Epístola als Pisons (trad. A. M. Fàbregas)

HORACIO

EPÍSTOLAÁ LOSPISONES

TEXTO LATINO VERSIÓN DIRECTA DE M. VERDAGUER CALLÍS

Y TRADUCCIONES EN VERSO DE JUAN GUALBERTO GONZÁLEZ Y ANTONIO M. FÁBREGAS

TRADUCCIÓN EN VERSO CATALÁNporANTONIO M. FÁBREGAS

Si volgués un pintor humana testauní' al coll d'un corcer, y juntant membresde varis animals, anés vestintlosde plomas ben llampants y variades,fent acabar en peix de horrible cualo que fou comensat hermosa dona;digueume, amichs, si al contemplar eix quadrofora possible contenir lo riure?Igual, Pisons, serà 'l llibre que ofrexiimatges repugnants de veures juntescom si fossen dictades pel desvaride malalt febrosench, de tal maneraque unitat ni concert en lloch s'hi trobi.Poetes y pintors han tingut semprellibertat d'idear sense cap treva;de grat la concedexo y la reclamo;mes no tant que l'anyell rebi besadade tigressa real, ni may se vejenllops y ovelles juntats, donchs no fan lliga,ni ab l'astuta serpent l'aucella tendre.

A magnífich comens moltes vegadeshi seguexen cusits retalls de porpra:ja 'l bosch y l'ara de Diana 'ns mostran,ja 'l riuet que afanyós pel camp serpeja,o l'onada del Rhin, l'arch de bonansa;mes era aquest son lloch? tal volta pintasla llarga soca d'un xipré' ab mà mestra,y de res te serveix, donchs no recordesque qui 't paga tant sols vol que 'l retratisnàufrech perdut nadant sens esperansa.Per què si has comensat pulida copadonant voltes la roda surt un gerro?Unitat, senzillesa, may descuydes,qu'es regla aquesta que no té dispensa.III.Oh Pare, y joves de tal pare dignes!l'apariencia del acert enganyay en est engany hi cayem molts poetes:l'estil es fosch quan en ser breus s'estilen,feble y sens vida si 'ls detalls apuren;quan buscan lo sublim en inflats cauen,quan tenen por d'alsarse s'arrossegan;si en rica varietat lluhir s'afanyen,per més que sia ben senzill l'assumpto,poblats tindràs ab grans dufins los boscos,y l'onada del mar ab les panteres,que fugint d'un perill, si l'art no 'ls guía,prest los veuràs que van cayent a l'altre.IV.Aquell mal esculptor d'aquí a la voradel lloch ahont Emili esgrima ensenyalos cabells y les ungles acertadesde la estatua seràn que fa de bronzo;mes ses obres per res ningú li estima,

donchs lo tot a formar jamay acerta;hermosos ulls, cabells envidejables,y un nas ben estrafet que a tots fes riurevoldría més tenir, que no mes obresa les seves en res se m'assemblessen.V.Escriptors, en les obres tingueu compteque sían al alcans de vostres forses;probeu, primer que tot, de les espatlleslo pes que pugan dur, que 'l que l'assumptoab lo que pot sa facultat germana,jamay fecunditat té de mancarli,ni claretat, ni 'l bon acert, ni l'ordre.VI.Dona a l'ordre l'encant y fa son mèrit,l'atinada prudencia que aconsellaja di' una cosa, o bé dexar de dirla,guardantla per més tart y lloch més apte,guiant axí al poeta en tota l'obrafins a cumplir la prometensa feta.VII.Gran cuydado també les veus reclamanperque sían al lloch que 'ls hi pertoca;mèrit tindrà si pot trobà 'l poetafer tornar nova la paraula usadaposantla ab bon enginy y ab elegancia.Si noves coses al contar, l'obliganvàldres de veus dels vells jamay sentides,pot usar del permís si ho fa ab mesura;que ab lleugera mudada de font gregales reculli, veurà com s'acreditendemà mateix, los mots que avuy inventa.Lo que a Plauto y Cecili otorgà Roma,com a Vari y Virgili pot negarse?Y ja que Enni y Cató là parla patria

usant de noves veus han enriquida,per què a mí, si n'invento algunes poques,que les escriga 'm vol privar l'enveja?Sempre serà permès crear paraulesab tal que no desdigan de la llengua.Passa 'l temps, y com l'arbre pert les fullesper dar lloch a lluhir brotada nova,les veus moren també, en tant que d'altresmantenen bell esclat de primavera.Si l'home més potent y ses grans obressubjecte està a la mort, ja que a la terranous ports obrint, al mar li donga entradapera salvar les naus de les tempestes;ja que l'estèril llach que 'l rem llauravasentí 'l pes de la rella per mantindrela vehina ciutat; o al riu que un dianegava sos sembrats nou camí fassa;tot morirà; y foren les paraules,les soles d'aqueix món que sa bellesatindríen per etern? Cauràn sens dubteles que ara més volem, y de les mortesalgunes reviuràn si l'us ho manaqu'es mestre del parlar, y jutge, y regla.VIII.Homer nos mostra 'l metro per escriurelos fets dels reys y les funestes guerres;en versos desiguals sentida quexas'expressava primer, y prest l'imitalo goig d'amor que sos desitjos logra;qui fou que comensà humil elegíalos erudits ho han cercat debades;del vers yàmbich armà 'l despit a Arquíloch,y 'l teatro l'admet com a més fàcil,

més propi pel diàlech y més apte.Als deus, als hèroes, vencedor atleta,al corcer qu'en carrera 'l premi guanya,de Venus y de Baco 'ls plers, la Musaencomanà a la lira celebrarlos.IX.Seré poeta si 'l color y formaque cada obra 's mereix no sé donarli?Y per una vergonya mal entesavoldré més no saber qu'estudiarho?Vers heròich no fa pría ab la comedia,ni de Thyest lo sopar en versos fàcilspot ésser may narrat; que cada cosaen lo lloch pertocant tinga seguda.Emperò, de vegades alsa'l còmichlo crit, y ab gran enuig Chrémes declama,o be 'l tràgich commou ab veu planyenta,que no escauen paraules molt sonantesal qui ab lo jou d'un trist desterro 's troba,y miserables Tèlepho y Peleoper commoure als presents l'estil aplanan.No 'ls hi basta als poemes la bellesa,menester es també que 'ns interessin,que commogan los cors, y 'ns los dominin;axís com l'home riu ab los que riuen,plora també quan veu que l'altra plora;si vols que 'ls ulls m'aneguen penes teves,ensènyem en tos ulls com sabs plorarles.Llavores sí, que, Tèlepho y Peleo,sentiré en lo meu pit la vostra pena;mes si ta veu ab ton present no lligan,faràs dormir tant sols, o faràs riure.A rostre ayrat pertoca l'amenassa,

planyenta veu al trist, los mots xistososal qu'està plè de goig, y les sensatesparaules senten be ab aspecte grave.Naturalesa 'ns dona cor sensibleper sentir tota especie de mudansa,lo goig ara inspirat, ara la rabia,ara ab la pena 'ns té postrats y tristos,y prest lo cor quan la passió l'atíacom intèrprete fiel la passa al llabi.Noble o plebeu, ab rialles pagan sempreal que d'acort ab son estat no parla.X.May podràn assemblarse en lo llenguatgeun déu ab un mortal, ab vells calmososjove fogós, ab la matrona ilustrel' esclava diligent, qui comercíaab qui a tot hora lo seu camp conreua,ni 'l fill de Còlquida ab l'astut assiri,ni 'l d'Argos arrogant ab lo de Tebas.Ab sa fama concorda 'ls personatges,o be no 'ls contradiga lo que inventes.Actiu, fogós, irat, inexorable,sens més lley que la forsa de les armesAquiles pintaràs, si es Medeaimplacable y cruel, Ino plorosa,traydor a Ixion vil, errant a Ιο,y a Orestes que les Furies perseguexen.Si ensajant en la escena nous assumptosa fingir t'atrevexes personatges,corn los has comensat seguexin sempre.Difícil presentar es com a propislos temes ja tractats, ab tot no dubtisque més val que a les taules nos ensenyis

de la Ilíada un quadro, que les novesinvencions que tal volta pugas darnosde coses que ningú ha tocat encara.XI.Per més que sía del domini públich,ben teu faràs l'assumpto, si es que fugestancarte sols en narració mesquina,ni traduhir paraula per paraula;ni l'afany d'imità 't fiqui en estretavía d'ahont no pugas sens vergonyasortirne, o sens faltar ab lo poema.No fassas may com lo poeta cíclichque un dia comensà: «Les aventuresvaig a cantar de Príam y la guerrafamosa en tot lo món.» ¿Oh ventulari,què podràs dir de tal bocada digne?Les montanyes de part, neix una rata.Oh quan més acertat comensa l'altreque no disposa res sense cordura:«Canta, oh musa, aquell hèroe que de Troyaja presa la ciutat, per tants paissosanà estudiantne les costums diverses.»No preten de la llum treuren fumera,sinó del fum una claror brillanta,y 'ns darà maravelles que 'ns sorprengan:Antiphates, Ciclop, Scila y Caribdis.Per contar de Diomedes los viatgesno comensa ab la mort de Meleagre,ni tampoch los dos ous de Leda esmentaquan vol narrar la destrucció de Troya.Sempre al final ab pas segur camina,al mitx dels fets transporta l'auditoridantlos per coneguts, de banda dexa

lo que no pot lluhir, y ab tanta graciasab inventar y ab tant acert ajuntavritat y fingiment, qu'en tot lo poemaacort harmoniós presenta sempre.XII.Escolta lo que jo, y ab mi lo públichvolem de tu, escriptor; si vols que l'obraab picament de mans sía rebuda,y mut l'espectador la escolte totafins que s'alse 'l teló y lo cantor diga:«aplaudiu», les costums propies ten compteque son de cada edat, y fes que ab ellales aficions més naturals convingan.Content lo nen que a parlar clar comensa,si sent segur son peu, prest los jochs buscad'altres infants, tantost ab ells s'enfadacom sens més fonament en amich torna,y a cada pas ses aficions cambía.L'altre més gran, ja lliure de tutela,cans y corcers desitjarà a tot'hora,y al camp de Mart lluhir les seves gales;tendre com cera a l'impressió del vici,no admet consells, ni 'l que convé preveure;pròdich, altiu, presumptuós, voluble,prest s'ha oblidat de lo que més amava.Passant los anys son diferents los gustos;l'home ja fet aspira a les riqueses,cerca 'ls amichs, y persegueix la gloria;y 's guarda molt de fer lo que algun díapuga darli 'l treball de tornà' enrera.Mes quan ja es vell, tot es desconfiansa;desitja l'or y 'l tanca ab avaricia;es fret, impertinent, inert y 's quexa

de tot y de tothom: en esperansaveu sempre 'l temps pel que son cor suspira;a tot hora remembra sa infantesa;renya al jovent, y del present mal parla.Molts bens porten los anys en sa crescuda,de molts nos priva 'l temps en sa mimvada;perquè no fasses com lo vell al jove,ni al jove com l'infant, les circunstanciespropies de cada edat tindràs en compte.XIII.A la escena una acció pot presentarse,o bé tant sols com succehit s'explica;si a l'ànima impressiona lo qu'escolta,molt més lo que ab ulls veu, que testimonidonen del cas que ja per ells aprenen;per ço es que 'ls fets que a la claror repugnenno 'ls pots may ensenyar; un actor digneque 'ls exposi faràs ab eloqüència.No veja may lo poble que Medeamata sos fills, ni que 'l malvat Atreoentranyes dels infants cuyni a sa vista,ni 's torne Progne aucell, ni serpent Cadmo;que tot lo que 'n presentis d'aquest modo,com tant repugna al cor, no ho podré creure.XIV.Tan sols cinch actes donaràs al dramasi vols que 'l públich repetí 'l demani,XV.ni faràs, com los fets no ho exigescan,XVI.que baxi un deu del cel, ni parlin quatresi tres son prou per dur l'acció a bon terme.XVII.Del actor principal a la defensalo chor ha de acudir sempre a tot'hora,y pel camí de la virtut sostíndrel.May mantindrà son cant dels entreactes

altre interès que 'l que l'acció reclamisi vol dexar sa tasca ben complerta.Als bons afavoresca, y aconsellilscom bon amich; al enutjat aplaqui;estime al que a faltar tinga temensa;la templansa en la taula alabi sempre,la justicia, les lleys, la pau ditxosa;fidel sía al secret, la veu axequials deus per demanar que la fortunaretorne als bons, y dels soberchs s'aparti.Jamay com la de avuy la flauta antigarival fou del clarí, ni may va veuresguarnida de metall; senzilla, curta,de pochs forats, al chor acompanyava,y era prou per aquell anfiteatretant poch concorregut, que tot lo públichpodía ésser contat, y que sols l'honra,probitat, senzillesa, era sa gala.Mes quan Roma engrandí son territoriper ses victories, quan los murs que un díacerclaven la ciutat foren més amples,quan als plers se llensaren de le festesbebent del vi per aplacar al Geni,al cant y al vers donaren més llicencia.¿Quin criteri esperar del pobre rústichque, finit son treball, se confoníaab l'home de ciutat en l'ampla grada?ni del grosser que al ben criat s'aplega?Axί 'l flautista al art primer juntavalo moviment y 'l luxo, y per la escenarossegava 'l mantell ab que vestía;axis també la lira ab noves cordes

lluhía noves veus; y axí axecantsela dolsa elocució ab volada fermacom may havía fet tant atrevida,ja fos tant sols pel que convé previndre,ja per les coses a venir preveure,l'estil y 'l tò, tan plè fou de misteris,que semblavan respostes del oracle.XVIII.Aquell que 'l premi disputà en vers tràgichd'un boch a sos rivals, prest a la escenadespullats presentà als silvestres Sàtyrscuydant moure rialles, mes sens perdrela gravetat que la tragedia mana;donchs era forsa ab novetats mantindrelo gust del públich que del sacrificitornava emborratxat, sens que servissenni sols les lleys de fre per contenirlo.Mes convindrà posarlos de tal modo,y 'l cambi ab tal art fer de sèrio a broma,que may deurà parlar un vil llenguatgeaquell déu que havem vist, o be aquell hèroecobert fa poch tot ell ab l'or y porpra;ni tampoch per fugir d'un dir poch dignese 'l veja inflat alsarse sobre 'ls núvols.La tragedia es molt sèria, y li repugnabaxar al vers jocós, per ço entre 'ls Sàtyrsdeu mantindres tan digne com matronaque obligan a ballar en jorns de festa.XIX.Si jo tingués d'escriurels, no voldriatancarme sols, Pissons, als vulgars termes,ni les grosseres veus dels Sàtyrs propies;ni tant m'allunyaría d'estil tràgichque no fes diferencia en lo llenguatge

de Davo, o Pythias, que ab manyagueríaun talent a Simon va fer saltarli,ο 'l vell Silen, mestre y company de Baco.XX.D'argument sossegat sàtyra faulavoldría treure ab art, que tothom ferhocrèures pogués, y ab tot al ensajarhosuhessen molt al treballar sens èxit;tant l'ordre y bon enllàs ressaltar podenlo més trivial y conegut assumpto.XXI.M'apart qu'exits del bosch, jamay los Faunosexpressarse podràn en versos tendrescom faria 'l jovent de nostres plassesen lo foro educats, mes tampoch siganindecents ni grossers en ses paraules,que ofendre pugan caballers, patricis,y gent acomodada, encar que 'l pobleque anous compra y ciurons los aplaudeixi,donchs may ab gust s'escoltarà al poeta,ni rebria per premi la corona.XXII.Sílaba breu, seguida d'altra llargaforma 'l vers yàmbich, y es un peu tan ràpitque va lo nom de trímetro merèxerper més qu'en ell sis temps iguals s'hi sentin.Primer tot sol mostrà sa gallardía;després, més tart, perque hi trobés l'orellamés gravetat, y més suau cadencia,volgué juntarse ab lo pesat espòndich,mes sens arribar may per ço a cedirlisegon y quatre lloch que 's reservava.Ah ¡què pochs yàmbichs trobaràs si 'ls contesen los versos famosos d'Enni y Acci!XXIII.Aquell que sos treballs porta a la escena

d'espòndichs carregats, en vergonyosaculpa ha caygut, donchs mostra descuydaday a corre cuyta escrita la seva obra,o be del art les regles desconòxer.No tothom ab acert pot ésser jutgeper fallar sobre'l vers y sa cadencia,y sobre eix punt ab los romans poeteshavem sigut molt indulgents de sobres,Més serà axò motiu perquè'm separide les regles, y escriga lo que'm sembli?No sería millor que convencentmede que tothom ha de notar mes faltes,no'm moga may de la segura víaesperant confiat me les perdonen?Al menys axís, si no guanyar aplausos,haig de lograr que'm tingan indulgencia.Si vosaltres, Pissons, voleu escriure,mireus en miralls grechs de nit y día;es vritat que aplaudíen nostres pareslos versos y sal còmica de Plauto,mes per saber qu'en les lloanses erenmassa indulgents, per no dir massa tontos,ab sols que sapiguem distingir bastaun mot grosser, d'una enginyosa gracia,y ab l'orella o be'ls dits contar los versos.Inventada per Thespis la tragediadiuen va ser, y que portà en carretespels pobles als farsants que la cantessen,ab solatge de vi brutes les cares.La careta més tart inventà Esquiloy la roba talar, sobre unes fustesaxecà lo teatre, prest ensenya

de parlar als actors estil més digney calsarse'l coturn. Ab gran aplausoseguí ben prompte la comedia antiga,sa llivertat degenerà en llicenciay per la lley va ser posada a rotllo;y'l chor, que'l dret d'injuriar va perdre,restà sens veu callant ab ignominia.Cap gènero quedà que no ensajassennostres poetes, merexent lloansal'haver sortit de les petjades greguesper posarse a tractar romans assumptosen comedies de toga o de pretexta.No menys que pel favor y per les armesglorïós fora'l Laci per les lletressi haguessen treballat ab més cuydadoses obres, corretgintles y llimantles.Vosaltres, descendents del gran Pompili,condempneu tot poema que dèu voltesno s'haja corretgit, fins a dexarloa la darrera perfecció possible.Com Demòcrit opina qu'es lo genimés poderós que l'art mesquí, separadel Helicon a tots aquells poetesque tenen sencè'l cap: per ço no cuydende tallarse les ungles y la barba;molts d'ells cerquen los llochs més solitaris,fugen dels banys, creyent trobar sens dubtel'estimació del públich, y merèxernom de poeta, ab sols de que Licinono toque may sos caps, que tot l'elèborde tres Anticiras juntat, no foraprou per curar. Y jo que de la bilis,

pobre de mi, quan vé la primaveracad'any me purgo! ¿Qui brillants poemes,si axò no fos, millors que jo escriuría?Emperò, may la fama de poetatinch de comprar a preu que tant me costi.De pedra d'esmolar faré l'ofici,que si no talla, fa tallant al ferro.No escriuré res, y ensenyaré d'escriure:al poeta diré d'hont los recursospot treure, sos devers, què pot servirliper ferlo com se dèu, y be educarlo;lo que'l bon gust permet, y lo que priva,hont porta'l bon acert, y hont l'ignorancia.XXIV.Bon judici es la font y'l gran principid'hont naix de tot escrit lo mèrit sempre.De Sòcrates los llibres estudíaque molts conexements han de donarte,y quan ja tingas ben après l'assumptode ta ploma veuràs nàxer paraules.Aquell que ha comprès be lo que a la patriase dèu y als bons amichs, l'amor als pares,al hoste y als germans, los devers propisde un jutge o senador, o be en la guerrade un general, darà a cada personalo caràcter més just que li convinga.Que de vida y costums prenga modeloy'ls pintarà ab la veritat deguda.De vegades un drama en que s'expressincaràcters naturals, costums ben justes,encara que no tinga l'artifici,ni gravetat, ni gracia, més al poblepot tindre entretingut, y més li agrada,

que'l vers harmoniós sense sustancia,XXV.Als grechs, que sols la gloria ambicionaven,la Musa'ls donà'l geni y l'harmonía;més los romans, ja de petits aprenenper fer cent parts del as complicats càlculs.Y que ho diga sinó lo fill d'Albino:—Si de cinch unses ne rebaxes una,digues, quant queda? cuita.—Un ters.—Magnifich.Sabràs guardar. Si un'altra n'afegexesa les cinch, quant tindràs?—La mitja lliura.—Y quan tots los esprits eix corch domini,y l'ansia del diner los cors embargui,podrèm esperansar que's fassen versosdignes d'ésser ungits d'oli de cedre,ni del xiprer guardats entre les taules?XXVI.Instruir o agradar vol lo poeta,o be de cop les dues coses juntes.Molt breu en los preceptes sempre síesperque l'ànima puga percibirlosab més facilitat, y la memoriaab gran fidelitat puga servarlos,que tot lo que de més hi afegexiscom de res no serveix, del pit se vessa.XXVII.Lo que's fingeix dèu ésser verossímil;que no pretenga may l'autor dramàtichs'haja de creure tot lo que li sembli,ni trega viu del ventre d'una Llamialo nen que s'ha menjat. Los vells no rebenles obres sense fondo ab bona cara,ni lo jovent lleuger poemes sèrios:per conseguir lo general aplausolo útil juntarás ab lo agradable,

instruint y alegrant ensemps al públich.Exos los llibres son que la gananciadonan a Sòsis; exos los que passana l'altre part del mar; y sols aquexosguanyen nom al autor y fama eterna.Hi haurà, no obstant, a mon judici faltes,que a tot'hora merexen indulgencia,donchs no sempre la corda harmoniosadona'l sò desitjat de qui la polsa,y molts cops al buscar la nota gravela dóna prima; ni tampoch la fletxadel arch despresa, donarà al blanch sempre.Quan un poema grans belleses mostrano m'haig d'ofendre may per unes poquesque tinga per descuyt, o que no pugahaverles evitat nostra flaquesa.¿Quin camí donchs seguir? ¿hont es la regla?Axís com no mereix perdó'l copistaque sempre cau en la metexa faltahaventsel avisat, y com fem burladel músich inexpert que s'equivocaa cada pas en la metexa corda;axís també, quan miro qu'ensopegamolt sovint l'escriptor, me sembla veureal bon Querilo, que si alguna cosadiu ab acert, d'admiració'm fa riure;y mentres que al revés, m'enfado semprequan algun cop Homer s'ens endormisca.Be pot ser perdonat en llarch poemaqui de la sòn se dexe un poch sorpendre.Com la pintura, n'es la poesía;una t'agradarà de prop mirada,

y l'altre de més lluny; una la sombrase requereix, y l'altre llum demana,sens témer lo sever fallo del jutge;una't plaurà per la primera volta,y l'altre't plaurà més, quan més la mires.XXVIII.Hereu Pisson, encar que del teu pareles instruccions te duen per la víadel bon acert, y tens molt bon judici;escóltam, y recorda en ta memorialo que't vull dir: veuràs varies carreresque poden tolerar la mitjanía.Jurisconsult, o be advocat pot darsemitjà no més, y encara que no sigatan docte com ho fou Casseli Auli,ni tinga la eloqüència de Messala,serà molt estimat; més al poetaque no es més que mitjà, ni'ls deus ni'ls homes,ni les columnes sols poden sofrirlo.Tal com no plau en regalada taulaorquesta discordant, ni perfums rancis,ni'l cascall barrejat ab la mel sarda,donchs pot, sens res d'axò, ser ben servida;axís la poesía, que nascudava ser tan sols per recrear los ànims,si no té perfecció, cau en baxesa.Qui en manejar las armas no es ben destres'absté de pendre part als exercicisdel camp de Mart, y aquell que a la pilota,o al disch, o al troch, no sab jugar, se quedaassegut, perque d'ell no's riga'l públich;¿y hi hà qui sens saberne vol fer versos?¿Y per què no, si es ben nascut y lliure,

y en lο cens acredita que té rendafins per ser cavaller, si a tant aspira,y a més, irreprotxable en sa conducta?XXIX.Ja sé qu'es ton intent y ton criterino dir ni escriure res que de Minervasiga en despit; més si algun día un'obrahaguesses tu compost, pórtala a Meci,o al teu pare, o a mi, per la censura,y guàrdala nou anys al escriptori.Axís te serà fàcil corretgirla;paraula dada ja no torna enrera.Sagrat intèrprete dels deus, Orpheo,al hom salvatge horror a la matansali va inspirar, y als aliments indignes:per ço va dirse qu'amansía als tigres,y al lleó rabiós ab sols la lira.Per ço també d'Amphió, lo que de Tebasaxecà'ls murs, se deya que les pedresmovía de son lloch, ab la dolsuradel seu cantar, portantles hont volía.Allà en lo temps antich, la sabiesa,del privat interès, l'interès públich,del profà lo sagrat, s'encaminavaa distingir; privar concubinatge,y marcar los devers del matrimoni;fundar ciutats, gravant les lleys en taules.Axí'ls poetes van guanyar la fama.Després l'insigne Homer va comparèxer,y Tirteo ab sos cants los cors animaja decayguts, y a la victoria'ls llensa.Los oracles tornavan ses respostesen vers, y fou en vers que los preceptes

van darse de moral; ab l'harmoníadels versos, lo favor dels reys guanyaven,y consol y descans l'ànima hi trobaquan del pes del treball se sent rendida.Axó't dich, perque may t'avergonyexisde polsarne la lira de les Muses,ni acompanyar lo cant del diví Apolo.Serà tant sols naturalesa, diuen,o be sols l'art lo que farà als poetes.Jo no crech siga l'art sens rica vena,ni'l geni sens cultiu; abdes demanenauxili l'una a l'altra y van unides.Aquell que vol primer tocar al termepera guanyar lo premi en la carrera,al treball y al sofrir acostumarsetingué desde petit, ferse insensibleal fret y la calor, com també abstindresdel amor y del vi. També'l flautistaque's presenta a tocar en los cants Pythichsbaix un mestre sever tingué d'apendre.Avuy ja basta dir: jo faig bons versos.Malvinatge'l darrer! fóra vergonyaquedarme enderrerit, y dí ab franquesaque no sé lo que may he après encara,XXX.Lo poeta que té moltes hisendes,y bons diners a guany, porta a sa casaun vol d'aduladors qu'ab l'esperansahi van del interès que'n poden treure,com al sò de trompeta's volta'l nuncide marxants que los gèneros li comprin.Y si ademés la posició li bastaper donarlos a tots convit esplèndit,

sortir per fiador de un calaveraja arruinat, o be dels plets funestospot treure a n'algun d'ells, gran maravellaserà per mi que distingirne pugalo fals amich del que de cor l'estima.No cridis may perque jutge tes obresal que estiga gojós d'alguna cosaque hajas dat o promès, donchs al sentirlaté de dirte:—Molt be! brillant, magnífich!—Y a més perdrà'l color, veuràs saltarliles llàgrimes als ulls, d'entusiasmes'alsarà commogut de la cadira,y a cops de peus trontollarà la sala.Tal com les ploraneres qu'als enterrosllogades van, que fan y diuen cosesmés extremades que'l que sent de veres,axís l'adulador quan elogíaque'l que ho fa de vritat més extrems gasta.Diuen dels reys que quan saber volíend'algú, si merexía confiansa,li feyen beure ví fins alegrarlo,y en est estat lo pit li sondejaven.Si tu fas versos, fes que no t'enganyequi'ls sentiments com la guineu disfressa.Si un autor a Quintili alguna obraportava a censurar, ab gran franquesali deya:—Corretgeix aquest passatge,o be aquest altre.—Si li responíaque no li era possible millorarhodonchs ho havía probat molts cops debades,li manava esborrar, y a ne l'enclusaforjar de nou los mal tornejats versos;

si prefería son error defendrea ferho tot de nou, llavors callabay no perdía en va més temps, dexantloque sol y sens rival, seguís prendantsede sí meteix y de les seves obres.Quan es ben just y molt entès lo crítich,censurarà los versos que son fluxos,condempnarà los durs, y ratlla negreab la ploma al revés als mal compostosfarà tirar, retallarà'ls adornosque hi son de més, y los passatges foscosfarà aclarir, les expresions ambigüescambiarà, o farà desaparèxer,notarà lo que tinga de mudarseserà un altre Aristarch, també inflexible,que no dirà com molts:«—¿Tinch d'enfadarloal meu amich per una tontería?»Aquesta tontería ha de costarlipenes molt grans, si d'ell axís te'n burlesportantlo a ser del públích la rialla.Tal com se fuig del empestat de ronya,del ictèrich, del boig, o del llunàtichqu'es víctima del càstich de Diana;axís fuig lo prudent, tement tocarlo,del poeta insensat, al que seguexen,desprevinguts tan sols, o la canallaque d'ell fan burla y que sovint l'empayten.Si quan va caminant a la ventura,a soles recitant sos sublims versos,cau distret en un pou, o be una fossa,com aquell cassador que sols se fixaal merlot que segueix, per més qu'estiga

molt temps cridant:«—Companys, a mí, ajudeume!»ningú's pendrà la pena de salvarlo.Y si algú s'empenyés en darli auxilitirantli alguna corda perque surti,«—¿Què sabs tú, li diré, si tal vegadaho ha fet d'intent, y no vol que se'l salvi?»y ab tal motiu vos contaré la fetade la mort del poeta de Sicilia:volent Empèdocles dels deus la famaab gran sanch freda al ardent Etna's tira.Que tinguen los poetes en bon'horadret de matarse quan millor los semble,que'l que volgués a pesar seu salvarlocom si'l matés faría igual delicte.No'us penseu pas qu'es la primera voltaqu'ho ha probat, ni encara que'l salvesseuno fora may per ço home de judicini perdría'l desitx de mort famosa.No se sab per quin crim tindrà lo càstichque'l cel li envía de parir més versos;¿ha profanat les cendres dels seus paresO la pedra arrencat qu'un llamp senyala?Lo qu'es cert es qu'es boig, y que s'allunyaa doctes e ignorants que de ses obresvan fugint, com del ós que de sa gavialos ferros ha romput; més si n'agafaalgun per compte seu, ja no me'l dexa,l'assessina llegint, com sangoneraque may dexa la pell que té arrapadafins y a tant que de sanch està sadolla.