Fragments d'«Així parlà Zarathustra»

FRAGMENTSDE

«AIXÍ PARLÀ ZARATHUSTRA»

I

A L'ANAR A SORTIR EL SOLO cel que estàs sobre meu! O cel pur! O cel profond!Abim de llum!Contemplant-te tremolo de desitjos.Llençar-me a tes altures, que són ma profunditat.Refugiar-me en ta puresa, que és ma innocència.

Tu no parles; i així m'ensenyes ta saviesa.

Tot ho hem après plegats.Plegats ho hem après el superar-nosi el desennuvolat mig-riure:

I, fent via tot sol,¿de què anava mon ànima afamadaen les marrades de la nit?I, muntanyes amunt,¿què anava cercant jo, si no era a tu,a dalt de les muntanyes?Tot mon voler és volar, volar endins de tu.I ¿què he avorrit jo tant com els núvols que passen,ni com tot lo que t'entela?

I fins he avorrit el meu avorriment,perquè també t'entelava.

Jo tinc rancúnia als núvols: s'arrosseguenrobant-nos lo que és teu i meu: l'enormeafirmació sens límits:

deslliurant-les de la servitud d’un fi.I aquesta llibertat i cel brillantbe posat com campana atzurada damunt d'ellesal dir que damunt d’elles no vol cap voluntat.En les coses trobo jo aquesta seguretat benaurada:que totes dansen amb peus d’atzar.

O cel que estàs sobre meu! Cel pur! Cel alt!La teva puresa, per mi, és no tenir teranyines de raói el ser un trespol de dansa per a el diví atzar,i taula divina per a els divins daus i jugadors de daus.

Per què et tornes roig? — He dit lo inefable?Em dius que calli i me’n vagi perquè ve el dia?El món és profond, més profond de lo que el dia mai hapensat. No tot pot tenir veu davant del dia. El diave, separem-nos.O cel que estàs sobre meu, cel vergonyós, cel encès!..O ditxa de l’anar a sortir el sol!El dia ve? separem-nos. — Així parlà Zarathustra.

Anit s’alçà pel cel, tan grossa i plenala lluna, que semblava a prenys d’un sol.Prenys mentiders! Tot ment en la furtivaque corre de nitscom gat per les teulades.Oh! no, no els puc sofrî als que s’insinuenper les escletxes de balcons i portes.No em plauen passos quiets i avellutats:vull passos que ressoninamb dringants esperons,passos que parlin.

Però són muts, els passos de la lluna,com els del gat.

Això va per vosaltres,hipòcrites sentimentals:pensaments purs... jo us dic que sou lascius.També vosaltres l’estimeu, la terra;però hi ha vergonya en vostre amor:sou iguals que la lluna.— Oh! qui pogués — dieu —contemplar la vidasense apetits ni anhels!...mort el voler,mirar la terra amb uns ulls morts de lluna,amar la vida com la lluna el món,tastar-ne l’espectacle de bellesaamb el cos apagat!... —

O sensuals hipòcrites!us manca la innocència del desig!

Innocent és el voler fecundador,innocent i pur.El voler creador no s’acontentaamb imatges, sinó amb amâ i morir...Amâ i morir: acoblament etern.

Però, vosaltres, tot allò que es tastaamb els sols ulls covards, ja en dieu bell,¡o embrutadors de les paraules nobles!Vostre ideal mentit empesta l’aire;pro, encar que prenyat sembli, com la lluna.no parireu cap sol.

Mireu, que ja ve el dia:

els amors de la lluna s’acabaren.Ai, com us esblaimeu davant l’albada!Sí que ve, sí que ve:ve resplendint d’amor envers la terra,que tot l’amor del sol és innocènciai anhel de creació...Mireu, mireu que impacient avançaper sobre el mar!¿No sentiu ja l’ardenta alenadadel seu amor, la seva set?Vol abeurar-se en el mar,absorbir-lo tot ell cap a l'altura...I el mar, frenètic, sos mil pits aixeca.Vol ser besat, eixugat per la set del sol.Vol ser aire i altura i camí de llum,i vol ser llum...

Cert que, com ama el sol, jo amo la vidai tota mar profonda...Tot lo que és fondo a mi! A la meva altura!

I això és de lo que jo en dic pensament. —Així parlà Zarathustra.