Del Montseny

DEL MONTSENY

Aquell encantament de cap al tard(allà en els plans més alts,al peu dels cims augustesdel colô esmortuit de l'hora-baixa)me reprèn i em redonala tristesa feconda.Ai! Altes soletats, que n sou de dolcesamb els herbatges verdson canta l'esquellot de la ramada,i el bosc silenciósi la masia laça!...Després ja hi anirem a la masia;més, ara ls cims davant descolorint-se,i al costat l'amic febrósque en la gran quietut de l'hora-baixame parla am la veu veladaper una febra divina.

Passa un'aliga al celque sembla que am son vol l'espai s'aixampla,i tot resta més buit i més quietquan s'ha perdut enllà. La fosca avança.A davant i al peu dels cimshi ha una casa abandonada;entra la fosca per la porta obertai sols troba l silenciarrupit pels recons de les estades,i al bell mig del corral,i al peu de les escales,fins en la llar del focDéu méu!, allí l silenci.En la llar, ont he vist tantes vegadesenfeinada ajupir-seam gran humilitat, més no sens gracia,la bona dòna, que l marit la mirafent saltâ en els genolls al nen d'ulls grossos,encantats en el foc que ls ilumina,mentres el calderó ronca en les flames!En la llar la tenebra i el silenci!Déu meu! Anem, anem a la masia:encara hi serem a tempspel retorn de les ramades

que belen am cent bels:les esquenes ondulen, i per sobreregna l bailet, que ns dirà l nom de totes,adornant cada nom ab forta rialla.Aquella veu grave i sonoradel nin de les montanyes!Anem a la masia:encar serem a temps que la donzellacanti a la porta al darrer raig del diaque fa vermell son llavi...