Cants homèrics

CANTS HOMÈRICS

I

A APOL·LÓ DELI

Sempre el recordo i mai l'oblido. Apol·ló, que fereixde lluny, del qui els déus mateixos se temen veient-lo passarpel gran palau de Zeus: tots s'alcen en llurs setialsquan ell hi arriba, estès son arc gloriós. Sols Letoresta al costat de Zeus, dels llamps amador: és ellaqui afluixa la corda tivanta i tanca el buirac, traient-loamb ses mans del muscle robust, i el penja, en clau d'or,de la pilastra pairal; prenent després per la màal fill, se l'emmena i el porta a son trono, deixant-l'hi assegut.El Pare Zeus fa gran festa al fill estimat,li allarga l'àuria copa plena del nèctar diví.I els altres déus s'asseuen de nou; i Leto, l'augusta,està joiosa d'havê infantat el fortíssim arquer.Salut, Letol, i sortosa tu que infantares tals fills:el rei Apol·ló, primer, i després Artemis, que es plautambé en ses sagetes. Aquesta en Ortígia l'hagueres, i aquellen Delos rocosa llavors que al peu del Cíntios, el puigde l'alta muntanya, te vas ajupir davall la palmerai a vora de l'Ínop. Mes ara, a tu, ja tan celebraten himnes, o Febos!, jo ¿com cantar-te podré,a tu, que mous tot cant, ja sia terres endins,lla on se fan els ramats, o bé en les illes arreu?a tu, a qui canta tot cim de muntanya i tot lo que és alt,i els rius corrent a la mar, i el promontori igualment

que sobre d'ella s'inclina, i l'aigua closa dels ports?Doncs diré com, joia del món, t'infantà Letoal peu del Cíntios i en l'aspra Delos voltada de mar.Les fosques ones, portades pels vents harmoniosos,la baten entorn. D'allí t'alçares tu a dominardamunt els mortals: els que són a Creta, i a Atenes ciutat,i a l'illa d'Egina, i a Eubea també, famosa en ses naus;a Peparetos marina, i a Egas Pirèssia, i a l'Atos tracià;a Samotràcia igualment, al Pelió punxegut,a les muntanyes de l'Ida emboscat, a Focea i Esciros,a l'alta Autòcane, i a Imbros poblat, i a Lemnos adusta;a Lesbos sagrada, la terra de Màcar eoli, i encaraa Quios, la més feconda de totes les illes del mar;i a Mimant rocosa, i Coricos, la que té els cims tan braus;i a Claros esplèndida, a Esàgia, muntanya eminent;i a l'alta Micala, a Miletos, i a Coos, poblada ciutat;i a Cnidos, tan alta també; a Càrpatos, batuda pels vents;i a Naxos i Paros, i a l'aspra Ranea, i en tots aquells llocsque Leto seguia volent infantar an al-lluny-feridor.A cad'una d'aquestes terres anà i demanà acolliment;pro, estemordides totes del cas, cap d'elles gosà,tan fèrtils com eren; i Leto l'augusta, a Delos llavorsvingué, i a aquesta illa parlà amb alades paraules aixís:— Volguesses, Delos, ésser tu la pàtria del fillque haig de tenî i s'ha de dir de nom Febos Apol·ló,i fer-li un temple molt gran: aixís com ara ningúper res se t'acosta, ni els homes te reten mai cap honorperquè no ets rica i no tens ovelles ni bous, aleshores,fins no havent-hi per tu veremes, ni plantes als camps,tenint el temple dins teu d'Apol·ló al-lluny-feridor,la gent acudirien portant ofrenes al déu,i sentiries sempre una immensa flaire de carnpels sacrificis fets en honor del teu sobirà,i els déus te lliurarien de tot domini d'estrany;car altrament no et dóna res l'estèril terrer.—Aixís li diu, i Delos, tota joiosa, respon:— Leto, la filla gloriosa de Ceos el gran: de bon gratjo acolliré la nissaga d'al-lluny-feridor, perquè és cert

que tinc molt mala fama entre els homes, i amb lo que tu em diusseria molt honrada; mes no et vull ocultarque em temo del que diuen la gent: m'han dit que Apol·lóserà molt soberg, perquè ha d'ésser senyor al damuntdels déus i els mortals que viuen sobre la térra feconda.Per'xó jo sentó una gran temença en mon corque, quan en mi haurà vist la llum primera del sol.menysprearà l'illa per l'aridesa tan grani amb un cop del seu peu me giri del mar en l'abís,deixant-me sepultada per sempre dins l'aigua en furor;i que ell se n'anirà a una altra terra suau,bastint-s'hi un temple en la sagrada espessura d'un bosc.I, en tant, les negres foques i els pops faran dintre meullurs caus amagats, i restaré oblidada del món.Mes, si ara, tu, dea, me fessis el gran juramentde que son temple bell aquí el déu bastiràtenint-hi son oracle damunt els homes, llavors... —Així digué; i Leto donà son gran jurament:— Doncs sia aixís per la Terra, per l'ample cel allà dalt,per l'aigua soterrània d'Estix, i aquest és el granjurament més sagrat que puga existir pels déus benaurats,que aquí restarà per sempre més el temple flairósde Febos i el sant recinte pel qual honrada seràsdamunt de totes les illes. —Aixís digué el juramentamb tots els seus mots; i Delos va gaudir-se del nàixerd'al-lluny-feridor. Nou dies i nou nits va patirLeto, doncs, travessada pels horribles dolorsdel part; i totes les dees més grans estaven-li entorn:Diona, Rea, Temis, que els rastres de culpa segueix,i Amfitrite sonora, i altres immortals, menys Hera,blanca de braços, que estava al costat de Zeus nuvolós.Mes res ne sabia Ilítia, que calma dolors com aquells,restant descuidada al cim de l'Olimp en núvol dauratper art de la blanca de braços Hera, gelosa llavorsdel bell fill que Leto dels cabells formosos anava a tenir.Doncs les altres dees digueren a Iris que anéscercant a Ilítia, oferint-li tot d'or un bell collaretde nou colzades de llarg, per fer-la venir d'amagat

d'Hera dels braços blancs, no fos que la’n desdigués.Iris, dels peus lleugers com el vent, entès que ho tingué,al punt llançava's corrent, ràpida, espai a través,fins l'alt Olimp, sojorn dels déus; i, un cop allí fou,cridà a la porta a Ilítia, i fent-l'hi venir, li diguéen breus alades paraules tot quant li fou comanatper les dees d'olímpics palaus, posant-l'hi en el cor.Lleugeres com colomes de bosc ambdues partint,i a Delos arribada Ilítia, que calma els dolors,fou presa Leto tot seguit de l'afany d'infantar;i, nuant els seus braços entorn del tronc del palmeri doblant els genolls damunt de l'herba del prat(que la terra somreia al dessota), l'infant sortí a llum.I totes les dees, llavores, xisclaren de joia a l'entorn.I fores tu, poderós, en l'aigua clara rentatpurament, castament, i, posant-te uns bolquers blancs i fins i tot

[nous,te'ls cenyiren amb auri cinyell. Apol·ló, el qui duu el glavi d'or, no fou pas per sa mare alletat: Temis fou qui, amb ses mans im-[mortals,en sos llavis posà la dolça ambrosia i el néctar diví.I Leto restà molt joiosa d'haver-lo infantat, a l'arquer.Mes, o Febos, tot just nodrit dels divins aliments,ja l'auri cinyell no pogué contenir el teu cos palpitant:cap llaçada hi valgué, i els lligams esclataren; i al puntFebos Apol·ló va dir a les deitals immortals:— Doneu-me la cítara amiga i doneu-me l'arc ben corbat,que vull portâ a tots els homes els vers missatges de Zeus. —Aixís dient, Febos d'intonsos cabells, al-lluny-feridor,se'n va per la terra, la d'amples camins, amb gran meravellade les immortals; i l'illa de Delos tota ella s'omplíd'una àuria florida, com cim de muntanya que es cobreix de flors,joiosa de veure's, damunt, de Zeus i Leto el rebrot,i aixís escollida entre totes les illes i terres d'endinsper ésser-ne estada preferta i tan aimada en son cor.I tu, llavores, de l'arc argentat, al-lluny-feridor,te n'anares ja per pujar a l'aspre Cíntios, o ja,fugint de les illes i els homes, sembrares tos temples arreu

i els boscos sagrats amb arbres nombrosos; complaent-te molten els cims de muntanya í altures, i també a les vores dels rius,que corren al mar; mes, o Febos!, a on ton cor més se plaués sempre a Delos: els jonis, allí, arrossegantses llargues túniques, van amb les dones i els fills, en honorde tu delitant-se en la sacra dansa i la lluita i el cant.Qualsevulla que els vegi llavores, diria que són immortals,i exempts de vellesa; alegrant-se de gràcia semblantaen homes i en dones de bella cintura; de la gran multitudde les ràpides naus que hi acuden amb tantes riqueses, i mésde la gran meravella que fan les Dèlies, les verges que sónd'Apol·ló servidores, d'al-lluny-feridor, per sempre famoses.Elles fan la lloança del déu, i de Leto i d'Artemis,que tira sagetes; recorden els homes i dones primers;i quan entonen llur himne encisen a tots els humans.Saben els cants i les danses sonores de totes les gents,i semblen oir-se en una veu sola: l'acorden talment!Salut a vosaltres, o Dèlies! Propici vos sia Apol·lói Artemis i Leto! Recordeu's de mi, que sols vos demanoque un dia que vinga algú a aquesta terra (potsê un afligitforaster) preguntant: —¿Qui és aquest home, l'aede tan dolçque ve i us encisa amb son cant? —vosaltres digueu-li amb bon cor:— És un orb de la Quios rocosa, i de cants com els seus no n'hi

[haurà —en tant jo estendré vostra glòria anant-la cantant per la terrade ciutat ben poblada en ciutat, i tothom la creurà tal com és.Mes tampoc cessaré en la lloança d'Apol·ló de l'arc argentat,al-lluny-feridor, del que Leto de formosos cabells infantà.

II

A APOL·LÓ PITI

Apol·ló sobirà: és teva la Lícia i l'amable Meònia,i Milet vora el mar, ciutat agradosa; pro encara és a Delos,voltada tota ella pel bat de les ones, on més regnes tu.Heu's-aquí que ja el fill de Leto gloriosa se'n va,polsant la còncava lira, envers el terrer pedregósde Pito; cobert de flairosos vestits divinals,fent sonâ harmoniosa la lira amb son plectre d'or;i allí, alçant-se, tan ràpid com el pensament,de terra a l'Olimp, se n'entra de Zeus al palau, a l'augustacompanyia dels déus immortals, atents de seguidaa la cítara, al cant; i totes les Muses, amb veu harmoniosa,segueixen-lo i canten la glòria eterna dels déusamb la misèria que en reben els homes i dones mortalsque viuen amb seny insegur i no tenen remei ni esperançadavant de la trista vellesa i la mort. Llavores les Càritesde cabellera formosa, i les Hores benignes, i la bella Harmonia,i Heba, i encara la filla de Zeus, Afrodita d'or.se donen les mans l'una a l'altra i comencen la dansa; i amb elles.no lletja i petita, ans molt admirable pel rostre i l'alçada,Artemis, la que ama llançâ al lluny sagetes, la igual d'Apol·ló;i Ares i l'Argifont vigilant s'hi posen amb elles,mentre Febos toca la cítara d'alegre ressò;i llurs peus radiants, i llurs túniques d'or que voleien,resplendeixen al lluny; i Leto dels bells cabells rossosi Zeus provident, contemplant-los, plegats, s'alegren el cor.

Què més podré dir, per lloar-te, a tu, ja lloat per molts cants?¿Cantaré ton amor de llavores que volies Atzantida, la verge,a l'ensems del semblant a un déu Isquis Elatiónida, senyor de

[cavalls? · · · · · · · · · · · ·¿O de quan tu, al-lluny-feridor, te n’anares cercantper la terra l’indret millor per ton oracle primer?A la Pièria, llavors, descendires de l’Olimp, travessares el Lacmó,i l’Emàtia i els Perrebs, i anares a Jolcos i a Ceneos i a Eubea,famosa en ses naus, aturant-te en la plana de Lelas; i allí¿no et plagué de bastir-hi el teu temple, enrondant-lo de boscos

[sagrats,Apol·ló, o tu», al-lluny-feridor? Te n'anares, passares l’Euripos,pujares la verda i divina muntanya, i d’allí tot seguitte’n vares anà a Micalessos, de Teumessos als flonjos herbeis.I a Tebes vingueres. Tota ella era un bosc: cap mortal habitavaencara la Tebes sagrada; camins ni dreceres no es veienen la plana tan fèrtil en blat avui; pro tenia molt bosc.I encara avançares, Apol·ló, al-lluny-feridor, i arribaresa Onquestos, al bosc tan magnífic, sagrat a Posseidó.Allí, sotmès, bufa el cavall al bell carro junyit;i el que el mena, anc que destre, salta en terra amatentcaminant, i el corser arrossega el carro buit ressonant;i si el porta de si al lloc sagrat entre els arbres, allí és desjunyit,i resta el carro, vares en terra, segons culte antic,al déu consagrat. O Apol·ló, al-lluny-feridor! Tu passaresencara d’allí, i, travessant el Cefisos de bella corrent,que des de Lilea eixampla ses aigües, després d’Ocalea,que aixeca ses torres, i encara després d’Haliartos herbosa,veieres Telfusa, la plàcida terra que et fou molt plaentaper bastir-hi ton temple i posar-hi el bosc sagrat a l'entorn.T'hi aturares davant i digueres aquestes alades paraules:— Telfusa! Jo penso bastir damunt teu un temple molt grau,oracle dels homes, que sempre hi duran sacrificis perfets;i, tant aquells de la rica terra del Peloponèscom altres d'Europa i aquells de les illes, voltades de mar,vindran a aconsellar-s'hi, i jo, en el temple opulent,els dictaré la certa resposta, i profetitzaré. —

Aixís parlant, Febos Apol·ló posà els fonamentsamples i llargs i forts. Mes Telfusa, a l’instant,molt excitada en son cor, aquestos mots li digué:— O Febos Apol·ló sobirà, al-lluny-feridor!Escolta les paraules que et vull posà en l’esperit:Tu ara vols bastir-me un temple gran al damunt,oracle dels homes, que sempre hi duran sacrificis perfets:doncs lo que vaig a dir-te’n sia present a ton cor:que sempre més seràs torbat pel pas i el sorolldils ràpids cavalls i les mules que vénen sovint a abeurar’sen mes sagrades fonts; i els homes aquí es distrauranmirant els carros ben fets i amb el brogit dels corsersaus que parar la ment en ton temple i en tot lo de dins.Doncs creu-me, o sobirà!, encar que sies més grani en tot millor que jo: fes-lo a Crisa i a dinsles gorges del Pamàs. Allí no et torbaranels carros ben fets, ni el soroll de tants cavalls peulleugersentorn de l’ara cabdal: allí les races millorsdels homes portaran llurs presents, invocant-te amb el critd’lé Peán!, i tu, tot joiós, d’arreu a l’entornrebràs les belles ofrenes. — Telfusa, així havent parlat,el cor persuadí d'al-lluny-feridor: conseguíservar la glòria pròpia per ella i no deure-la a ell.Llavors, o Apol·ló!, al-lluny-feridor, te n’anares enllà,passant la ciutat dels Flegis dolents, que, havent en la terrabella estada en la vall del Cefisos, no curen de Zeus.D’allí, àgil, pujares corrent al coll de la serra,i arribares a Crisa, a sota el Parnàs ple de neu,encarada a Zèfir: damunt, suspesa, té la gran penya;i, a sota, la vall tan pregona i aspra. Febos Apol·lópensà bastir-hi son temple, i aquestes paraules digué:— Aquest és el lloc on penso bastir-hi un temple molt gran,oracle dels homes, que sempre hi duran sacrificis perfets;i, tant aquells de la rica terra del Peloponèscom altres d'Europa i aquells de les illes, voltades de mar,vindran a aconsellar-s’hi, i jo, en el temple opulent,els dictaré la certa resposta, i profetitzaré. —Aixís parlant, Febos Apol·ló posà els fonaments

amples i llargs i forts; i, al damunt, Trofoni i Agamedes,els fills d’aquell Erginos tan car als déus immortals,hi feren de pedra el llindar: molts homes, després, a l’entornbastiren el temple de pedra picada, per sempre famós.A prop d’allí hi havia una font de bella corrent,on fou que el fill de Zeus occí, amb son arc tan fort,una dragona forçuda que hi havia, molt terrible i gran,que feia, damunt de la terra, an els homes, maleses sens fi,devorant les ovelles de peu graciós, i ensagnant-ho tot.Era aquella que un temps crià l’horrible i funest Tifaó,terror dels mortals, per ordre d’Hera, del trono d’or,que l’havia infantat irada amb el Pare dels Déusperquè ell generà tot sol, dins son cap. Atenea immortal.Llavores, Hera, irritada, havia dit an els déus:— Déus i dees, oïu-me: Zeus, dels núvols senyor,amb tot i haver-me fet sa esposa, i honesta que en sóc,és prime a menysprear-me: vegeu com, fora de mi,ell tot sol ha infantat Atenea, de l’ull esplendenti excelsa per tant en mig de tots els déus immortals;mentre que el nostre fill Hefestos, infantat per mi,és feble entre tots vosaltres i coix d’ambdós peus,perquè, prenent-lo amb ses mans, llançava’l; caigué fins al mar,i allí, de Nereu la filla, Tetis, la dels peus d’argent,rebia’l, i amb totes les seves germanes prengué cura d’ell.Altrament hauries de plaure als déus benaurats.Tu, fals! tu, dolent! Encara maquines quelcom?I gosares tot sol generar Atenea de l’ull esplendent?¿Per ventura et pensaves que jo ja no puc infantar,amb tot i dú el nom de muller teva entre els déus immortalsque som al cel ample? Doncs mira: quelcom se m’acutque cert te doldrà: que jo faré nàixer de mi un fill,posant-lo entre els déus immortals, sens que deshonri per'xóton llit sagrat, que és el meu. Mai més en ell m’ajauré,restant, en mig tots els altres déus, allunyada de tu. —Havent així parlat Hera, la dels grossos ullsde bou, se n’anà irada, i, batent la terra amb sa mà,digué aquestes paraules com una invocació:— Oïu-me, ara, Terra, i a dalt tu, ample cel;

i vosaltres també, Titans, que sou soterratsentorn del Tàrtar gran i que heu generatels homes i els déus: vullau-me escoltar, i doneu-me un fillsense que Zeus hi tinga cap part, i no menys fort que ell,sinó que ho sia tant més, com Zeus que al lluny del lluny mira,més que Cronos ho fou. — I, havent així parlat,baté amb la mà fortament la terra vivificadora,que tota es remogué; i Hera, veient-ho, alegrava’screient ja veure complert el seu gran desig.I en tot un any no anà al llit de Zeus providencial,ni s'assegué, com solia, al trono, tan ben treballat,sinó que restà en el seu temple voltada d’humils suplicantsdelitant-se en els molts sacrificis d’ovelles que eren ofertsa Hera l'augusta, la dea dels grans ulls de bou.Mes, tantost hagueren passat les nits i els dies,i complerta que fou la roda de les estacions,ella infantà son fill, l’horrible i cruel Tifaó,que en res s’assembla an els homes ni als déus immortalsi per la terra és un càstig. Hera, la dels ulls de bou,deixava aquell monstre a cura del monstre de Crisa; i, així,tants mals pervingueren als homes, que el qui l'encontrava,amb ell encontrava son dia fatal: això fins i a tantque Apol·ló sobirà, al-lluny-feridor, li engegà el fort tret.Jagué revolcant-se la bèstia per terra amb panteix molt grandel dolor que havia; llançà un crit terrible com no es puga dir,i, recargolant-se dintre la boscúria d’ací per enllà,exhalà la vida amb la sang. Apol·ló se’n lloà, i deia així:— Podreix-te ara aquí damunt de la terra nodridora d’homes:ja més no seràs, vivint, la terrible ruïna dels mortalsque mengen els fruits de la nodridora terra; aquí portaranen pau sacrificis perfets, i mai més Tifaó ni la foscaQuimera amb la mort funesta els allunyin; podrida seràsper la negra terra i els raigs del fill d’Hiperió resplendent. —I, així havent parlat gloriant-se, ja l'ull de la bèstia s'omplíde tenebra. I la força sagrada d'Hèlios podria son cos.Per això és que aquell lloc s'anomena Pito, i Piti an el déu.Febos Apol·ló conegué amb tot això, en l'esperit,que Telfusa, la font de bella corrent, l'havia enganyat.

i va anar-hi ple d’ira. Aviat hi airibá; i, acostant-s’hi, va dir-li:— Telfusa: ja que volgueres així enganyar mon esprit,no et serà lícit ja més escórrer ta bella correntper terra tan delitosa: per mi, i no per tu, glòria haurà. —Digué Apol·ló, al-lluny-feridor; i la roca tombà,sepultant la corrent; i al costat d'aquella que fou bella font,i a dins d’un bosc sagrat, de molts arbres, son temple aixecà,i allí tothom va invocar-lo amb el nom d’Apol·ló Telfusí,perquè hi vencé la sagrada corrent de Telfusa, la font.Després d'això, Febos Apol·ló pensà, en son esprit,a quins homes caldria iniciar en son culte sagratperquè en la Pito rocosa el servissen, estant-li a oferirels sacrificis, i a més anunciessen al móntots els oracles que ell, Febos Apol·ló, de l’arc d’or,dictés de son antre dessota el Parnàs i al peu del llorer.Mentre ho pensava veié damunt de la mar de color de viuna lleugera nau que venia amb molts homes a dinsi molt bons: eren de Creta, de Cnossos, la ciutat de Minos,que pel guany i els afers anaven per mar en la negra nau,de Pilos envers els sorrals i la gent que hi viu. Apol·ló,veient-los, llançava’s al mar, semblança prenent d’un delfí,i, en la nau lleugera ficant-se, s'hi ajeia com monstre paurós,i no fou conegut. Rebolcava’s arreu commovent el fustamde la nau. Sens paraula restaven els homes, tement, asseguts,sens fer maniobra: no hissaven les veles, immòbils restanten la fonda nau de la negra proa i al costat dels rems,tal com se trobaven; i així navegaren. El Notos violenttirant endarrera la ràpida nau, passaren Malea,i davant de la terra lacònia, i d’Helos, costera ciutat;i de Tènaros, la terra que és d’Hèlios, qui alegra els mortals,on les llanudes ovelles del gran sobirà pasturenpel camp delitós. Els homes volgueren entrar-hi la nauper veure el prodigi amb ulls propis, i veure si el monstre paurósrestaria encara en la fonda nau o bé es llançariafurient altra volta a les ones, tan plenes de peixos, del mar.Mes la nau, tan ben feta, no volia obeiri passava corrent a lo llarg del fèrtil Peloponès,empesa pel vent: la guiava Apol·ló, al-lluny-feridor.

I així passà per Arena, per l’Argifea plaenta,per Tríon, on hi ha el gual de l’Alfeu; per Epi poblada,i a vora de Pilos sorrenca i de la gent que hi viu.Per vora de Crunos, de Calcis i Dima, la nau arribàa Elis divina, que els Epeus dominen; i passant per Feres,sota el vent de Zeus, que tot ho remou, entremig dels núvolsveieren les altes muntanyes d'Itaca, Dulíquion i Samai Zacintos, coberta de boscos; mes, tantost haguerenpassat tot al llarg del Peloponès, l’immens golf de Crisaels aparegué. I un gran vent de Zèfir, enviat per Zeus,davallà de l'èter amb força, i la nau corria per sobrede l’aigua salada del mar amb gran lleugeresa, i anavende cara a l’aurora i el sol, per obra del rei Apol·ló,de Zeus el fill; i arribaren així fins al port de Crisa,que hi toca molt el sol i per’xó s’hi fa tanta vinya.La nau marinera lliscà pel sorral. Llavors Apol·ló,al-lluny-feridor, llançant-se esplendent com el sol de mig-dia(i entorn li saltaven guspires amb gran resplendor fins al cel),anà terra endins i entrà al santuari, i mostrà qui eraencenent les flames dels trípodes; i l’esclat de la llumde Febos cobrí tota Crisa, fent llançar uns grans critsa les dones i filles, de bella cintura, de tots els crisencs,pel terror que havien. I ell féu un gran salt, molt ràpid volantper sobre la nau en forma d’un home a la flor de l’edat,tan fort i tan jove; i li voleiava la gran cabelleradamunt les amples espatlles; i amb alades paraules digué:— Qui sou, forasters, i d’on veniu pels líquids camins?¿Aneu pels vostres afers, o bé a la ventura del marcom van els pirates, que arrisquen la vida fent mal a la gent?¿Per què resteu atuïts i no recolliu els ormeigsde la negra nau, i no salteu en terra després,com solen aquells que van per treball, travessen la mari arriben a terra amb fatic i amb desig dels dolços menjars? —Així parlà als de la nau, encoratjant llur esprit.I així el patró dels cretencs respongué: — O tu, foraster,que no t’assembles a un home mortal, talment ets formós,sinó a un déu benaurat: si ho ets, com sembles, mercè!si fosses home, salut! i grans benaurances dels déus.

la blanca fariña oferint; i pregaren, segons lo manat,de peu dret a l’entorn. Menjaren a vora la negra, la rápida nau;libaren a honor dels déus benaurats que són a l’Olimp;i, havent satisfet el desig de menjar i beuré, partirenguiats pel rei Apol·ló, de Zeus fill, que, tenintla lira en ses mans. bellament la polsava arrencant-ne un grat so.Els cretencs, admirats, el seguien a Pito cantant Ié Peàna la moda cretenca, que inspira la Musa infonent dolços cants.I, sens cansament, pujaren a dalt del turó, de seguitarribant al Parnàs, al lloc delitós on calia fè estadahonorats de tothom. El guia diví els mostrà el lloc sagrati el temple opulent. Amb el cor commogut, el patró dels cretencsal déu digué aixís: — O tu, sobirà! J a que lluny dels amicsi de la terra nadiua ens has dut on t'ha dit el cor,digue'ns ara de quina manera hem de viure aquíon no s’hi fa vinya ni camp delitós pel mantenimentni cap cosa que als homes poguéssem donar. — A ells Apol·lódigué somrient: — Homes sense seny, homes malaurats,que sempre us cerqueu treballs i inquietuds i angoixes en l’ànima:ben tost vos diré el que voleu, deixant-vos-ho ferm a l’esprit.Tinga cada u en la destra un coltell per a degollarovelles sens fi, que sempre n’haureu abundància molt gran,dutes en ofrena a mi per les nobles racesdels homes. Serveu el temple opulent, acollint els poblesque aquí acudiran. Per damunt de tot feu mes voluntatsencara que oïu vanes paraulades o se us faci malcom tot home mortal pot sofrir. Aviat haureuuns altres senyors que per força us dominaranja per sempre més. — Ara tot és dit: serva-ho en ton cor.Aixís, doncs, salut, fill de Leto i Zeus! Jo em recordaréde tu i altre cant.

III

A HERMES

Canta, o Musa, Hermes, el fill de Zeus i de Maiaque domina Cil-lena i Arcadia, tan rica d’o velles;que és dels déus immortals el bon missatger. Va infantar-loMaia venerable, la nimia de trenes formoses,havent-se unit d'amor amb Zeus. Vivia en el fonsd'un antre ombrós; vivia allunyada dels déus benaurats:fou allí que el Croni, en mig de la nit tenebrosa,amb la nimfa de trenes formoses va unir-se d’amor,ben amagat dels homes mortals i dels déus immortals,mentres Hera, la blanca de braços, dormia un son dolç.I quan l’intent de Zeus complia's i foren passatsdeu mesos pel cel, la nimfa donava l’infant a la llum,per on grans fets vingueren al món: que el fill infantatva ser d’enginy molt subtil, i savi en paraules d’engany.Fou lladre de bous, sabia’ls manar, i els somnis també;espia de nits i bon guardià de portals; i aviatmostrà entre els déus immortals l’esclat de sos fets:que, nat a trenc d’alba, a migdia polsava la cítara ja,i al vespre robava les vaques d’al-lluny-feridor, Apol·ló diví.I féu tot això el quart dia del mes, que és quan l’infantàMaia l’augusta. Tot just sortit del ventre immortal,ja no volgué restà en el bressol: saltant-ne sortiade l'antre al camí, cercant les vaques del déu Apol·ló,quan va trobar venint la tortuga; i fou molt content

pensant de cop què faria per fer-la cantar.La pobra bèstia passava davant del portal pasturanten l'herba florida, tan lenta en son pas;i el fill diligent de Zeus, rient, va dir-li aquests mots:— Bona troballa per mi, i de vàlua! No et menysprearé.Salut, amable companya! En les festes mouràs a la dansaEn bona hora t'he vist. Mes ¿d’on véns, o tuf, muntanyanajoguina bonica de closca pintada amb tants de colors?Doncs ara t’agafo i et porto a la casa. I no serà en va:faràs molt servei. Pro anem's-en a casa, que aquí hi ha perill.I, ja que vingueres, seràs, mentres visquis, remei per molts mals;i, després de morta, els cants que faràs!—Digué, i, recollint-laamb les dues mans, se n'entrà a la casa jugant-hi content;i a la muntanyana tortuga allí dintre va treure la vidaamb un bell punxó. Igual que travessa un pensament ràpida l'home inquiet, o com li llampega l'esguard en els ulls,així anava Hermes del dit an el fet. Través de la closcaclavava unes canyes de llarg desigual; posava-hi tivantauna pell de bou, i, fortament teses, set cordes davant,ben harmonioses: de budells d’ovella les féu. I, desprésque la graciosa joguina fou llesta, l’una corda i l’altracolpia amb el plectre: vibraven sonores al colp de sa mà.I el déu, alegrant-se de tan bella feta, se posà a cantarcom canten per riure fadrins i donzelles, a l’edat florida,entorn de la taula. Cantava les noces de Zeus i Maia,de belles sandàlies: sa pròpia naixença, fruit d’uns tals amors,i son nom il·lustre; les riques estades, les belles companyesde la nimfa mare; les fortes calderes i els trespeus lluents.Però, quan ho canta, moltes altres coses pensava en son cor.Llavores ficava la còncava lira a dintre el bressol.Sentint-se, de sobte, de carn desitjós, deixà l'olorosacambra i se’n saltava a dalt d’un turó: medità una astúciapregona, d’aquelles que els lladres mediten en la fosca nit.El sol, aleshores, caient per la terra, anava a enfonsar-seamb corsers i carro, a dins l’oceà, quan Hermes corriai prompte arribava en aquelles ombroses muntanyes Pièries:les vaques formoses dels déus benaurats hi tenen l'establai també pasturen per les fresques prades que no es dallen mai.Doncs el fill de Maia, l'Argifont d’ull viu, prengué del ramatcinquanta d’aquelles vaques bruelantes: se les emmenà

per les no fressades vies del sorral; però, sempre astut,per fer perdre el rastre, girà llurs peueres totes al revés,el davant darrera; i ell caminà igual; llançà ses sandàliesal sorral del mar; se’n manegà unes de lo més estranyamb un gran enginy: prenent rams de murtra i de tamarí,els entreteixia amb fulles i tot, i foren aquestesles fresques sandàlies que es lligava als peus. D’aquesta maneral’Argifont d’ull viu marxà de Pièria i se n’allunyàfent una gran volta, com per dar-se pler, fora del camí.Mes quan travessava l'herbada planura d’Onquestos, fou vistd’un vell que s’estava conresant la terra d’un florit verger.I el fill de Maia gloriosa així emprenia an el vell:— O tu, que caves la terra, entorn de les plantes corbat!Per cert que una bona collita tindràs a son temps; mes arano veus lo que veus ni sents lo que sents, i calla: cap danyne reps en lo teu. — I arrià les vaques, tocant-les al cap.Hermes il·lustre, llavores, passà per moltes muntanyesa l’ombra i per planes florides i valls regalades. I jal’obscura nit divina, sa protectora, finia,i estava a punt de nàixer l’alba que crida al treball(havent l’augusta Selena, filla de Pal-las Megàmid,tocat son punt més alt), quan l’ardit fill de Zeusmenava les vaques testudes del déu Apol·ló per la voradel riu Alfeu, i, gens fatigades, les feia arribara una alta establa i a uns grans abeuradors que hi haviadavant d’un bell prat. Féu pasturar llavores per l’herbales vaques bruelantes, que el lotus menjaren i la castanyola,molles de rosada; i a totes plegades, després, les entràa dintre l’establa. I llavores, fent un gran feix de llenya,provava l’art divina del foc. Prenia una brancadel formós llorer, li treia l’escorça, i fregava’lamb el palmell de la mà, que l’escalfà i treia fum;i així l’acostà a un munt de llenya ben seca posada en un sot;bufà i la flama saltà impetuosa i el foc brillà al lluny.En tant tragué de l’establa dues vaques bruelantesde banyes retortes; les duia an el foc, i amb força molt granles hi ajeia d’esquena al damunt; i els travessà l’espinada,occint-les i fent-les girar dintre el foc. De seguida, passantde l’un a l’altre treball, féu trossos les carns, tan plenes de greix,i amb ast de fusta rostia-les, i el tros sagrat de l’espatlla

Apol·ló, mon germà. I, si el pare no ho vol, veuràs com jocercar-me’ls sabré: seré capità de lladres. Si el fillde Leto gloriosa me vol perseguir, ai pobre d’ell!A Pito aniré, ficant-me dins de sa estada tan gran,i li pendré vestits, trespeus, calderes brillants,i l'or i tot: si ho vols, ja ho veuràs. — Doncs aixís’anaven parlant el fill de Zeus, que porta l’ègida,i Maia l'augusta, quan Eos, filla del matí, sortiade dintre el pregon Oceà portant la llum als mortals.Llavors Apol·ló s'aixeca i se'n va a Onquestos sagrat,al bosc delitós del déu ressonant que abraça la terra,i allí trobà, corbat al conreu, a vora el camí,un vell; i el fill de Leto gloriosa, volent-li parlar,així començava: — ¡O vell, el bon vell, que treus l’esbarzerd’Onquestos herbada! Jo vinc de Pièria cercant un ramat:tot ell és de vaques de banyes retortes. Un brau només,tot negre, restava pasturant tot sol, seguit arreude quatre mastins terribles que fan la guarda a l'igualdels homes. Els quatre i el brau restaren tan sols: miracle!Les vaques, a posta de sol, deixaven la dolça pastura,fugint del prat tan suau. Doncs digues-me, vellnat de molts anys ha, si has vist algun home que anésamb elles fent via. — I aquesta resposta el vell li’n tornà:— Company: no és cosa planera poder donar-ne raó,de tot lo que ens passa per davant dels ulls en aquest camíon tanta gent passa que vénen i van: els uns van per mal,altres van per bé; mes qui sap l’intent que duu cadascú?Mes jo, cavant tot el dia, de l’alba a la posta de sol,aquest terrer de les vinyes, he vist (m’ho sembla, no ho sé)mes crec que he vist un infant, un noi petit, qui menava,amb una vareta a la mà, unes vaques molt ben embanyades,marxant cap arrera: les vaques anaven de cara a l’infant. —Aixís parlà el vell. Febos Apol·ló, havent-lo sentit,féu via de pressa. Va veure un aucell amb les ales esteses,i va endevinar tot seguit que el lladre era fill de Zeus,com ell; i el gran Apol·ló llançava’s llavores rabent,cobrint ses amples espatlles d’un núvol de foc, enversla Pilos sagrada, cercant les vaques de peus giradors.Ben tost trobà les petjades l’al-lluny-feridor, clamant:— O déus! què veuen mos ulls! Aquestes petjades bé són

de les meves vaques de banyes tan grans; mes ara les veiggirades envers el prat d'Asfodels; i aquests altres passosno són de cap home ni són de cap dona, ni menys és tampoccap llop blanquinós, ni ós, ni lleó, ni centaure pelut,el qui marxant ha deixat un rastre semblant: si estranyés a l'un tros del camí, a l’altre bé és més estrany. —Aixís dient Apol·ló sobirà, el fill de Zeus,partí i se n’anà a Cil·lena emboscada i a l’antre tan fosca on la nimfa divina infantà de Zeus el fill.Aromes suaus corrien damunt l’excelsa muntanya,i moltes ovelles, molt fines de cames, peixien pel prat.I el rei Apol·ló, al-lluny-feridor, corria al llindarde l’antre obscur i ferreny. El fill de Zeus i Maia,aixís que veié Apol·ló, al-lluny-feridor, que veniairat per’mor de les vaques, endins dels bolquers perfumatscorrents s'arrupia: com dintre la cendra el carbó bosquetà,igual Hermes se féu fonedís a al-lluny-feridor:arronçà les cames i els braços i el coll, i fent l'adormitcom un que ha tornat de cacera i ha sortit del bany;i a sota l'aixella servà la tortuga. Pro al-lluny-feridorconegué la bella nimfa muntanyana i el seu fill astut.Resseguí l'estada per tots els recons, i amb la clau lluentaobrí els armaris on eren servats néctar i ambrosia,trobant-hi també or i argent, i encara els vestits de porprade la nimfa: era tot com a l'estada dels déus benaurats.Després de tenir-ho tot ben resseguit, així el fill de Letoa Hermes il·lustre parlà: — Infant que estàs al bressol:digue'm de seguida on me tens les vaques: si no, renyirem:te llançaré al Tàrtar, que és ple de pauroses tenebres de mort.Mai més el teu pare i la teva mare podran retornar-tea la llum del sol: iràs sota terra, perdut, comanantuns quants malaurats. — I així, astutament, Hermes respongué:— Per què, fill de Leto, me dius aquestes paraules cruels?I ¿com és que véns a cercar-les aquí, tes vaques, que jauenpels camps lliurement? Ni jo les he vistes, ni sé on puguen ésser,ni mai ne sentia parlar, ni puc dir-te'n res: certamentque no n’hauré trobes. ¿Ouè tinc, jo, pobre de mi, de semblanta un lladre de vaques, que ha d'ésse' alt i fort? No és feina per mi,aquesta: són altres quefers els que tinc. Dormir i alletar-meal pit de la mare, i anar ben bolcat, i el bany tebió.

Té compte que aquesta renyina que em mous no sia sabudadels déus immortals: si no, què en dirien? ¡Un nin, tot just nat,anar-se’n pel món amb les vaques que corren pel camp lliurement!No saps lo que et dius. Si vaig néixe’ ahir: mos peus són tot tendresi la térra és dura. Amb tot, si vols un gran jurament,te juro pel cap del meu pare (ja veus que no puc dir més)que no em confesso culpable, ni he vist tal lladre de vaques,si és que són vaques, que jo ara és la primera noticiaque en tinc. — Aixís va parlar. I feia ensems anâ els ullsde l’un cantó a l'altre, tots esparpillats, i després xiulavacom aquell que ha oït una vanitat. L'al-lluny-feridorApol·ló, amb una mitja rialla molt blana, li diu:— Ah, mentideret! Que n’ets, de dolent! Prou estic segurque més d'una volta, ficant-te per dintre els palaus, a la nit,ben quietament t'ho enduràs tot, deixant an els homesni sols un llit per dormir: tal te saps valer!I, sempre que t'entri un desig de cam, ai pobres pastorsque tinguen llanudes ovelles i bous en les valls per lla prop!Mes, au!, lo que és ara, si no vols dormir el teu son darrer,surt-te dels bolquers, company de la nit! I d'ara endavantserà el teu honor entre els immortals ésser nomenatcapità de lladres. — Aixís va parlar Febos Apol·ló,i prengué l’infant per endur-se'l. Però, al punt que ses mansl'alçaren, llavors el fort Argifont, maliciosament,llançà de son ventre insolent auguri esternudant fort.Apol·ló, sentint-ho, deixà’l anà en terra: segué davant ellamb tot i la pressa que duia, i, renyant-lo ben fort, li digué:— O fill de Zeus i Maia que estàs en bolquers! Ja et dic joque, amb aquests auguris, mes vaques testudes hauré promptament,i tu mateix me duràs vers elles, tant si vols com no. —Així parlà. I Hermes Cil·leni, alçant-se de pressa,començà a fer via com costant-li molt; i amb les mans se duiaa ambdues orelles els bolquers, i deia a l’ensems així:— Mes a on vols dur-me, o déu violent? tu, al-lluny-feridor?Ben cert que em maltractes perquè estàs irat per'mor de les vaques.Aixís se fonguessin totes les del món! No les he robades,tes vaques, ni amb elles he vist a ningú! Si és que són vaques;que jo, ja t’ho dic, ara és la primera notícia que en tinc.Fes-me, doncs, justícia, i així puga fer-te’n Zeus Croni a tu. —Així es barallaven Hermes i l’il·lustre fill de Leto, ambdós

molt irats, pro l'últim amb tota raó, perquè no era injustala se va sospita tocant a les vaques, mentre que el Cil·leniera tot astúcia, volent enganyar-lo al de l'arc d'argent;mes trobat l'havia tan astut com ell. Aixís caminavenper damunt la sorra de pressa: al davant Hermes, i al darrerael bon fill de Zeus i Leto; i aixís ben tost arribarenal cim de l'Olimp, tan flairós, del pare Crònion davant.Allí hi ha els dos plats de l'eterna balança pesant sempre just.Damunt de l'Olimp august, cobert de neu, s'aplegavala multitud dels déus immortals. Hermes i Apol·ló,de l'arc argentí, davant dels genolls de Zeus estan.I Zeus, retronant, pregunta al seu fill dient aquests mots:— Febos, ¿d'on la portes, tal presa: aquest infant, tot just nat,que sembla un heraut? Segur que un difícil afer se presentaa la junta dels déus. — I llavores l'al-lluny-feridor sobiràaixís responia-li: —O Pare! quelcom oiràs ben de nou,tu que sempre m'acuses talment com si jo fos l'únicen pendre les coses. Després d'haver corregut molt la terra,a Cil·lena, allà a la muntanya, he pogut trobâ aquest infant,lladre mentider com no n'he vist mai, ja sia entre els déus,ja sia entre tots els homes mortals que sosté la terra.Després de robar-me les vaques al prat, se les ha emmenadesde nit per la riba del mar sorollós, allà devés Pilos;deixaven un rastre molt meravellós; cert que foren obrad'enginy sobrehumà. Damunt la pols negra se veia l'empremtadels peus del ramat, com si se n'anessen al prat d'Asfodels,i les del pastor (mireu si és estrany!) no eren empremtesde peus ni de mans damunt el sorral, sinó que lastutdeixà sols senyals com si caminés damunt d'un fullam.I encara, mentres anà caminant per damunt l'areny,un o altre rastre se'n veia; pro, així que passà a la terramés dura, ja d'ell, ni menys de les vaques, coneixia's res.Mes en tant un home mortal el veié com menavales vaques, de tan ampla testa, vers Pilos: allí les tancavamolt tranquil·lament; i aixís havent fet en un i altre lloctot quant li passava pel cap, se'n toma i es fica al bressoldintre l'antre obscur com la negra nit: talment, que l'esguardpotent de l'àliga mai l'hauria arribat a obirar.I allí, astutament, bo i fregant-se els ulls amb ambdues mans,va dir-me aquests mots: —Ni jo les he vistes, ni sé on pugueu ésser,

ni mai ne sentia parlar, ni puc dir-te’n res: certamentque no n'hauré trobes. — Havent ja parlat, Febos Apol·lós’asseia, i llavors, Hermes, invocant al gran pare Crònion,va començà aixís: — O Zeus pare! Et vull dir la vritat,que só molt sincer i no sé mentir. Quan sortia el sol,aquest se’m presenta demanant les vaques de peus giradors,sens dur-me ni un sol testimoni dels déus benaurats, violenti amb grans amenaces de llançar-me al Tàrtar, ell que està en la florde la joventut, a mi, pobre infant, nat tot just d’ahir,com ell sap prou bé, i de res semblant a un lladre de vaques,que ha d’ésse’ alt i fort. Doncs tu, que m'ets pare, i amb molt

[honor, creu-me,te juro per ma benaurança que no he dut les vaques a casa.Te dic, en bona vritat, que mai ne passava el llindar.Així, lloat sia Hèlios, i tots els déus immortals!A tu molt t’estimo, i als altres venero. I tu ho saps ben bé,que no hi tinc cap culpa. Si vols, faré el gran jurament, dient: No,pels pòrtics magnífics dels déus immortals! I ja vindrà un diaque em vengi del que ara és més fort: avui, tu ajuda l’infant! —Així parlà l'Argifont, el Cil·leni, i feia l’ullet,tot aguantant-se els bolquers amb els braços; i Zeus riguéde veure l’infant tan pervers com negava descaradamenttot lo de les vaques; i ordenà a tots dos que junts les cerquessen,però que Hermes fos el guia, i amb tota franquesa mostrésa l'altre son amagatall de vaques testudes. El Croniho signà amb el cap a Hermes il·lustre, i aquest obeíde Zeus, qui porta l’ègida, l'irresistible voler.Aixís els fills gloriosos marxaren de pressa devésPilos, arenosa, al pas de l’Alfeu, i als camps arribareni a l’establa, tan alta de sostre, on Hermes, de nit,havia la presa amagat. Entrant a la cova de pedra,sortí de seguida enfora menant les vaques testudes,en tant el Letoide, mirant a altre lloc, s’adonà de les pellsesteses damunt de les roques; i a Hermes il·lustre digué:— I tu, ¿com pogueres, entremaliat, essent tan infant,degollar-ne dues, de vaques? Ja d’ara ta força m'espanta.O tfill de Maia, Cil·leni! Ni mai que creixesses més! —Aixís parlava; i en tant Hermes entortolligavauns vímets molt forts, amb ses mans, als peus de les vaques, dei-

[xant-les

fermades en terra. Veient-ho Apol·ló, restava admirat,i el fort Argifont, mirant de reüll, volia amagar's.Mes prompte assolia, amb son art subtil, distreure an el fillde Leto gloriosa, al-lluny feridor, d’ambdós el més fort.Prengué amb la mà esquerra la buida tortuga, i, amb el plectro

[en l'altra,la féu ressonar mesuradament. Febos Apol·lósomrigué de joia: el so harmoniós se li ficà al cor,i tot escoltant-lo li entrà un dolç desig. El fill de Maia,sentint-se segur, li estava al costat tocant bellamentla lira, i després hi unia la veu, alçant-la i cantant.Cantava els déus immortals i la terra obscura, i de comles coses vingueren a ésser, i fou a cad’una marcatel propi destí. El fill de Zeus honrava, cantant,abans que a totes les altres, a Mnemosina, la dea,la mare que fou de les Muses i d’ell protectora; i desprésals altres déus immortals, per ordre cad'un i segonsel llur naixement i la dignitat; i tot, punt per punt,cantava, tenint la cítara als braços i fent-la sonar.En tant, un immens desig creixia en el pit d'Apol·ló,que, parlant, digué aquestes alades paraules aixís:— Matador de vaques, artífex subtil, de festes company:tal cosa aquí tens que val cinquanta vaques i més;i crec que nostra baralla podrà resoldre's en pau.Mes digue’m, o fill subtil de Maia, si de tu mateix,i tot just nat, l’inventares, aquest admirable instrument,o bé si algun déu o un home mortal te'n feia presentensems ensenyant-te aquesta art divina del cant; perquè joper primera volta ho escolto admirat, i crec que ningúdels homes ni els déus immortals, els qui habiten olímpics palaus,podia ensenyar-t'ho: només tu tot sol; només tu, pervers;tu, fill de Zeus i Maia. Mes digue'm: quina és aquesta art?Qual Musa és aquesta que aixís atempera l’amarga inquietud?¿Què és aquest enginy, que tot això ajuntes per donar ensemsl'amor amb la joia i la dolça son? Jo, que só el companyd'aquelles excelses Muses de l'Olimp, que meno llurs chorsi la marxa esplendenta del cant en ritmes florits, i la dansaal suau compàs de flautes sonores, no sé que mai resaixís commogués el meu cor com aquestos sons que semblenaquells amb que s’acompanya el jovent en les festes grans.

O fill de Zeus! Jo t’admiro per lo amablementque toques la cítara. Ja que taut petit fas coses tan grans,oh! resta, dolcíssim! canta les lloances dels déus més antics,car tu i la mare que et fou sereu gloriosos en migdels déus immortals. Sí, per ’questa llança t’ho juro:sereu conduïts per mi, i amb esplèndids presents regalats. —I Hermes resposta li féu amb aquestes paraules astutes:— Tu m'ho demanes prudent com ets, o lluny-feridor!,i jo no haig pas de negar-m’hi gens, a mostrar-te mon art:avui mateix el sabràs i amb tu seré dòcil en fetsigual que en paraules; amb tu, que tot ho saps en ton cor,o fill de Zeus!, primer en mig dels déus immortals,tan fort i tan noble i tan estimat de Zeus provident,que et mostra les coses sagrades, t’honora amb esplèndids presentsi diuen que tens de sa boca mateixa, o lluny-feridor!,la veu profètica amb què responen tots els oracles.Hauré d’ésser jo qui ensenyi quelcom a tu, que saps tant?Ben lliure ets d’apendre el que vulles; i ja que avui ton espritdesitja l'art de la cítara, toca-la, i canta i alegra’t:aquí la tens, o caríssim!, i dóna-me'n glòria. Oh! cantadolçament, tenint-la en les mans, l’amiga harmoniosaque sap tan bellament de dir les coses com cal,i porta-la en pau, nit i dia, a les festes i als jocs, i tambéals dinars sorollosos. A aquell qui la sàpiga amb art consultar,respondrà cantant dòcilment tota mena de coses amables;mes, si per cas algun home ignorant la interroga amb violència,respondrà amb un so agre i inútil. Ben lliure ets d’apendre el que

[vulles:aquí la tens, fill de Zeus. I ara anirem a muntanyao al pla nodridor de cavalls i de bous, o lluny-feridor!,i els farem pasturar per les prades: les vaques, unides als braus,femelles amb mascles, prolífics seran; i tu, per moltque vulles lo teu, no cal pas restar irat sempre amb mi. —Havent així parlat, li dava la cítara a Febos,i aquest a Hermes, llavores, un flagell lluentperquè guardés la ramada; i el fill de Maia, joiós,prenia’l. El sobirà Apol·ló, al-lluny-feridor,excels fill de Leto, posà en sa mà esquerra la cítara,i ben acompassadament ferí-la amb el plectre,traient-ne un so admirable; i el déu cantava formós.

Llavores tornaren les vaques a la prada divina; mes ells,els dos cabdals fills de Zeus, envers l'Olimpos nevat,pel camí delitant-se amb la cítara. I el próvid Zeus fou joiósde fer-los amics. Aixís Hermes amà sempre mésel fill de Leto, de l’hora i el punt en qué va donarla cítara amable al lluny-feridor, que#, havent-la apresaa tocar, la féu ressonar sempre més posada en son braç;i ell després inventà un art diferent amb el sode les siringues sonores al lluny, i a Hermes digué:— O fill de Maia, astut missatger! Tinc sempre temorque em robis la cítara i l’arc recorbat, perqué de Zeusreberes l'honor de presidir els canvis que es fanels homes entre ells damunt la terra feconda; peròsi em fesses dels déus el gran jurament, signant amb el capla promesa de no, per l'aigua infernal de l’Estix, llavoresja tot lo teu me plaurà i seràs benvolgut en mon cor. —I el fill de Maia, signant-ho amb el cap, jurà tot seguitmai més robar lo que fos del lluny-feridor, ni tan solsacostar-se gaire al palau; i el fill de Leto, Apol·ló,jurà-li igualment, signant-ho amb el cap, amistat i concòrdia:que mai ningú li fóra més car dels homes ni els déus.Aixís li deia: — Aquest signe serà penyora completad'ésser-te fidel i honrar-te en mon cor; i encara et daréuna vareta d’or amb tres fulles que duu benaurançai riquesa també, i guarda de mal, i té la virtutde fer complir les paraules que em són revelades per Zeus.Mes tu, amb tot i ésser son fill, mai la compendràs,aquesta virtut, ni l’oracle t'és lícit saber: ni a tuni a cap dels déus immortals. Sols Zeus ho sap, i jo,a qui fou revelat, després d'haver amb la testa juratque mai ningú més que jo sabria la pensa de Zeus.Doncs tu, germà, que duus la vara d’or a la mà,no vulles que t'expliqui els designis divins de Zeus.A alguns dels homes mortals pot ésser que porti algun mal,i a d'altres afavoriré quan vaja en mig de les racesinnúmeres d'ells, gens dignes d'enveja. La meva veuprofètica aprofitarà a aquell que atenga als oraclesi al vol de les aus, que són presagi sempre segur.A aquests aprofitarà la meva profètica veu,i no seran enganyats; pro aquells que es fiïn dels vans

presagis d'uns altres aucells, o sense raó preguntina oracles volent saber més enllà d’allò que diuenels déus etemals, faran en va llur camí, per mésque m’hagin ofert presents, I ara, il·lustre fillde Maia i de Zeus, qui porta l'ègida, esprit benfactor,encara una altra cosa vull dir-te: que hi ha les tresgermanes verges, de ràpides ales: llur cap cobertde blanca farina, s'estan dins una vall del Parnàs.Ja fa molt temps, quan jo, encara petit, m’estavaguardant els meus bous, me van ensenyar l’endevinació.Mon pare ho veia de grat; mes elles, des d'allí,arreu van volant, nodrint-se de mel. La tasca lluraixís van complint: havent menjat, encara verda,la mel, se llencen amb fúria profètica a dir la vritat;mes, quan se'ls priva del dolç aliment dels déus, menteixenarreu per on van. Doncs bé, des d'ara, sien per tu:les pots interrogar, aixís delitant ton esprit.Si trobes un home mortal que vulla apendre de tu,ja pot llavors escoltar la teva profètica veu.Doncs pren-les, fill de Maia, i també te don les vaquesque viuen al camp. I cuida dels corsers i les mules,que són tan pacientes; també dels lleons d’ull encèsi dels senglars forts d'ullals, dels gossos també i les ovellesque l'ampla terra nodreix. Domina tots els ramats,Hermes il·lustre, i sies el sol missatger a postaque a l’Hades va; el qual, amb tot i que mai no rebécap do, et farà un bon present. — I aixís fou com Apol·lóal fill de Maia estimà amb gran amistat; i tambéel Croni li atorgà sa gràcia, i fou de llavoresque tingué tractes amb tots els déus i els homes mortals.No és afavoridor de gaires, ans enganya molt,a dins la nit obscura, les races dels homes mortals.Aixís, salut, o fill de Zeus i Maia!, que jobé me'n recordaré, de tu i d’un altre cant.

IV

A AFRODITA

O Musa, digue'm les obres d'Afrodita d’or,la Cípria que desvetlla el dolç desig en els déusi domina les races nombroses dels homes mortals,i les aus missatgeres de Zeus, i les bèsties que corren per tot,tant les que la terra ferma nodreix com aquelles del mar;que Citerea, de bella corona, a totes les mou.Només a tres dees no pot mai sotmetre el seny ni el cor.La primera Atena, la filia de Zeus, qui porta la égida,la dels ulls tan clars, defuig els treballs de l'àuria Afrodita:només se complau en les guerres d’Ares, els combats i lluitesi els nobles afers. Ella la primera ensenyava els homes,idamunt de la térra, a fer les carretes i els carros de guerra,en les suaus donzelles a dins de llurs cambres posà son esperitpels dolços treballs. Tampoc Afrodita, la qui ama els somriures,pogué a l'altra verge, Artemis furienta, la d'àuries sagetes,sotmetre a l’amor: massa l'enamora l'arc i el perseguirles feres pel bosc, i els chors i les citares, i els crits i sorollpels boscos endintre; també les ciutats de justos barons.Ni els treballs d'Afrodita li plauen a Histia, la verge cabdal,que fou la primera gènera sagrada de Cronos astut.Posseidó i Apol·ló, ambdós la volgueren pendre per muller;mes ella negava's, ferma els resistia, i, tocant la testade Zeus poderós, jurà (i lio complia) restar sempre verge.Així, el pare, en compte de present de noces, li'n féu un de gran:a ella les primícies de tot sacrifici li són reservades.

que ni menys tocava de peus a la terra vivificadora.Deia’m destinada, virginal esposa, al tàlem d’Anquises,havent d'infantar-hi il·lustres barons; i, quan ben entesame’n veié, deixava’m el fort Argifont: tornà als immortals.Per'xò só vinguda a tu, per aquesta gran necessitat.Mes ara jo et prego aquí, agenollada, per Zeus, per tos paresnobles (si no ho fossen de cert no t'haurien infantat com ets),que lliure, i encara dejuna d’amor, me portis i em mostrisal teu pare il·lustre i a la honesta marei als germans que en nasqueren com tu, perquè diguen si els semblodigna d'ésser-te esposa o si no. I envia un missatgeals frigis de ràpids corsers, per dir-ho al meu parei a la mare, que deu està amb ànsia; i ells m’enviaranmolt d'or, molts teixits per les vestes, o a tu un bell rescat.Mes, si tot reïx bé, tu disposa nostres dolces noces,que sien honrades pels homes i els déus immortals. —Així havent parlat. Afrodita infongué el dolç desig en el cord’Anquises: d’amor arborant-se, ell, aquestes paraules digué:— Si ets mortal tanmateix, si una dona i res més, segons dius,

[fou ta marei Otreu fou ton pare, el de nom famós; si aquí tu ets vingudapel sol voler d’Hermes, missatge dels déus, sies doncs ma esposaper tota la vida. Mes ara cap déu ni cap home m'aturaque amb tu de seguida m’uneixi d'amor, baldamentApol·ló mateix, al-lluny-feridor, de l’arc argentí,me ferís amb sageta mortal; que tant se me’n dóna,o dona divina!, davallà a les morades de l’Ais,amb tal que jo abans t’hagi haguda en mon llit. —Havent així parlat, la prengué per la mà; i Afrodita,la qui ama els somriures, el rostre girà, i abaixà els ulls divinsdeixant-se dur fins al llit ben parat que allà prop ell teniade llana ben blana, i a mes recobert amb pells d’ós i lleóde veu paorosa, en l'alta muntanya morts per ell mateix.Un cop ja pujaren al llit ben parat, començava Anquisesa treure a Afrodita els bells ornaments, les fines agulles,retorts braçalets i sivelles, i els rics collarets; i després,desfent-li el cinyell, li tragué del damunt la vesta magnífica,i tot ho deixà en la cadira clavetejada d'argent;

i, per la divina volença, til, mortal, hagué al llit(mes sense saber-ho) una dea immortal.A l'hora en què els pastors, venint dels prats florits,tornaven les grasses ovelles i els bous a les seves estables,una son dolça expandia's d’Anquises a sobre dels ulls.Llavors la divina vestia altra volta son cos immortalamb els bells vestits; i dreta, que al sostre arribava amb el front,resplendint la bellesa immortal en ses galtes divines,com sols resplendeix en les de Citerea de bella corona,desvetllà l'adormit, tot dient-li aquestes paraules:— Dardànida, aixeca't! Per què tens el son tan pregon?Vull que em digues si et sembla que só la mateixa d'abans,llavors que tos ulls me veieren per volta primera. —Aixís digué; i ell, que encara dormia, ne fou desvetllat;i, mirant el coll d'Afrodita i els bells ulls, va téme'ls,i girà la vista cap a un altre lloc, i prengué un mantell,cobrint-se'n el rostre formós, i, suplicant, deiaamb alades paraules aixís: — Ja tot de seguidaque et veieren, o dea!, els meus ulls, conegui que haviesde se una divina, mes tu m'enganyares. Ara, de genolls,per Zeus, que porta la ègida, et prego que no em deixis viurefeble en mig dels homes. Pietat de mi! que prou sé que l’homeque en llit ha jagut d'una dea immortal, no en té pas per gairede perdre la força de la joventut. — Aixís responiallavores la filla de Zeus, Afrodita: — Anquises, il·lustreen mig tots els homes mortals: no temis, reposa ton cor.No cregues que mai te pervinga cap dany de mi ni dels altresbenaurats; no temis, ets amic dels déus. I tindràs un fillque ha de regnà un dia damunt dels troians; i fills dels seus fillssempre naixeran. Son nom serà Eneas, perquè vaig sentiruna gran angoixa al pujà en el llit d'un home mortal.Els homes de vostra nissaga assemblaren-se sempre an els déusen aspecte i alçada. Ja el ros Ganimedes, per Zeus emportatfou un jorn perquè era formós, i el volgué entre els déus immortalsper servir-los el vi; i fa goig de veure'l, quan de l'àuria cráteraaboca el roig néctar, honorat dels déus. Mes Tros, el seu pare,tenia una pena molt fonda en son pit, de no sabé encaraon la gran tempesta se li havia endut el fill tan amat.

Zeus se'n compadia, i en paga del fill donava-li ràpidscorsers dels que menen només els eterns. Al dá’ls-hi, li deia,per ordre de Zeus, el seu missatge Argifont, que aquell fillseria immortal i exempt de vellesa i igual an els déus.Oint el missatge de Zeus, ja Tros no va plorar més,sinó que, al contrari, ne fou tot joiós; i els cavalls menavade peus tan lleugers com el torb. Aixís també Eos,la del trono d'or, se'n duia a Titon, de vostra nissaga,igualment semblant an els déus: per ell demanavaa Zeus nuvolós la immortalitat; i aquest consentí,complint-li el desig; mes ai! que l'augusta Eos, sense seny,no curà demanar-li igualment joventut perpètuaper Titon, lliurant-lo del mal de vellesa. I aixís, mentre encaragaudí de l'amable joventut, amb Eos, festejat viviaallà al confí de la terra, a la vora del corrent Oceà.Mes quan els primers cabells blancs argentaren la testa formosade tan noble raça, i la barba en fou blanca, ella. Eos augusta,s'apartà de son llit; pro nodria'l dins el palau amb formenti ambrosia, i dava-li bellíssims vestits. Mes, quan l'odiosavellesa arribava, i ell ja no podia tenir-se ni moure's.Eos va pensar que millor seria posar-lo en el tàlemnuvial i tancar-ne les portes lluentes. D'allí la veu sevaflueix sense fi, mes ja sense força: no és res de lo que eraquan tenia àgil son cos. No et voldria jo tal que visquessesaixís tots els dies sense morir mai. Ah! Si pogués ésserque sempre visquesses com ets, bell de rostre i cos, mon marit,jo mai me doldria en mon cor. Pro això és impossible!Ben tost la penosa i funesta vellesa, pels déus odiada,caurà damunt teu sense pietat; i això serà causade que tots els dies els déus immortals se riguen de mi:ells, que abans temien mos fets, mes paraules, perquè jo els junyiaamb dones mortals, i a tots els havia sotmès mon voler!Ara ja ma boca no podrà retreure'ls tals fets, malaurada!He mancat greument. No hi ha mots per dir-ho: he perdut el seny.He jagut al llit d'un home mortal, i ara en ma cintura hi porto

[un infantque serà, quan surti a la llum del sol, criat per les nimfes de sines

[pregones

d’aquestes sagrades i altes muntanyes, que no estan sotmeses als

[déus ni als mortalsi viuen molts dies menjant la divina ambrosia i dansanten la companyia bella dels eterns. Amb elles s’uneixend'amor els Silens i l’Argifont dins les fresques grutes:avets i alzines de copa alterosa, nats aquí com elles,que creixen damunt de la nodridora terra, bells i forts,s'aixequen altíssims cobrint tota aquesta superba muntanyaamb el nom que hi donen elles de «sagrat bosc dels immortals».Mai el tall dels homes els fereix: la Parca, però, se’ls acosta,i l’arbre formós comença a assecar-se i a consumir-se-lil’escorça a l'entorn; li cauen les branques i mor; i la Nimfaamb ell s'acomiada de la llum del sol. Doncs seran aquestesles que an el fill nostre criaran, tenint-lo entre elles; i quanarribi a l'amable temps de jovenesa, te'l duran mostrant-te'l.Mes ja en son any quint, per servar memòria, vindré jo mateixade nou a aquests llocs portant-hi l'infant. I, quan tos ulls veginaquest rebrot teu, ne restaràs joiós: que serà moltíssimsemblant an els déus. I tu de seguida el duràs, llavores,a la ventejada Ilíon. Mes, si algun dels homes mortalsllavors te pregunta quina fou la mare que dins la cinturaportà al fill amat, diga-li (recorda’t del que et dic) que fouuna muntanyenca nimfa de pell fresca com fulla de rosade les d'aquest bosc; perquè si diguesses per clar, tot vanant-te’nsense seny, que un dia t'unires d'amor amb la Citereade bella corona, Zeus, irritat, damunt llançaria'tun llamp fumejant. Ara tot és dit: serva-ho en ton cor.Contén-te i no gosis mai anomenar-me: tem l’ira dels déus. —Havent aixís parlat, la dea tornava al ventós Olimp.Salut, tu que imperes en la bella Cipros! Per tu començava.Ara passaré a un altre cant.

V

A DEMÈTER

Canto Demèter santa, la dea dels bells cabells rossos,i amb ella canto la filla seva, tan alta i esvelta,que Zeus, déu dels trons, que al lluny del lluny mira,volgué atorgà a Aidoneu, un dia, i aquest se l'enduiaquan la mare, la d'àuria falç i fruites esplèndides,no ho veia; quan ella, la filla, jugant amb ses companyesles filles d'Oceà, de sines pregones, colliales flors de la prada, la rosa vermella, i viola, i jacinte,i un bell narcís que la Terra donà, complaenta amb els déus,per enganyà la verge frescal com poncella de rosa.Tal, esplèndid, brillava el narcís, i amb tal meravella,que els homes, al veure'l, i els déus immortals i tot, se'n temien:s'alçava en caps tan bells i llançava una flaira tan dolça,que la terra i el cel, i la inflor salada del mar, ne somreien.La noia, encisada, estenia ambdues mans per haver-lo.Llavors per la planura de Nisa va obrir-se la terraen ample camí, i de seguida el déu dels morts s'hi llançavaamb cavalls immortals, i forçada s'enduia la vergeplorosa en carro d'or. Ai! Prou ella xisclava,cridant al Pare Croni, suprem: ningú va sentir-la,dels homes ni dels déus, ni menys les molles Helees,tan riques de sos fruits: ningú sinó la innocentaHècata dolça, la filla del gran Perseu, la que duu

el vel brillant. De son antre va oir-la, i Hèlios altíssim,ensems, de dalt del cel: ells dos, el Sol i la Lluna,oïren el crit de la verge al Pare Croni, a Zeus:a Zeus, que a l’hora s’estava ben lluny, a dins d’un temple,rebent els sacrificis d’uns mortals suplicants, i deixavaque el germà rei dels morts famosíssim, el fill, com ell, de Cronos,s'endugués la donzella, per força, amb immortals cavalls.Mentres veié la terra i el cel estelat, i la immensamar lluenta de peixos, i el sol, encara la verge,baldament afligida, esperava reveure la marei els déus; i aquesta esperança calmava son ànima gran.· · · · · · · · · · · · · · ·Els cims de les muntanyes i les goles del mar retrunyirende sa veu immortal, i la mare, l’augusta, va sentir-la.Punyent dolor feria son cor: amb ses mans esquinçavael vel de sos cabells divins; se cobrí les espatllesamb fosc mantell; i ràpida, amb volada d'aucell, descendiacercant, per mar i térra, afanyosa: ningú li donavaraó de la filla, ni els homes ni els déus: ni les aus li duguerenmissatge de cap mena. Nou dies, nou dies, l'augustacorré per la terra, dues atxes enceses portant en ses mans:no tastava, de tan afligida, dels déus l’ambrosia ni el néctar,ni banyava son cos immortal; mes, quan l'esplèndida Eoshavia dat deu voltes, trobà la pàl·lida Hècata,amb el llum a la mà, que va dir-li: — Salut, Demèter augusta,que duus les estacions i el do de ses fruites: ¿quin home,quin déu, t'afligia robant-te la filla, robant-te Perséfona,que jo he sentit el seu crit, mes el raptor no el veia?· · · · · · · · · · · · · · ·Hècata aixís preguntava, mes no li feia respostala filia de Rea, dels cabells formosos:sols, rápida, amb ella es llançava, portant les atxes enceses,vers Hèlios, que arreu mira i veu tant els déus com els homes.Davant sos cavalls se posaren, aturant-los, i deia la dea,gran entre totes: — Hèlios: si algun cop he alegrat el teu cor,ara ajudar-me vulles, a mi i a la filia bonicaque eixí de mi. L'he sentida xisclar en l'èter estèril,com si la matessen, però no l'he vista. Tu,

que de l'èter tos raigs il·luminen tota la terra i la mar,digue'm, fill meu, oh! digue'm qui fou, dels déus o dels homes,que se me l’enduia per força en tant que jo no la veia. —Aixís parlà, i el fill d'Hiperió responia:— Filla de Rea dels bells cabells, reina Demèter:te venero i te planyo, a tu, i a ta filla l'esvelta, i vull dir-tequi fou el culpable: no fou ningú menys que Zeus,que els núvols governa: ell fou, ell, qui al germà va donar-la,a Hades, per esposa florida; i aquest fou qui se l’enduiaplorosa, amb cavalls immortals, al tenebrós reialme.Mes tu no ploris, dea, que el plor no t'escau, ni la iracovar ton pit immens; ni Hades, el rei de les ombres,germà, de ta pròpia nissaga, t’és pas un gendre indigne:que llavors que es partiren l’imperi els déus, a ell li tocavafer sa estada entre els morts, essent-ne el sobirà. —Aixís havent parlat, sos cavalls mogué l’Hiperiònida,que obriren les ales i, ràpids com aus, el carro s'enduien.Demèter, més irada que mai contra Zeus nuvolós,volgué apartar-se dels déus, del vast Olimp per sempre;i, trasmudant-se el rostre, se n’anà a les ciutats i a les terresdels homes mortals que la veien i no la coneixien,ni ells ni les dones de fondes cintures, i aixís arribavaprop del palau de Celeos, prudent sobirà en aquells diesde la flairosa Eleusis. Allí, dolorida, va asseure'svora el camí i a l’ombra, al pou de Parteni, que a sobres’hi estenia una gran olivera. Semblava una vella ja estèrildels dons d’Afrodita, la qui ama corones; semblava’s a unad’aquelles que es posen a ser mainaderes dels nins de les reinesa dins els palaus remorosos, o serven les claus dels armaris.Les filles de Celeos, Cal·lídica i Clisídica,Cal·lítoa la gran i Demo l’amable, les quatreen flor de joventut, boniques com dees, anarena treure l’aigua soma del pou amb gerres lluentes.I ts'adonaren d'ella, mes sense conèixer-la (és cosacostosa als mortals reconèixe' els déus); i, prop que li foren,aixís amb alades paraules li deien: — Tu, que semblesdel temps de la vellura: qui ets i d’on véns? i ¿com ésque lluny de poblat t'estàs, i lluny de les cases, i fora

les cambres ombroses, que calen millor a dones com tui a més joves encara que hi són i prou t'hi acollirien? —Aixís, preguntant-li, li deien. I aixís a elles l’augusta:— Ai, filles, dones febles, siau qui siau, salut!Dones ja que ho pregunteu, ben franca us daré la resposta.Deo és el nom que em donava la meva santa mare.De Creta só vinguda sobre l’ampla espatlla del mar;mes no per propi voler, sinó pel d’uns piratesque se m'enduien per força. La rápida nau va aturar-sea Tòricos; i, en tant que ells coïen menjarper tots dins la nau, nosaltres, les dones, a l'unasaltàrem totes en térra; i jo, que tant me feiamenjar com no, fugia pels boscos camps a travésterra endins, amagant-me d'aquells dolents que un guany il·lícitvolien heure venent-me sens haver-me comprat.Anant a la ventura, aquí só arribada; pro ignoroquina és aquesta terra i sa gent. Doncs ara, vosaltres(aixís els déus que habiten els olímpics palaus vos atorguinun bon marit, i jove, i els fills que després se'n desitgen),acompadiu-vos, filles, de mi, i ajudeu-me, donzelles,que jo trobi una casa on puga treballara ma guisa, que ja no só jove; pro encara puc cuidar-med'un infant, dur-lo a braç bellament, també donar-li les sopes,servar la casa, i, encara, a dins la cambra reclosafaria el llit dels amos, i podria ensenyà a les minyones. —Aixís parlà la dea. I així responia Cal·lídicala franca, la més bella de totes les germanes:— Padrina: cert que és deure dels humans acceptar lo que envienels déus, per més que ens dolga, perquè més poden ells que nosaltres.Mes jo, per lo que et valga, te diré clarament nostres cosesi tel nom dels que aquí manen sobre el poble, i que són com murallaa ciutat, on fan justícia: Triptolem prudent, i Diocles,Polixen, i Eumolpos sens tara, Dòlicos i Celeos,nostre pare tan brau; i tots tenen mullera casa, i de cap serà rebutjada ta noble presència,sinó ben rebuda, perquè als déus ets semblanta. Pro mira:si tems encara, resta: irem a casa nostra,i tdirem a la mare, que es diu Metanira, de fonda cintura.

això que tu ens contes. Qui sap, llavors, si ella mateixate voldrà a casa nostra, i no calgui que en cerquis una altra.Un fill tardà li naixia que fou molt desitjati acollit amb gran joia, i nosaltres ens el criem a casa,a dins del fort palau: si ara tu el criessisi arribés a ésser gran, te'n veuries, de rica i contempladai envejada de totes les dones, d'haver-li sigut dida! —Aixís parlà, i la dea, amb el cap féu que sí; i les donzellesairoses se n’anaren amb els càntirs lluents plens de l’aigua.Al gran casal del pare ben tost arribaren, i deienel cas a la mare, que les feia tornar de seguidaa cercar l'estrangera i fer tractes, oferint-li molt bona soldada.Com cerves o vedelles que en temps de primavera,saciat l'apetit, joganeres, saltant van per les prades,aixís mateix, aquelles jovenetes, tenint-se les robes,gracioses corrent, se n'anaren per la via enfondida dels carros,voleiant-los les cabelleres rosses com flor de safràdamunt les espatlles. Trobaren quieta, a la vora del camíon mateix la deixaren, la dea immortal, i dugueren-laa la casa pairal tan amada. Amb el cor afligit les seguia,envelada la testa, Demèter, voleiant-li la túnica foscaentorn dels peus lleugers. I, arribades que foren amb ellaal palau de llur pare Celeos, deixeble de Zeus, al pòrtictrobaren la mare, que seia al llindar de la cambra bonica,tenint el tendre infant al pit, i correren a ella.Mes, quan la dea augusta travessava el llindar, amb la testatocava el cim del portal, que s’omplí de claror. Metanirarestà tota admirada de sa presència, i, pàl·lidaalhora i temorosa, li oferí son seient. Mes Demèter,la qui regeix els temps de l’any i duu fruites esplèndides,refusà la cadira esplendenta, restant silenciosa,baixos els ulls divins; en tant Iamba, la donad'honestos pensaments, li acostà un altre seti, cobrint-loamb una pell blanca. Asseguda que fou, amb ses mans abaixavael vel que la cobria; mes encara restà molta estonaadolorida i muda la dea, sens paraulai moure’s ni somriure, ni voler menjà o beure,tota plena del dol de sa filla l’esvelta. Iamba, llavores.

a no ésse una nit que la mare Metanira, de bella cintura,vigilant des del Hit nupcial perfumat, veié lo que feia,i, batent-se amb les mans els costats, llançà un crit pel fill en perill.Enfollida clamà amb gran lament, deixà anar aquestes paraules:— Ai, fill meu! Demofont, l’estrangera et fica en el foc,trista de mi! — Aixís se queixava; i, sentint-la la deaDemèter, de bella corona, irritada, amb ses mans immortalstragué del foc a l’infant, que tan tard hagué Metaniraen son palau, i, posant-lo a terra lluny d’ella, inflamadaen ira terrible, digué a Metanira, de bella cintura:— ¡O necis humans, fins mancats de raó que us deixi preveuretant el bé com el mal a venir! I tu, imprudenta, que feresun tort sens remei! perquè et juro, amb el gran jurament divinal,per les aigües fatals de l’Estix, que jo t’hauria fetimmortal aquest fill, i exempt de vellesa per sempre, i encaraadornat amb grans dons; mes ja en va tot això haurà sigut,que ara resta subjecte a la mort i al Destí. Però l’honrad’havè estat en mos braços i haver-lo adormit en ma faldatanmateix li valdrà: que, en el curs del temps, dura guerrai discòrdia terrible hi haurà entre els fills d’Eleusis llunyans.

· · · · · · · · · · · · · · ·Demèter jo só, la tan venerada, que duc tanta joiaals déus i als mortals! Ara tu fes que el poble em basteixi un templea l’eixir de ciutat i de l’alta muralla, damunt del Cal·lícoros,del puig eminent; allí jo mateixa seré qui us ensenyiel meu ritual; i que sempre més mos misteris hi siencelebrats; i que em feu sacrificis aplacant mon esprit. —Havent aixís parlat, mudà d’aspecte i alçada;deseixint-se de tota misèria, la dea, expandí gran beutatentorn, gran olor de son cos immortal, que tot resplendiaal lluny; i, els seus cabells rossos voleiant damunt ses espatlles,tota la casa s’omplia d’un viu llampegar. De seguidasortí del palau. Metanira, segats els genolls, sens paraula,restà llargament oblidada de llevar de terra el fillet.Mes les noies, sentint-lo plorar, saltaren dels llits tan perfets:l’una, prenent l’infant en ses mans, se’l posava a la falda;i l'altra avivà el foc; i l’altra, amb els tendres peus nus,corré a la mare, que jeia en el llit nupcial olorós;

i totes plegades, després, amb amor, a l’infant, que ploravaamb un panteix molt gran; i no podien pasaconsolar-lo, que eren altres braços que aquells de la didaels que ara el tenien. I tota la nit amb gran temorla passaren pregant a la dea; i als raigs primers de l'Auroraanaren a Celeos poderós, contant-li les cosesque havien passat i les ordres deixades per la deaDemèter, de bella corona. I ell, cridant a l'Agoraa la gran multitud del seu poblé, maná bastir un templemolt gran, i una ara al damunt de l'alt turó, a Demèter,de formosos cabells; i tothom l’obeïa, i el temple s’alçavaràpid per la divina voluntat. Finit que l'hagueren,cessà el treball, i llavores tornà cadascú a casa seva.Allí la rossa Demèter restà ben allunyadadels benaurats, enyorívola de la filla d'esvelta cintura.I fou llavors, pels homes, damunt l’abans fecondaterra, una anyada terrible: cap llavor germinava,que en si les escondía Demèter de bella corona.En va la corba rella pels camps arrossegarenels bous, i moltes vegades caigué la blanca civadainútilment en terra. I hauria finat tota,la raça parlanta dels homes, per la gran fam, i hauriarestat sens sacrificis ni dons la dels qui habitenels alts palaus olímpics, si Zeus, advertint-ho,no hagués resolt en son ànima un bon remei. A Iris,d’ales d’or, enviava per fer tomà a Demèter,la dels cabells formosos i perfeta en son cos. ObeïaIris a Zeus Crònida, el que infla les nuvolades,i tamb peus lleugers corria a l’embaumada Eleusis.Trobà en son temple a Demèter del peplos blau, i deia-liaixí amb alades paraules: — Demèter, Zeus el pare,qui sap les coses eternes, te crida perquè tornisal clos dels déus immortals. Vina-hi, doncs: que no siason ordre desobeïda. — Aixís li deia; mes ellano en féu cabal. Llavores, de part de Zeus, hi anaren,l'un darrera de l'altre, tots els déus benauratsque viuen eterns. D'un a un la cridaren, li ferenpresents molt bells, oferint-li els honors que volgués entre els déus;

mes res vencía son cor, irritada com era: obstinava’sen son refús; no volia torna a l’Olimp embaumat,ni fer donà a la térra sos fruits, en tant que no veiala filla d'ulls bonics. I Zeus retronant,el déu que al lluny del lluny mira, veient aixís les coses,determinà que a l'Erebos anés l'Argifont,el d'àuria vareta, per dir a Hades, amb blanes paraules,que a sa muller, la casta Persefonea, deixéssortir de l'espessa tenebra i anà a la llum i als déus,perquè sa mare, veient-la, cessés en l'ira. Hermesli fou obedient. Deixà son lloc de l'Olimpi va llançar-se ràpid al fons de la térra. Trobava-hial rei en son palau, segut amb la seva adorableesposa, encara afligida d’enyorament de la mareentoçudida en ira contra els déus benaurats, per l'ofensa.L’Argifont poderós, deturant-se davant del rei, li deia:— Hades dels cabells foscos, que manes les ombres: el PareZeus me mana que tregui Persefonea il·lustrede l'Erebos, a fi que sa mare, veient-la amb sos ulls propis,cessi en l'ira que porta als déus immortals; que meditauna terrible cosa: vol perdre la terrenanissaga dels homes, tan feble, tenint en si escondidesles llavors, i privant de llurs honres els déus immortals.Feresta és la rancúnia que els duu: no vol estar-hii resta amagada en un temple flairós de l'aspra Eleusis. —Aixís digué. Va somriure, movent els ulls, Aidoneu,el rei dels morts; obeïa l’ordre de Zeus; manavaaixís a la bona Persefonea: — Vés-hi, Perséfona;vés a ta mare de peplos blau, i serva ton corquiet en ton pit. No t’afligeixis pas mésque un altre faria, que no et sóc indigne maritentre immortals; que sóc germà de Zeus el pare.Pensa que, quan a mi tornis, reina seràs de totsels qui viuen i es mouen, i que entre els immortalsserà gran ton honor; i etern pels homes el càstigsi no satisfan ton esprit oferint-te sagrats sacrificis. —Aixís parlà; i s’alegrava, prudent, Persefonea,qui s'alçà fent un salt d'alegria. Llavores Aidoneu,

d'amagat, li donà a menjà uns grans de la dolça melgrana: voliaque no restés per sempre al costat de la mare Demèterdel peplos blau. Per això els hi donà Aidoneu,que té tan vast l'imperi; i prengué un carro d’or,posant-hi cavalls immortals. Pujà-hi Persefonea,i al seu costat l'Argifont potent, prenent les regnesen ses mans i el flagell, i menava enfora els cavalls a travésd’aquelles estades. Volaren, i feien molta via:ni la mar, ni les aigües dels rius, ni les valls herboses, ni els cims,als cavalls immortals detenien: de tot volaven damuntpartint la boira espessa. Mes llur guiador va aturar-losdavant el temple olorós, estada de Demèter,de bella corona, que, al veure’ls, com una mèuada en fúriallançava’s bosc a través de l’ombrosa muntanya. Persèfonasaltà i corré envers la mare · · · · ·· · · · · · · · · · · · · · ·— Filla: viuràs amb mi a vora el Pare Crònidanuvolós, i seràs honorada per tots els immortals.Mes, segons lo que hagis tastat allà baix, tornaràsal pregon de la terra per viure-hi el terç de l’any, i les altresestacions amb mi i amb els déus immortals. Quan la terra,en temps de primavera, s’ornarà de ses flors oloroses,tu ressorgiràs de l’espessa tenebra envers meu,meravellant els déus i els homes mortals. Però digues:amb quina astúcia el fort Polidègmon t’enganyava? —I aixís li respongué la bella Persèfona: — Mare:et diré la veritat. Quan el bon Hermes, el ràpid,vingué del pare Croni i dels altres olímpics, per treure’mde l'Erebos, i al veure’m cedires tu en la rancúniaque duies als déus immortals, jo vaig fe un salt d’alegria.Llavores, Aidoneu, d'amagat i per força, me feiamenjà uns grans de la dolça melgrana. També vull dir-te totlo d’abans que em preguntes: de com se m’endugué per forçaal pregon de la terra, volent-ho el Croni, el Pare mateix.Nosaltres, les donzelles totes (Leucipa, Feno,Electra, Ianta, Melita Iaca. Rodea, Cal·lirroa,Tica, Melobosis i Ocirroa, que té la pell que semblade fulla de rosa, i Criseida, Ianira, Acasta i Admeta,

Rodopa, Pluto, i encara Calipso encisera i Estix,Galaxaura l'amable i Urània i Pal-las, que mou a combat,i Artemis, la que tira sagetes), jugàvem en la pradadelitosa; collíem amb nostres mans les flor enciseres,la dolça del safrà ajuntant amb gladioles,i amb jacinte, poncelles de rosa i lliris. L’ampla terrabrotà un narcís com safrà, que ens féu gran meravella:jo, tota alegre, el collia. Llavors s’obrí la terra,saltant-ne de dintre el fortíssim Polidegmo, qui va endur-se’men carro d'or forçada, amb tot i els meus crits. Afligidate dic aquestes coses ben veres. — Aixís tot lo diauniren llurs esperits la filla i la mare abraçades,amb gran alegria en els cors. Llur dol encalmaven, i es feienjoiosos presents. I Hècata, del vel resplendent, va acostar-s’hii va acaronà en gran manera la filla, tan casta, d'aquellaque va acompanyà en les recerques. Mes Zeus retronant,el déu que al lluny del lluny mira, envià de missatgeRea de cabells formosos, a Demèter, de túnica blava,per fer-la tomà als déus, prometent-li els honors que voldriaen mig dels immortals; consentint-li amb el cap que la fillanomés un terç de l’any restés en l’espessa tenebra,i tot l’altre temps amb la mare i amb els déus immortals. Escol-

[tant-lo,no desoí aquestes ordres Rea, i llançava’s lleugeradels cims de l’Olimp cap a Ràrios, que un jorn fou fecondacom pit de la terra, mes ara callada i estèril i seca,servant inactiva en son sí la blanca civadaper voler de Demèter la bella, però quan tomariala primavera devien refer-s’hi les altes espiguesdel blat, i els solcs emplenar-se de messes esplèndidesque després ben lligades serien en garbes. Allí davallantde l’èter estèril la dea, i havent-se mirat l’una a l’altrade bon grat i alegres, aixís parlà Rea, del vel resplendent:— Vina, filla: Zeus retronant, que al lluny del lluny mira,vol que tomis als déus, prometent-te d’honors tants com vulles:amb el cap consentí que ta filla només un terç de l’anyresti en l’espessa tenebra, i l'altre temps amb tui els déus immortals; i serà tal com diu, perquè ha fet

amb el cap el senyal de prometre-ho. Vina, doncs, i no et neguisrestant durament irritada contra el Croni, que el cel ennuvola;mes abans multiplica tos fruits, que fan viure an els homes. —Aixís parlà; i no es negava Demèter, la de bella corona:tornaren fèrtils els camps, i tota plena de fullesi flors l'ampla térra. La dea instruïa an els reisque fan la justicia: prime a Triptolem, a Diocles,que doma cavalls; a Eumolpos forçut, i a l’amo de pobles,Celeos; i va iniciar-los a tots (a Triptolem,i a Polixenos, i més a Diocles) en son ministerisagrat i en ses orgies forçoses i ocultes, que il·lícitfóra de dir-les: respecte an els déus apaga la veu.Sortós entre els homes aquell qui les sap; mes qui les ignorai no pot celebrar-les, no troba, ni després de la mort, quan davallaa l’espessa tenebra, una sort semblant a la d’aquells.Després que la dea entre dees donà sa ensenyança, pujarenamb l’altra a l’Olimp a estar entre els déus. Allí sempre habitenvenerades a vora de Zeus, el déu que en llamps se gaudeix.Sortós en la terra aquell home que elles estimen de cor;perquè li envien Plutos, que els resta present en la llar,i Plutos fa rics els mortals. — I tu, que l’Eleusis flairosadomines, i Paros voltada de mar, i Antron enrocada,o venerable dea que ens duus els temps de l'anyi les fruites esplèndides!, tu, sobirana Demèter,i ta filla bellíssima, Persefonea!, vullau atorgar-mede bon grat, pel cant que us he fet, una vida placèvola…I jo em recordaré de tu i d’un altre cant.

VI

A AFRODITA

Cantaré Afrodita, bella, venerable, de corona d’or,a la qui pertoquen els castells i torres de Cipros marina,a on fou portada damunt blana escuma per el buf humitdel Zèfir sobre les ones innúmeres del mar sorollós,i allí l’acolliren les Hores benèvoles de mitres daurades,vestint sa divina nuesa; i posaren-li al cap immortaluna corona d’or formosa i molt ben treballada,i a ses orelles posaren unes flors daurades,i entorn de son coll delicat i damunt el seu pit, tan blanc,aquells collarets amb què elles mateixes, les Hores, s’omarenanant a la casa paterna, al chor adorable dels déus.Havent-la adornada ja de tot son cos, als déus la dugueren,que al veure-la alçaren les mans saludant-la, i la desitjarencadascú per ell, per endur-se-la com a esposa verge,i admirar-la a plaer, aquella bellesa de la Citereatota coronada de violetes del bosc. Salut, o divinadels ulls tan bonics, dolça com la mel! Dóna’m la victòriaen aquest combat: embelleix mon himne. I vull recordar-mede tu i d’un altre cant.

VII

DIÒNISOS I ELS PIRATES

Vull enrecordar-me de Diònisos, fill de la gloriosaSemela, quan ell va aparèixer vora de la mar estèrilsobre un promontori que avança en la mar. Era tot semblanta un jovenet en la flor dels anys, i li onejavendamunt de la testa els bells cabells bruns, i damunt les fortesespatlles portava un mantell de púrpura. Dins la mar, llavoresde color de vi, s’acostaven ràpids pirates tirrenisdins la nau formada de polits taulons. Ai! els conduïauna sort fatal! Quan d’ell s’adonaren feren-se senyal,i, saltant en terra, l’agafen de pressa. Després se l’emmenena dins de la nau, plens de joia els cors, perquè va semblar-losque era el fill del rei. Volgueren lligar-lo amb forta llaçada,pro els vímets lliscaven, i se li desfeien de les mans i els peus,i saltaven lluny. Llavores va asseure’s: reien sos ulls negres;i el pilot, al veure-ho, amb veu imperiosa digué a sos companys:— Malaurats, alerta! Mireu que deu ésser un déu poderós,aquest que preníeu i voleu lligar: la nau, que és tan forta,no el pot sostenir. ¿Qui sap si seria Zeus o Apol·ló,el de l’arc d’argent? o potser Posseidó? Cert que no s’assemblaals homes mortals, sinó als déus que tenen olímpics palaus.I, doncs, de seguida, au! tornem-lo en terra; i compte en posar-limés les mans damunt!, no fos cas que, irant-se, ens aixequi els ventsi ens mogui una horrenda gropada a l’entom! Aixís va parlar.Però responia-li el patró sorrut: — Tu ves de cuidar-te

del vent i les veles i totes les coses de ta obligació:d'aquest que se’n cuidin aquells que els pertoca. Jo espero arribara Egipte o a Cipros, o bé als Hiperboris, o més lluny encara,i que ell ens declari on té les riqueses, o si no qui siensos parents i amics, ja que un déu posava’l en les nostres mans. —Aixís parlà; i alçaren el pal, i obriren la vela,i el vent la va inflar, i tot fou posat a son punt.Mes altres prodigis veieren seguir-se en la ràpida nau:veié's la coberta mullada d’un vi negre i dolç que hi corria,d'una olor divina que els deixà admirats. Després, tot seguit,s’alçava una parra frondosa a l’entorn de la vela, fins dalt,amb gran penjarell de raïms; i, entortolligant-se en el pal,una eura negrosa creixia, cobrint-se de fruites i flors;i tots els escàlems dels rems tenien corones posades.Llavors al pilot ordenaren la nau menar en terra.En tant el déu se’ls tornava un lleó terrible udolant,i, donant senyals, els féu comparèixe’ al bell mig de la nauun ós que es llançà rabiós, amb el pèl del coll eriçat.Ells, estemordits, fugiren a popa i s'arredossarenentorn del pilot, de seny tan prudent. Pro el lleó, d'un bot,agafà el patró; i els altres, al veure-ho, saltaren enforadins del mar diví, fugint la sort negra, i tornaren delfins.I el déu, compadit del pilot, el féu benaurat, i digué:— No temis, tu, guia diví, que et feres grat a mon cor.Diònisos sóc, el déu sorollós que fou infantatper la mare Semela de Cadmos, amb Zeus unida d’amor. —Salut, fill de Semela, dels ulls tan bonics! ¿Qui t'oblidariavolent fè un dolç cant?

VIII

A ARESAres poderós, que fas cruixi els carros, portes d'or el casci tens cor per tot; duus un gran escut, salves les ciutats,vas cobert d'aram, tens el braç forçut, i no et canses mai;llança poderosa, mur olímpic, pare de Nica sortosaen les guerres, ajuda de Temis, terror dels rebels, capitàdels justos i ceptre de la valentia: tu fas rodâ en l'èterton disc inflamat en mig dels set astres, més enllà de l'òrbitatercera, on te porten tos cavalls de foc. Escolta'm, auxilidels mortals: tu dónes jovenesa ardida; suau esplendintal cel, ens infons la força guerrera: doncs fes que jo pugallançar de mon cap la vil covardia, i ensems contenirla fúria enganyosa que llança als horribles combats. Benaurat!sols la veritable valentia dóna'm per restar en les justeslleis inviolades de la pau, i lluny de la lluita ardentaon regnen les Ceres violentes, fent-nos enemics.

IX

A ARTEMISCanta, o Musa!, Artemis, germana de l'Hècatos, la verge que es

[plaua tirar sagetes i que amb Apol·ló junta es va criar.És la que, abeurats sos cavalls al Melos, on hi ha tants joncs,mena, al través d'Esmirna, d'or son carro rabentvers Claros anant coberta de vinya, i hi troba Apol·ló,el de l'arc d'argent, que espera a la lluny-feridora, que es plaua tirar sagetes. A tu i a les altres dees alegrarvull amb aquest cant. Mes tu la primera serás que jo canti;i, havent començat per tu, de seguida vindrà un altre cant.

X

A AFRODITACanto Citerea, que a Cipros fou nada i als mortals atorgatan dolços presents, somrient-li sempre en el rostre amablela cobdiciada flor de jovenesa. O dea, salut!Tu, que a Salamina, tan bellament feta, i a Cipros enteraregnes, concedeix-me un cant graciós. Jo em recordaréde tu i d'altre cant.

XI

A ATENEAPal·las Atenea, patrona de viles espaordidora,començo a cantar: la qui amb Ares mena els treballs de guerra,la lluita i cridòria en les assaltades ciutats, i els guerrersquan van a combat i en tornen. Salut, o dea!, i atorga'mbenaurança i sort.

XII

A HERACanto Hera, canto la del trono d'or, la qui infantà Rea,regina immortal; la de no igualada bellesa, germanai esposa de Zeus, de l'alt-retronant: a la gloriosa,a la qui veneren els déus benaurats en el vast Olimpa l'igual de Zeus, que es plau en el llamp.

XIII

A DEMÈTERCanto Demèter augusta, la dea dels cabells formosos,i amb ella canto sa filla, bonica Persefonea.Salut, dea! Tu serva'ns aquesta ciutat i siescomenç de mon cant.

XIV

A LA MARE DELS DÉUSCanta la mare de tots els déus i de tots els homes,o Musa harmoniosa!, filla del gran Zeus; a la que s'adelitaal so dels tabals, i al batre dels peus, i a l'udol dels llops,i al bram dels lleons d'ulls encesos: muntanyes sonoresi boscos pregons li plauen. Aixís te plagui mon cant:a tu i a totes les altres.

XV

A HERACLES, COR DE LLEÓCantar vull Heracles, el rebrot de Zeus, el més fort dels homesque van per la terra, el que infantà Alcmena a Tebes, ciutatde formosos chors, per haver-se unit d'amor amb el Croni,el dels foscos núvols. Anà per la terra immensa i la mar:hi era enviat pel rei Euristeu. Passà molts treballsi complí grans gestes. Ara viu joiós en la bella estadadel nevat Olimpos, i té per muller a Heba l'esvelta.Salut, sobirà fill de Zeus! Atorga'm benestâ i virtut.

XVI

A ASCLÈPIOSAsclèpios, qui sana tota malaltia, començo a cantar:el fill d'Apol·ló, que fou infantat en el pla de Dòtiosper la divinal Coronis, la filla de Flègias el rei,per gran alegria dels homes i calma dels dolors cruels.Salut, sobirà!, i aquest cant me valga: dona'm ton favor.

XVII

ALS DIOSCURSCanta, Musa harmoniosa, Càstor i Polideuces,Tindàrides generats per Zeus Olímpic, que forenper Leda, la venerable, infantats als cims del Taigetcom fruit de secret amor del Crònion. Salut,Tindàrides, cavallers en ràpids cavalls.

XVIII

A HERMESJo canto Hermes Cil·leni, l'Argifontque impera damunt de Cil·lena i d'Arcàdia, tan rica d'ovelles,el bon missatger dels déus immortals, qui fou infantatper la venerable filla d'Atlant, Maia, unida d'amoramb Zeus. Ella vivia allunyada dels déus benaurats,a dintre una cova plena d'espesses tenebres; i allí,una nit obscura, el Croni s'unia amb ella, la nimfade trenes formoses, mentrestant que Hera, la blanca de braços,dormia un son dolç; i res ne saberen els homes ni els déus.O fill de Zeus i Maia, salut! Per tu he començat:després passaré a un altre cant.

XIX

A PAN

Parla'm, o Musa!, del bon fill d’Hermes, de peus de cabrai front banyut, qui ama el bullid i va correntper valls arbrades, i amb ell les nimfes, tan dansadores,que els rocs trepitgen dels aspres cims, i Pan invoquen,déu dels pastors, de cabellera tota esbullada i resplendent.Té per dominis els cims nevats i els viaranys,tan pedregosos, de les muntanyes. Ell sempre corred’ací i d’allà, entre les mates obrint-se pas:tantost s’assenta vora la mansa corrent de l’aigua,tantost se’n toma per enasprades penyes i pujaals cims més alts, i d’allí mira péixe els ramats.Li plau recórrer les grans muntanyes, que brillen nues;li plau també, per les llurs costes, plenes de boscos,seguir les feres que ha vist de lluny, i dar-los mort;i, en sent capvespre, de la cacera tornant tot sol,fa sonà a voltes la seva rústega flauta de canyes,tan dolçament, que l'au lleugera que es plany i cantaentre les branques al temps florit, no el guanyariaen sa dolçor. Llavors les nimfes melodiosesde les muntanyes, en multitud, s'hi acompanyen,i amb ell davallen a la pregona font tot cantant;i al voltant l'eco retruny pels cims. Ell, llavors, saltaamb peus lleugers, i als chors se n'entra: damunt l'espatlla

duu l’ensagnada pell d'una llúdria, i allí s’alegraen mig dels cants, damunt la blana prada on floreixensafrà i jacinte, tots olorosos, entre l’herbei.Celebren als déus benaurats en el vast Olimpos,i més que a cap altre a Hermes, tan bo; i diuen com ellés llest missatger de tots i a l'Arcàdia va anar,tan rica de fonts i mare de moltes ovelles; i allí,al bosc tancat de Cil·lènios, feia de pastord’ovelles de llana polsosa, al costat d’un home mortalamb tot i que ell fos un déu. Mes se n'amagàper un viu desig que tenia d’unir-se d’amoramb Dríops, donzella de trenes formoses; i al fi va complir-sela dolça unió; i ella infantà d'Hermes, en sa casa,un meravellós infant peu-de-cabra i de front banyut,de dolces rialles i amant del brogit; i tant, que la dida,fugint, per temor, al veure’l barbut i feréstec, deixà'l.Hermes, de seguida, content en son cor, el prengué en ses mans,bolcà'l en l’espessa pell d’una peluda llebre muntanyana,i portà’l als déus. S’assegué a la vora de Zeus i dels altres,i mostrà'ls el fill. Ells se n’alegraren, i per sobre totsBacos Diònisos. Perquè a tots plaïa, li digueren Pan.Aixís, jo et saludo, o tu, sobirà!, i amb mon cant t’invoco.I vull recordar-me de tu i d’altre cant.

XX

A HEFESTOSCanta, o Musa harmoniosa!, Hefestos, déu de gran enginy;el qui amb Atenea, la d'ulls esplendents, ensenya grans obres,damunt de la terra, als homes, que abans vivien com feresdins de les cavernes. Ara, havent après les obres d'Hefestos,gran treballador, passen bona vida dins les cases llurstots els temps de l'any. Oh! sia'ns propici, Hefestos, i atorga'nsbenestâ i virtut.

XXI

A APOL•LÓO Febos! El cigne te canta harmoniós, les ales obertes,volant per la riba del ràpid Peneos, que fa remolins;mes també l'aede, amb la dolça veu, comença i acabael seu himne sempre celebrant-te a tu al so de la cítara,tan melodiosa. Aixís, jo et saludo, o déu sobirà!,i te'm faig propici amb aquest cant meu.

XXII

A POSSEIDÓComenço a cantar Posseidó, déu gran que la terra somoui la mar estèril, senyor de la vasta Egas i de l'Helicó.Doble és ton ofici, o somovedor!: els cavalls dominesi salves les naus. Salut, Posseidó, cabell-blau! Benauratque enrondes la térra, cor bo!, ajuda els qui van per mar!

XXIII

A ZEUSCanto Zeus, canto el millor dels déus, el més gran que tronaal lluny, poderós complert; el qui parla tan sovint a Temis,seguda als seus peus. O Crònida màxim, august, gloriós!,sies-me propici!

XXIV

A HÈSTIAO Héstia, que a Pitos divina l'estada vigilesdel déu Apol·ló, el qui lluny-fereix; que l'oli destilesde tes trenes! Vina propicia en aquesta estada, i, amb tu,Zeus pròvid: dóna la gràcia a mon cant.

XXV

A LES MUSES I A APOL·LÓComenço per les Muses, per Apol·ló i per Zeus:que d’Apol·ló i les Muses provenen en la terracitaristes i aedes; però, de Zeus, els reis.Sortós aquell a qui les Muses amen,que de la se va boca flueix dolça la veu!Salut, filles de Zeus! Honreu mon himne, i jorecordaré a vosaltres, encara, en altre cant!

XXVI

A DIÒNISOS

Canto Diònisos bulliciós, el coronat d’eura,de Zeus i l’ínclita Semela fill gloriós; el qui foucriat per les nimfes de trenes formoses quan Zeus sobiràposà’l en llur si, i elles el nodriren amorosamenten les valls de Nisa, a dins una gruta olorosa i gran,tal com el Pare volgué: creixia allà dins, immortal.I quan ja l’hagueren criat, aquell que seria amb el tempscantat en tants himnes, eixí, corrent pels boscos pregons,d'eura i llorer coronat, seguit de les nimfes, omplintel bosc de bullici. Salut, Diònisos, tan ric de raïms!Atorga'ns el veure l’alegre retorn de les hores, i que ellesvagin conduint-nos a nombrosos anys.

XXVII

A ARTEMIS

Artemis canto, de sagetes d’or, verge venerable,molt bulliciosa, que es plau en tirar ses segetes als cervos,d’Apol·ló germana, el del glavi d’or, que per les muntanyesi els cims ventejats li plau la cacera, estén son are d’ori llança els trets dolorosos: tremolen els cims més alts,en la selva ombrosa ressona el terrible udol de les feres,i tota la terra es commou, i la mar, tan plena de peixos,mentre ella, la dea de cor tan valent, corre ací i allàferint tota bèstia feréstega. I, havent-se aixís delitaten tirar sagetes, amb el cor joiós afluixa son arc,i al palau se’n va del germà tan amat, Febos Apol·ló,a la rica Delfos, a menà el bell chor de les Muses i Cárites:penja les sagetes i l’arc vindadís, i, ornada i vestidagradosament, mena els chors, que canten amb divines veus:canten i celebren a Leto l’esvelta, que infantà tais fillsque en pensaments guanyen, i en obres també, a tot immortal.I ara, fills de Zeus i Leto, de cabells formosos, salut!I jo recordar-me voldré de vosaltres i d’un altre cant.

XXVIII

A ATENEA

Pal·las Atenea, la dea gloriosa, començo a cantar:de cor implacable, la sapientísima, la d'ulls esplendents,verge veneranda, tota fortalesa, escut de ciutats;la que Zeus el próvid, de sa testa augusta, infantà tot sol,ja tota vestida d'una resplendenta armadura d’or,amb gran meravella de tots els eterns. Sortí impetuosadel cap immortal, i, davant de Zeus, qui porta la égida,alçava la llança punxanta: del salt i de la terribleforça que portava la dels ulls brillants, tremolà l’Olimpos,retrunyí la terra horrorosamente i el mar, al voltant,revolt aixecava ses ones purpúries, en fúria vessant-seles aigües salades entorn: el brillant fill d'Hiperiódeturà una estona sos cavalls lleugers, fins que ella, la vergePal·las Atenea, de damunt els membres del cos immortalse tragué les armes divines, i Zeus en fou tot joiós.Ara, doncs, o filla de Zeus!, qui porta la ègida, salut!Jo vull recordar-me de tu i d’altre cant.

XXIX

A HÈSTIA I A HERMES

Hèstia, que allí en els palaus dels déus immortals, i aquíen el dels homes que van per la terra, tens seti eternal,honra que t’és reservada d'antic: sens tu no hi ha festaentre els homes mortals: al principi i al fi de quantes n’hi ha,tothom t’ofereix libació del vi, que és tan dolç. I tu,fill de Zeus i de Maia, Argifont missatgerdels déus benaurats, benèfic, que duus la vareta d'or:oh! sia’ns propici a l’ensems d’Hèstia divina; que a ambdósus plauen les nostres estades terrenes, i ambdós coneixeuels nostres treballs i sou bons companys de Pesprit del jovent.Filla de Cronos, salut! Salut a tu, també, Hermesde la vara d’or! Pensaré en vosaltres i en un altre cant.

XXX

A GEA, MARE DE TOTES LES COSES

Canto Gea, la mare de totes les coses, l’antiga,fermament asseguda en sos fonaments, que nodreixtot quant viu en la terra: allò que camina pel fermi allò que va per la mar o vola per l'aire. Tot viu,o Gea!, de tu: de tu provenen als homes els fillsi els fruits tan formosos; en tu està el donar vida i el pendre-laals homes mortals. Benaurat aquell que tu honores de ple:ell té l’abundància de tot, sos camps són de fruit carregats,grans ramades pasturen ses terres, i riquesa s’enclou en sa llar.Són aquestos els qui amb justes lleis governen els pobles,les ciutats de dones formoses: són rics i sortosos; llurs fillsse gaudeixen de les jovenils alegries; llurs filles, les veiges,formant chors florits, damunt les blanes flors de la pradadansen a plaer. Benaurança gran tenen, venerable,aquells que tu honores. Salut, o mare dels déus i mullerd’Urà l’estelat! Tu dóna’m de cor, per l’himne que canto,una dolça vida. I vull recordar-me de tu i d’altre cant.

XXXI

A HÈLIOS

Canta de nou, o musa Cal·líopa, filla de Zeus!,Hèlios esplendent, que Eurifessa, ulls-de-bou, concebédel fill de Gea i Urà l'estelat! El gran Hiperióprengué per muller sa germana Eurifessa, i ella donava-liformosos infants: Eos, rosada de braços; Selena,de trenes formoses; i Hèlios, semblant als déus immortals,el qui, infatigable corrent en son carro, il·lumina els homesi també els etems: terribles guaiten sos ulls sota l'elmdaurat cenyit a sos polsos i entorn les galtes radiantsdel rostre graciós, que brilla molt lluny; i entorn son cos bellvoleia al vent, tot encès, son ric vestit vaporós.· · · · · · · · · · · · · · ·Detura el carro daurat i els corsers sota el jou al cap-tard,i els mena pel cel devés l'Oceà. Doncs salut, o rei!,i vulles donar-me de grat un viure ben dolç. Ara, haventper tu començat, cantaré la raça dels homes mig:-déusque juguen la veu, i llurs obres mostraren els déus als mortals.

XXXII

A SELENA

Parleu de la bella Selena, la d'ales obertes, o Muses,filles de Zeus el Croni, veu-dolces i de tan bon cant!La resplendor de son cap en el cel, inunda la térra;lluu sa corona en els aires obscurs, i ho fa lluir tot.Escampa sos raigs a l’eixir son bell cos de banyar-sea dins l’Oceà, revestida llavors la divina Selenade vesta lluenta, i enjonca els cavalls resplendents i capdrels,i els mou fortament endavant, esteses les crins, tan formosesa l'hora del vespre, del mes en la bella meitat: sa rodonaestà en plenitud, i esclaten sos raigs en el cel poderosos,i als homes senyalen presagis molt grans. El Croni, una volta,amb ella va unir-se d'amor en son tàlem; i, plena restant,infantava la verge Pandea, tan bella entre els déus immortals.Salut, sobirana Selena, la blanca de braços, benèfica,de trenes formoses! Havent per tu començat, cantaréals mig-déus celebrats pels aedes, de veus tan amables,que són de les Muses servents.

XXXIII

ALS DIOSCURS

Muses dels ulls d'ametlla, canteu als fills de ZeusTindàrides, gloriosos infants de Leda, la dels bells turmells:Càstor, que doma els cavalls, i Polideuces perfet.Leda, al cim del Taigetos, tan gran, unida d’amoral Croni, dels núvols senyor, dos fills infantà salvadorsdels homes en terra, i dels ràpids vaixells quan els vents hivernalssomouen el mar implacable. Llavores, els nautes, orant,invoquen els fills del gran Zeus i els fan sacrificis d’anyellsal cap de la popa. El vent, impetuós, i les ones, ja vansubmergint el vaixell. Llavores és quan, de sobte, els Dioscursamb ales groguenques, se mostren volant per l'èter, i véneni posen la pau en els vents i en les blanques onades del mar:senyal de repòs pel bon mariner, que al veure'ls s'alegra,cessant en sa pena i treball. Salut, doncs, Tindàridesmuntats en ràpids corsers! Jo vull recordar’m de vosaltresi d'un altre cant.