Les montanyes

LES MONTANYES

A l'hora que l sol se pon,bevent al raig de la font,he assaborit els secretsde la terra misteriosa.

Part de dins de la canalhe vist l'aigua virginalvenir del fosc naixementa regalar-me la boca,

i m'entrava pit endins...I amb els seus clars regalimspenetrava-m'hi ensemsuna saviesa dolça.

Quan m'he adreçat i he mirat,la montanya, el bosc i el pratme semblaven altrament:tot semblava un'altra cosa.

Al damunt del bell morircomençava a resplendirpels celatges carminencsel blanc quart de lluna nova.

Tot semblava un mon en flôi l'ànima n'era jo.

Jo l'ànima flairosa de la pradaque s dalita en florir i en ser dallada.

Jo l'ànima pacifica del ramatesquellejant pel bac mig amagat.

Jo l'ànima del bosc que fa remôcom el mar, que es tant lluny en l'horitzó.

I l'ànima del saule jo era encaraque dóna a tota font son ombra clara.

Jo de la timba l'ànima profondaon la boira s'aixeca i es deixonda.

I l'ànima inquieta del torrentque crida en la cascata resplendent.

Jo era l'ànima blava de l'estanyque aguaita al viatger amb ull extrany.

Jo l'ànima del vent que tot ho moui la humil de la flor quan se desclou.

Jo era l'altitut de la carena...

Els nuvols m'estimaven llargament,i al llarg amor de l'ennuvolamentcongriava-s mon ànima serena.

Sentia la delicia de les fontsnaixe en mon sí, regal de les congestes;i en l'ampla quietut dels horitzonshi sentia el repòs de les tempestes.

I quan el cel s'obria al meu entorn

i reia l sol en ma verdosa plana,les gents, al lluny, restaven tot el jorncontemplant ma bellesa sobirana.

Però jo, tota plena de l'anhelagitador del mar i les montanyes,fortament m'adreçava per du al celtot lo de mos costats i mes entranyes.·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·

A l'hora que l sol se pon,bevent al raig de la font,he assaborit els secretsde la terra misteriosa.

RETORNIOh Pireneu ! En tes profondes gorges,fill de la plana, m'he sentit com pres,

i am l'esguard demanava al cel altissimamplaria i vent.Pujava per tes costes gegantineson blanquegen les cascadesi negregen els abets;on la flor de la montanyaperfumava l meu gran anyorament...La llibertat dels cims no l'assolia:restava a vora d'ells.

II

En alta solitut s'està pels siglesel blau estany immobil,mirant-se al Vignemale, que li mostrasa faldada de neu:jo a l'hora del cap-vespre hi arribavai aprop de l'aigua quietam'asseia tristament.

III

Cercava Gavarnie entre les boireson llisquen les cascatesal llarg del mur immens pausadament;i al ser-hi he sospirat per trobar airei he hagut d'aixecâ l cap per veure l cel.

I, trencant ton encís d'una vegada,oh Pireneu terrible,a la plana de Tarbesme n'he baixat corrents.

IV

An els teus peus, a ratlla de la plana,Lourdes devota té molt bell el cel:el sol hi daura la ramada humanaque bela amb un gran bel

davant la Verge blanca,davant l'iglesia freda;i en mig del baf de les gentades terboless'alça l miracle i dolçament floreixals vermellosos raigs del sol ponent...

(Passar jo l'he vista — l'horrible fileradels malalts en braços dels homes de fe:les boques inflades, — les conques morades,el cos sense gest.I aquella malalta, — tant blanca, tant rossa,no me la puc treure mai del pensament.Sols ella mitj reia. Jo crec que era morta.)

Al vespre un riu de llumenetes groguespassa en la fosca ressonant de veus.

V

Salut, noble Bearn! Oh terra franca,mare de cavallersque s jugaven la vida a cops d'espasa

bravejant i rient!Abocat a l'airosa balconadajo t'he cantat de lluny, oh Pireneu!,veient tos cims com rengle de fantasmesvestits de llum en la blavor del cel.Adéu; visió darrerade l'alta cordillera!Que n deus estar d'hermosa,a l'hivern, sota l sol blanca de neu!

REPRESA

A l'hivern, sota l sol blanca de neu,com visió més llunyana i més formosa,jo t'he vist resplendir en l'aire clardesde ls cims de la meva Barcelona,on tots els ametllers ja són floritsdavant del mar brillant fins a Mallorca.

GLOSA

En la gran serenor del cel d'hivernhe mirat les montanyes com brillaveni se m'ha aparegut el trovadorque enllà del temps cantava:

«Aquelles montanyes — que tant altes són,me priven de veure — mos amors on són.»

Aixís feia sonâ ls vents d'Oloróel trovador de cara a les montanyes,anyorant a la flor del Pireneuque enllà dels monts llençava sa fragancia.Ella se deia Agnès i era princesade la cort i el reialme de Navarra,i era tant de mena graciosaque entorn tot-hom li feia mitja rialla;alta i serena com un gran infant;i tenia la cara acolorada.

Aixís la vegé un dia l trovadoren la cort del seu pare, que dançava,i aixís se li acostava per parlar,plena encara del ritme de la dança:— M'han dit que ereu trovador, —feia am veu acaricianta, —i a mi m plauen les cançons. —I amb els ulls n'hi demanava.Ell, sens esma de dî un mot,la mirava, la mirava...fins que ella no pogué mési li somrigué a la cara.Ara ell veia aquell somrísbrillâ a dalt de les montanyes,i per'xò cantava aixís,com si tornés la paraula:

«Aquelles montanyes — que tant altes són,me priven de veure — mos amors on són.»

— Quanta terra de tu a mi!Quanta neu entre nosaltres!Més la veu jo llenço als cims:trameteu-li, neus més altes! —

«Si sabia de veure-la — i de la encontrar,passaria l'aigueta — sens por de'm negar.»

— Si tots dos fossem infants,jugariem a esposalles:jo seria l rei d'aquí,reina tu de l'altra banda.Jo t'aniria a cercar,tindriem un gran reialme,el reialme pirenenccoronat de neus molt blanques,planes verdes a l'entorni un mar blau a cada banda.Els vassalls foren pastors,mariners i gent de plana,rei i poble i cort tot hual volt de les teves gracies.Hi anirien acudintcadascú am la seva tasca:els pastors amb els ramatsdavallant de les montanyes;els mariners amb els remsi l'olor d'aigua salada;els pagesos amb els bous

de la rella ressonanta;tots assedegats d'amor:nosaltres seriem l'aigua.Aquell art noble del canten paraules ben trovadesjo ensenyaria als fadrins,tu a les donzelles la dança,i s'entornarien totsam la cara enriallada:a la mar els mariners,els pastors a les montanyes,els pagesos als conreus...i tu i jo l'un ane l'altre.I el reialme pirenencfóra la flor dels reialmes...Ai, visió, no fossis lluny!Ai, Agnès, bé ets anyorada!Ai, neus, que blanques que sou!Ai, montanyes, que sou altes! —

«Aquelles montanyes — que s'abaixarani les amoretes — que pareixeran.»

— Jo no sé com, prò un vent de profecia

corre sobre eixos monts d'ací i d'allà;jo no sé quan, pro vindrà un diaque l Pireneu regnarà!Vosaltres els del mar cap a Baiona,vosaltres els de Pau i d'Argelès,vosaltres de Tolosa i de Narbonai los del bell parlar provensalès;i tu, Aragó més alt, i tu, Navarra,oh catalans que a l'altre mar sou junts,alceu els ulls al mur que ara ns separa:s'acosta l dia que serem tot uns...

«Aquelles montanyes — que s'abaixarani les amoretes — que pareixeran.»

Pareixerà l'Amor — damunt la cordillera,sos raigs resplendiran en la blavô,i la que fou barreraserà l trono reial de l'unió.Nostra parla suau, que s'acoloraals mils reflects de nostres valls semblants,d'uns amb altres es prou entenedora:tots ens obrim els braços — quan ens diem germans.Tots davallem de la mateixa alçada,

tots bevem l'aigua de les mateixes neus,nostres cançons tenen igual tonada,i nostres crits desperten — identics tornaveus.De mar a mar no més hi ha uns Pireneus.Jo hi tinc l'amor i es ell el qui m'inspira...Donzelles i fadrins ja m'entendran:un jorn cremà l Pirene — en fabulosa pira,i si ara un cor aimant — es la nova guspira,d'un nou incendi ls cims s'abrandaran!

«Aquelles montanyes — que tant altes són,me priven de veure — mos amors on són.»