardenta y jove fantasíadivaga alegre per espléndits móns,

ahont sentint, ab sens igual mestría,de flautes y de lires l' armonía,de Marte y Venus reb los preuhats dons.

Apléchs de vérges d' encisant bellesaab joy per son entorn passan cantanty donantli mirades de tendresa,mentres del pebeté' en la flama encesa,lo cinamomo y myrra van cremant.

Per rey l' adaman de la vasta terra,lo miran somrisents los altius deus,y entre estols que devallan de la serraal só de sistres y clarins de guerra,l' enjoya Marte ab sos mellors trofeus.

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Lo sol, seguint sa rutilant carrera,banyá del jovencel lo seré front,que deixá á sa besada rialleradel somni foll, la via falaguera,per despertá' á la veritat del mon.

Tantost sa pensa al ésser ja tornada,un pergamí li entrega son escláu,més al fixar en ell l' ardent mirada,

resta en freda suor sa fáç banyada,sa testa hermosa sobre 'l pit li cau.

— ¡Morts! ¡Morts! tots dos! Mort lo meu parede Roma augusta lo primer capdillper Asdrubal vençut!... ¡Oh, sort avara!¡Mes ha de serli la victoria cara,que per venjarse sols alena 'l fill!

¡Y cóm ramera vil, enjogueçadama pensa he mantingut en somnis d' or!¡Per mi mateix ma sanch fora vedada,si no 'm sentís ja fera assedegada,per los festins sinistres de la mort!

¡Cartago no has vençut! encara encesabull en mon cor la sanch dels Scipions,¡no has de gaudirte de ta noble presa!¡Força té per llançar ma jovinesaal Africa altre volta tos penons!

Y despenjant de la paret, la espasaque á son cós va cenyir irat y brau,lo front cremat com enrogida brasa,baixá com llamp que los sembrats arrasa,per l' ample escala de son vell palau.

IILa nova de sa lluyta infortunada,per Roma va cundir, com monstre alat,semblant sos fills, la raça desoladaque baix los murs de la ciutat sagrada,plorava un jorn la fi de son regnat.

Lo poble en front lo dol que l' aterrava,en la turtura del ergull ferit,sos ulls plorosos al Senat giravay á los pretors y als cónsuls, demanavaper la guerra un capdill de cor ardit:

Mes la raça del mon dominadoraqual glória no cabia en l' ample espay,davant la sort sangrent, aterradora,dels dos grans Scipions occits á l' hora,sentí també lo fret del feble esglay.

Ningú la espasa de ses mans cayguda,en aquell punt gosava recullirpera guiar al camp á l' host vençuda,quan d' un jove la véu potenta y ruda,los márbres del Senat feu estremir.

-¡Donaume á mi, la espasa inmaculadaque les Parques han prés al pare méu,

y juro per sa mort infortunada,que dels fills de Cartago, en sanch trempada,la tindrá 'l Capitoli per troféu! —

Absórt, sobtats pe 'l joy de la sorpresa,la ofrena d' Scipion, sentí 'l Senat;en tant que 'l poble tot, en sa bravesala glória pressentint d' aquella empresa,per capdill l' aclamava entussiasmat.

Y Roma va acertar: com torrentadaque furienta 's desborda sobre 'l plá,trocejant al impuls de s' arrancadala abundanta cullita de l' anyada,en los Ibérichs camps son bráç lluytá.

Per los anals de la romana historia,coronas segá ells de florit llor;sempre vencent, ardit, rublert de gloria,va oferirli lo Deu de la victória,lo cel espléndit de son somni d' or.

-----------Aixís vá encadenar l' aygla romanaal brill espléndit de son ceptre rich,lo joyell de la terra Laletana;aixís brolla la lluyta sobrehumanaque sis segles més tart venjá Alarich.