Un tresor

De l' aubada de la vidaen lo falaguer encís,á ses tendres amiguetesgentil nina parla aixis:

¡De cert qu' estich afligida!vaig di á la ávia, 'l mes paçat,al ser la mitja fínidavull una joya escullida...¿y sabeu que m' ha donat?Dins una capça folradade satí, lo mes polit,¡sols una agulla enfilada!y tot dantme una besada

eixes paraules m' ha dit:—Serva, filleta, eixa agulla,que si á manejarla aprens,¡veurás quantes maravellesab sa sola ajuda obtens!De les mes preuades joyeses aqueixa la mellor;áymala, que 't dono ab ellaun tresor.

Ja en lo cel es la bona ávia,dona la nina s' es fet,y diuhen quants la voltejanmirant son treball perfet:

— ¡Be 'n pot estar satisfeta!dona pler de contemplareixa sombra tan ben treta.¡Quins relleus! Eixa violetaapar qu' es pot agafar!Y los seus quadros en seda,¡quin bon gust en los colors!en un d' ells, hi ha una arbredaque li juro enrera quedala paleta dels pintors!

Com una encesa rosellala nineta s' es tornat,

y abaixant los ulls confosabaix, molt baix, ha mormolat:— Per tú eixes llohanses sento¡ay agulla del meu cor!bé vá dirme l' avia qu' erasun tresor.

Per la fera gelosia,sent la nina 'l cor oprés,y aixis diu sa pobre maresagellant son front d' un bés:

— Deixa la feyna, ma filla,qu' ella aumenta ton neguit;lo plor en tos ulls hi brilla,y sens descançar perillano 'l donguis may á l' oblit.— Esteu mare, molt errada,acertat no es lo conçell,sois estant ben enfeynadaestich menys apesaraday no penso tant ab ell!

Y aixugant de ses parpellesl' amarguíssim plor ardent,la feyna en sos dits posantnene mormola dolsament— ¡Ay agulla benehida,

fins ets balsam per L' amor!¡bé vá dirme l' avia qu' erasun tresor!

En los ulls de la ninetaja lo goig torna á brillar,que á l' hom' que son cor adorad' aqueix modo sent parlar:

— Va naixent encara 'l diay ja esposa t' has llevat;de cert qu' en tinch gelosiade t' agulla, n' es folliaque ja 'm té casi enutjat!—¡No t' en dolgas! que ab s' ajudafino espós eix vestidetper nostre filla volguda;veurás com ton pensar mudaquan lo vegis del tot fet.

Y aixecant al cel la vistabrollant de goig infinit,digué ab eix amor santíssimper les mares sols sentit:— Per mos fillets ets agullabrillant sol benefactor¡bé vá dirme l' avia qu' erasun tresor!

Ja espós no té la ninetacrudel li ha arrancat la morty aixis en nit trista esclamasa filleta ab greu dolor:— Teniu la vista acabaday encar, mareta, cusiu,mitja nit es ja passadames ab l' agulla enfiladani transcorre 'l temps sentiu!— Es filla, qu' en sa grandesaDeu l' agulla 'm depará,perqué en ma trista viudesafada fos que en la pobresanos donés un tros de pá!

Y de sos ulls axugantnelo plor que rajava á dolls,ab amor besant sa feynadigué cayent de genolls:

¡Agulla! tu ets per la donalo joyell de mes valor,per la llar y la familiaun tresor!