Set d'or

No entench pas perque la mareme deya de nit y diaqu' en la estada d' aqueix monno hi ha may la vera ditxa.¡Com que ja es un bon xich vella,per eix cantó les enfila!¡Be 'n soch jo una bona mostrade que 's pot ser ben feliça!Tinch un hort y una caseta,que sembla una satalía,fins hi tinch dos caleixeres

ab gerros fets de petxines;cortinatje y cobrellittot voltat de randa fina.Lo sol, quan apunta 'l jorn,ab sos bells raigs l' illumina;les roses del meu hortet,li donan flayre qu' encisa;la besa ab amor constantlo ventitjol de marina,y oranetes y pardalsdamunt ma finestra nian,y per gosar á pleretd' eix paradís de delicies,un marit que n' es envejade comares y vehines.Es gentil y ben plantat,com la mes sapada alsina,es lo mes destre fadríque travalla en forn de vidre;es honrat com lo primer,compassíu, com una nina,sab de lletres com un mestre,y fa almoynes y oheix missa;y ab tantes gracies que téla que mes á mi 'm captiva,es... no 'us ho vull amagar,lo molt y molt que m' estima.¡Aixó es lo que mes m' envejan

les casades y fadrínes!Y, encara no 'ls ho dich tot!¡que algunes viuhen tant tristes!...y no apar prou cristiá,mostrá al que plora follies.Be 's prou cert que no som richs...que 'l jornal, justet arriva...mes si no 'm digués la merequ' hem de pensá en malalties,de la escacés del diner¡ni sols m' en recordaría!¡Menys treball de pensá' en lladres,ai ab lo que 'ls esmersariam!No serveixen plata y orpera comprar alegria.

IISet anys fá que 'l marit meu,se n' es anát á l' Habana¡Set anys, que alento y que vischperqué la dolor no mata!¡Doll etern de m' alegria,belles roses de mes galtes,rialles de mos plahers¿'hont sou que m' haveu deixada?Diu, que per guanyarme or,

ha abandonat llar y patria,que per mirarme feliçaen llunya terra treballa.¡Si jo altre pler no voliaque 'l ésser d' ell estimada!¡Si jo no volia altre or,que al fons de sos ulls mirarme!¡Ay ma caseta volguda,quant y quant t' has trasmudada!Ja los cants de m' alegriano ressonan en ta cambra;ja oranetes y pardalsen ta finestra no 's paran;ja les roses del meu hortno t' embauman ab sa flayre¡pera que embellir lo niusi l' au ja ha emprés la volada?...En la nit de mon dolor,sols cada més hi llú una auba;¡un sol instant d' alegriaper trenta jorns d' esperarla!Mos ulls cansats de plorar,miran sempre la mar blava;part d' allá ¡lo goig! ¡l' amor!part d' ací ¡dol! ¡anyorança!...¡Ab quant plaher besariacada ona que vé á la platja!¡quí sab si porta en son fonsqualque raig de sa mirada!...

Ahir nit des ma finestra,com sempre 'l mar esguardava;un gemech trist, ofegat,me féu deixar de mirarla.Eran marit y mullerque per ma porta passavan;la pobresa y lo dolorduyan pintats á la cara.D' ella 'l trajo trocejatmalament l' abrigallava,y, al pés del cos decaygut,vacilava la petjada.L' home estenent son bras dret,sobre son pit va apoyarla,y dihentli qualque motva estampá un bés en sa galta...Jo llançant un crit d' envejama finestra vaig tancarne¡mes encara 'l só del bésomplia 'l buyt de ma cambra!

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·Junt á mon tálam desertplorant la nit he passada!jo, aquí morint!... ¡éll sol!... ¡lluny!...¡Malhajas set d' or! ¡Malhajas!

IIID' América 'l marit meun' ha arribat ja fá tres dies;los que altre temps lo tractaren,avuy, no 'l coneixerian!Té encorvades les espatlles,com avans sos ulls no brillan;te trencada la colory sols ab bastó camina.També blanchs son mos cabells,y es ma mirada esmortida;també ha trovat lassa y vellala que deixá casi nina!Ab vint anys que ha sigut fora,la joventut n' ha fugida;ab tant or com ha portatno 'ns pot tornar á somriure!...Ahir al cáure la tardevolgué pujar á la vinya;es lo dot que van donarlilos seus pares que al cel sian!En nostres jorns de venturaera tot quant possehiam;anarhi á passá' 'l diumenje,tota la nostra alegria.Com á nins ajogaçats

entremitj dels ceps corriam;lo qui atrapar se deixava,un bés per cástich rebia.Ahi' al ésse' á mitj camí,ja 'l va abatre la fadiga:—No poden, mes flaques cames:esposa, rahó tenias!Hem perdut vint anys de penes,¡hem malversat nostra ditxa!si enrera pogués tornarl' afany d' or ¡no 'm tentaria! —