Fragments d'«Enric d'Ofterdingen»

FRAGMENTSD'«ENRIC D’OFTERDINGEN»

DEDICATÒRIA

ITu el noble impuls has despertat en mid'entrar del món en l'ànima profonda:la teva mà, que em pren i que em deixonda,me fa seguir pel tempestós camí.Al nin has ensenyat el pressentîenduent-te'l per la màgica encontrada;tu ets l'amorosa entenimentadaque el jove cor promous a un alt sentî.Què em lliga encara an aquest cos pesant?La vida, el cor, són teus eternalment;ton amor, en la terra em va guardant;per tu en mon art vull viure noblement;tu, aimada, inspiraràs el meu accenti vetllaràs tranquil·la en el meu cant.

IIEn son etern mudar ens és salutel sant poder del cant en 'questa vida;d'ell en l'eterna pau es beneïda;ell ens banya en eterna joventut;ell vessa en nostres ulls la plenitudde la llum que la via ens fa aclarida,

i per l'ànima té, sana o ferida,meravellosa embriagant virtut.

En la font abundosa jo beviai ho trobí tot en aquell veire sol,i vaig podê alçà el rostre amb alegria;mon seny suprem dormia en son bressol;vaig veure com un àngel que venia,i, en sos braços despert, vaig alçâ el vol.

⁂Entre esbarzers, la roba a trossos,el trobador per munt se'n va.Amb aigua al coll passa els rius grossos;no acut ningú a dar-li la mà.Perdut i sol, mou ara els passospenosament, trist i afligit:ja ni el llaüt pot tenî als braçosi té el cor tot adolorit.—Trista és ma sort, sense esperança;desemparat arribo aqui:jo porto arreu la benaurança,però ningú me'n dóna a mi.Jo l'alegria de la vidaporto a tothom, fent-li més lleu,i amb una almoina escarransidacada un m'aparta de prop seu.Tal com el pas de primaveraés el meu pas davant la gent:ningú m'atura ni em fa enrera,ningú em pregunta mon turment.Tothom espera la collitasense pensar en la llavor:jo els dono el cel que a orâ els invita,i ningú em dóna una oració.En els meus llavis de poetasento un poder d'encantament:així sentís en la mà dreta

el llaç d’amor que es va estrenyent!Ningú s'adona del que arriba,que ve de lluny assedegat.¿Quin cor, veient ànsia tan viva,serà mogut a pietat? —Cau i s'adorm en l'herba altael rostre encar mullat pel plor.Llavors l'esprit del cant l'assalta,parlant-li així dintre del cor:— Oblida ara el que sofrires,que ja t'acostes a la pau:lo que en els camps mai assoliresho trobaràs dintre el palau.Trobes, al fi de ta fatiga,de ton afany el pac més alt:en lloc de murtra, una mà amigate posa al cap corona real.Has desvetllat una harmoniai en un gran cor t'has fet la llei:pels forts graons de la poesiapuges a ésser fill d'un rei.

⁂Alça's alegre i amb gran pressa,el trobador, del somni suau:el parc ombriu ardit travessafins a la porta del palau.Veu la muralla llisa i muda,mes el seu cant s'hi ha enfilat:en veu baixar, d'amor vençuda,a la princesa amb majestat.Ressonen, dins, les armadures;mes ells, d'amor fortment units,van a fruir-ne les dolçuresen la foscor ben escondits.Escondits resten, temorososl'ira del rei al pressentî:mig afligits, mig venturosos,veuen alçâ's cada matí.De la novella mare el sòmitcanta el poeta dolçament,i en l’amagatall incògnitse n'entra el rei pels cants que hi sent.La filla es treu del pit, i mostraa l'avi, el nét de cabell ros;mullê i marit baixen el rostre;l’enuig del rei de cop s'és fosdavant l'amor i la poesia:un pare, rei i tot, cedeix,i aquell dolor que el consumiaen pler de vida es converteix.

Perquè l'amor, lo que s'emporta,després ho torna amb gran augment:de les besades, la més fortaés la del reconciliament.Esprit del cant, a mi davallai fes costat an el amor:porta la filla com troballaal rei, i al pare mou el cor!Que no li negui l'abraçada,que es miri el nét amb compassió,i, al sentî's l'ànima inundada,prengui per fill el trobadô.

IEl Sant Sepulcre en mans dels moros!El Sepulcre de Nostre Senyoren mig d'escarnis i d'injúries,i cada dia profanació!Sentiu que es plany amb sa veu sorda:— Qui em salvarà d'aquest dolor? —

On sou, fidels? On sou, els hèroes?S'han acabat els cristians?Qui aixecarà la fe caiguda?Qui pendrà la creu amb ses mans?Ai! Qui deslliura el Sant Sepulcrede les cadenes infamants?

A negra nit, per mars i terres,volen furient els sants estols:per despertâ an aquells que dormenvolen arreu amb grans udols.Sobre els teulats, planyent-se, criden:— Mal cristià! Alça't, si vols! —

Amb rostre esquerp i boca mudaels àngels surten al camí,i en el llindar de cada portas'hi veu, irat, un pelegrí:tot són senyals que encara durala crueltat del sarraí.

S'aixeca una alba roja i tèrbolaen el país dels cristians,i cadascú sent una angoixa,una tristesa i amor grans:pren una creu, pren una espasa,i deixa dona i deixa infants.

IIVan els exèrcits remorososal Sant Sepulcre amb ardiment;per ser-hi aviat corren sens trevaper terra i mar alegrement.Els nins i tot al pas s'hi ajunten,i la riuada va creixent.

L'estendard sant voleia en l'airei els hèroes vells van al davant.El Paradís obre les portespels cavallers que hi moriran:tots volen dar la sang per Cristo;voldrien ja estar-la vessant.

Guerra, cristians! Els sants exèrcitssón amb nosaltres plens d'ardor:prest sentirà l'host enemigala mà terrible del Senyor,i rentarem amb sang paganael Sant Sepulcre amb gran fervor.

La Verge santa en mans dels àngelsdamunt la lluita vetllarà:aquell que caigui a fil d'espasa,en braços seus despertarà:damunt l'estrèpit de les armesinclina Ella el rostre clar.

Avant! Avant! Cap al Sepulcrela sorda veu ja es fa sentî:les oracions victoriosesles culpes han de redimî.En nostres mans el Sant Sepulcre,és mort l'imperi sarraí.

⁂¿Com no et trenques, cor, encara,aquí, sota un cel estrany?Esperança, ¿per què tornesel meu rostre a il·luminar?Com més pensó en la tornada,vaig més llàgrimes vessant.Jo et pogués mostrar la murtrai del cedre el fosc brancam,i les alegres rengleresdels nostres jocs fraternals!Hi veuries a l'amigavestida amb vestits brodats,tota coberta de joies,tan gentil com era abans.Nobles donzells la saluden,abaixant l'ardent esguard;sona al peu de sa finestra,cada vespre, un tendre cant,i els homes que amor li jurensón de gran fidelitat.Dintre les fonts cristal·liness'hi reflecta un cel molt blau,i pels boscos i les pradescorre un aire embalsamat,i entre fruits i flors hi volenmunions d'aucells cantant.Ai! que és lluny la pàtria meva

i aquells somnis són llunyans!El castell s'enfonsà en runesi el vell bosc caigué temps ha;enemigues hosts vinguerencom onades de la mar;les fogueres s'enlairarenenterbolint el cel blau;els guerrers, tots orgullosos,corrien dalt de cavall;ressonaven les espases,morí el pare i els germans,i an-e mi se m'enduguerenamb els ulls tots apagats,que ara es giren amorososenvers tu amb un gros afany.Ai! Temps ha que fóra morta,si no fos per 'quest infant!

⁂És amo de la terraaquell que en sap el fonsi en sa profonda faldaoblida tots els dols;que entén el gran misteridel lligament dels rocsi baixa infatigableal seu obrador fosc;està enamorat d'ellacom un promès de nou;l'inflamen sos encisoscom si una núvia fos,i va de cada diaposant-li més amor:no tem treballs ni penes,no pot tenir repòs.En tant ella, amorosa,també li dóna tot;li conta les històriesdels temps de l'avior;el vent sagrat dels seglesell sent com passa entorn,i de la llum eternalluu el raig en la foscor.Emprengui un camí o l'altre,li són coneguts tots:de tot treball li dóna

fet ella lo millor.Les aigües el segueixenamunt, dant-li socors,i els ferms castells de roquesli obren llurs tresors.Ell l'or als palaus menade reis i emperadors,i posa en llur coronapedres de molt valor.I, en canvi del que els portason braç tan generós,demana'ls poca cosa:pobresa és el seu goig.I quan ells se degollena baix per llurs tresors,ell ja és a les muntanyes,alegre rei del món.

⁂Jo sé un castell a no sé on:un rei quiet a dintre hi resta:s'està amagat a un lloc pregoni no surt mai a la finestra.Té un munt de coses tot voltantentre invisibles sentinelles;cent remoroses fontanellespel sostre avall van regalant.I allò que han vist amb ull ben clarentre els estels, de tant mirar-ho,al rei ho baixen a contari mai acaben de contar-ho.El rei, en l'ona fresca llur,renta son cos, tan tendre encara:la sang tan blanca de sa mareen ell reflecta un brill molt pur.El seu castell, d'estrany, bé ho és:arrels posà en la mar obscurai el fermà al fons per sempre més,per privâ el vol cap a l'altura.Volen els núvols com pendonsal llarg dels murs; amb gran misterilliga als vassalls per tot l'imperiuna llaçada que ix del fons.Hi ha una gran generaciódavant les portes tot lo dia;i, demostrant gran devoció,

criden al rei amb veu molt pia.Enamorats del brill reial,glatint-lo es tenen per ditxosos:tots són esclaus ben llastimosos,però ningú se sent del mal.Només hi ha uns pocs que, lliures d'ell,saben el do sens cobdiciar-lo,i van rondant el vell castellamb la taleia d'ensorrar-lo.No hi ha misteri tan tancatque el seny no hi trobi entrada certa,i per la porta ben obertahi entrarà el sol de llibertat.Per peu ardit no hi ha mal pas,ni mur prou ferm a la constància:aquell que tinga pit i braçsabrà trobar del rei l'estància.I enfora amb ell se l'endurà,desfent l'encís amb son coratge;dominarà l'ona salvatge,que davant seu recularà.Com més del rei s'irà mostrantmón a través la meravella,més sa potència irà minvanti més seran els lliures d'ella;fins que la mar, del castell fortinundarà les buides sales,i en ses suaus i verdes alesens portarà la nau a port.

⁂Plau-me estar en eixa estadariallera en la foscor:cada dia m'hi és portadal'ampla copa de l'amor:la beguda delitosam'embriaga i no em fa mal.Viu mon ánima commosaal llindar celestial.No més sento coses bones:sembla'm ja que sóc al cel;que la reina de les donesm'ha donat son cor fidel.Aquest fosc terrer salvatgeanys de plors l'han llumenat,estampant-hi aquesta imatgeque li dóna eternitat.Aquells dies tan nombrososara em semblen un moment:me'n 'niré amb els ulls plorososgirats amb agraïment.

⁂Ben mirat, som prou de plànyer,és ben trista nostra sort:ja naixem lligats de braçosi creixem en la ficció:ni tan sols el dret se'ns deixade queixar-nos del dolor.Tot allò que els pares diuen,contradit se sent pel cor:de la fruita més privadane sentim desig més fort;però els pares mai voldrienque el nin se'ls mogués de prop.Fins el pensament és culpa,lo més lliure que hi ha al món:a una pobra criaturaquè li resta, fora això?I és en va l'esquivâ els somnis:ells no es mouen d'allà on són.Un cop hem resat al vespre,ai! que ens trobaríem solssi no fos la companyiade temors i d'il·lusions!I ¿com podríem estar-nosde donar-nos-hi del tot?Prou la mare ens ho predica,que ofeguem la veu del cor:

tant se val, que, quan ell crida,prou que es fa sentir tot sol:no hi val mà ni hi val mordassaquan ell crida, i crida fort.Freds i durs com una pedra,cloure tota inclinació,girâ els ulls dels ulls que ens miren,viure en si i treballar sols,i negar se a tota súplica:és la joventut això?Tant que pena la donzella,ferit i malalt el cor!,i per paga besâ uns llavisja marcits... vaja un consol!¿Quan s'acabarà l'imperidels vells? quan farem foc nou?

⁂En la verdor de les muntanyes,present del cel, es nat el déu:el sol penetra ses entranyesamb flamarades del foc seu.Fou concebut en primavera,el si que el duu suaument s'inflà:per la tardor fruità la terra,i el nin daurat del si brollà.En una cova tenebrosame l'han posat dintre el bressol:espera allí vida gloriosa,i, somniant-la, està tot sol.Però ningú s'hi atansi gairequan se remou impacient,que tot ho trenca i tira en l'aireamb força gran, jovenilment.Les sentinelles del recintesón invisibles entorn seu,i aquell que posa els peus a dintresent la llançada i no la veu.Li van naixent ales de pressa;ja els ulls se li veuen brillar:sos sacerdots, resa que resa,li van dient quan sortirà.Del tenebrós bressol un diasurt, de cristall tot ell vestit.Misteriós, de l'harmonia

porta en la mà el ceptre florit;i les corrues tumultuosesvan acudint al seu voltant.De goig mil llengües tremolosesles grans mercès li van donant.Escampa en raigs innumerablesla virtut seva tot arreu:l'amor s'hi abeura, els troba amables,i no es mou més del costat seu.Per l'edat d'or, ple d'enyorances,se va als poetes afillant,que per cantar-li les lloancesesclaten en alegre cant.I ell, agraït, a tot poetaha dat el dret de posâ un besen tota boca boniqueta;i aixís m'ha dit que us ho digués.

⁂L’Amor camina d'escondit:només la lluna el veu.Plena d'estels, la dolça nitregna per tot arreu.

Un núvol blau duu tot voltant,vorejat de llum d'or:la Fantasia, amb anhel gran,va seguint a l'Amor.

Batent-li molt seguidamentva el cor esperançat,que sent venir ja aquell momentdel pler a tot esclat.

Plora el Desig, que no sap resde que vinga l'Amor:desesperat, té al rostre imprèsel rastre del dolor.

En tant la serp marcà fidelel Nord als dos companys,que la seguiren sens recel.Salvats foren de danys.

Deserts de núvols i cel blauAmor va travessâ:

dugué a la lluna en son palaula filla per la mà.

El rei s'està en trono d'argenttot sol amb el seu dol:la filla el crida, i, quan la sent,en els seus braços cau d'un vol.

⁂En l'ombra desvetlleu-vos,o fills del temps passat!De vostres llits alceu-vos,que l'alba ja ha arribat.Els fils de vostra vidarefilo en un fil sol:un viure nou us crida:ja és fora el temps del dol.Cad'u viu en els altresi tots en cada u:batrà el cor en nosaltresd'un gran alè comú.Sou ànimes encara,sou somnis i res més.Entreu valentes, ara,rient d'aquelles Tres.

EL CONVIT, O SIA L'ENTRADA

astralisVaig sentî, un jorn d’estiu, ma jovenesabatre la vida per primera voltaen els meus polsos, i, esvaït l'amoren les delícies, ja del tot despert,el daler de més plena i més profondaconfusió per moments se m'augmentava.El plaê és la potència del meu ésser.Jo sóc el punt central, la font sagradad'on ve la torrentada dels desitjos,i a on cada desig torna calmat.No em coneixeu i em vàreu veure néixer...¿No us recordeu d'aquella nit alegre,com vaig trobar-me a mi mateix en somniper primera vegada? ¿No us va córrerla dolça esgarrifança d'una ardència?Tot submergit en la dolçor del calze,jo feia olor, i, en tant, la flor, tranquil·la,en l'aire del matí daurat gronxava's.Jo era font oculta, suau combat.Tot fluïa entorn meu i jo surava.Llavors caigué en la flô el primer polsim:recordeu's d'aquell bes, eixint de taula.Jo m'anegava en ma dolçor mateixa:fou com un llamp. La flor va recobrar-se,tot'ella se reféu movent-se airosa,

i de nou en la terra vaig trobar-me,cec encara: en els llunys misteriososdel meu ésser, estrelles hi oscil·laven;tot m'era lluny, i, jo mateix ressòdel temps passat i de l'avenî encara,mon pensament s'alçava en ràpid vold'amor, d'enterniment i d'esperança,passant de l'alt delit i gran consola la més dolorosa esgarrifança.Vèiem el món florir des de l'altura,i els mots d'aquell profeta eren com ales:jo no era jo, perquè Enric i Matildese fonien en una sola imatge.Jo me n'anava al cel, de nou nascut:en la terra ma sort complerta estavaper l'instant lluminós que era vingut;el temps havia ja sos drets perduti tot lo manllevat ho retornava.Apunta el sol del jorn novell:s'enfosqueix l'altre al davant d'ell;damunt les runes de l'ahirbrilla admirable esdevenir,i lo que abans era comúsembla ara estrany i mal segû.S'obre l'imperi de l'amor;a filâ es posa son fil d'orla Poesia; tota cosadiu sa paraula misteriosa,i la gran ànima del mónfloreix arreu del si fecond.I tot amb tot ha d'abraçar-sei posseir-se i madurar-se,i cada res mostrar-se en totes,i l'una en l'altra caure a gotesadalerades, per refer-se

i pendre esment de lo que són.El món és somni, el somni és món:allò que sembla que ha passatse veu venir no començat.La fantasia és qui disposa:a son arbitri tot se posa:obrint-se aquí, tancant-se allà,tot és lleu fum que ve i se'n va.I goig i dol, i mort i vida,s'han fet amics profondament,i el qui d'amor ferit se sentno cura més de la ferida.Tota visió perduda és llaçque es trenca dolorosament,i al cor fidel deixa en turmentdel tèrbol món al fer traspàs.Se desfà el cos en plors molt tendres:la terra és un fossar molt gran,on, devorat del cremar tant,el cor hi cau tot ell fet cendres.

⁂Correu, plors, i correu, flamesde l'amor,consagrant el lloc on veiatal visió.Innumerables voltant-loa l'arbre misteriós,remoregeu com abellesoracions.Perquè ell fou qui l'acolliaquan venia,va servir-li de redós,i ara ella vol servar-lo,regalar-loen son hort meravellós.

Fins la penya, quan ho veia,als peus queiade la Mare celestial;fins les pedres commovia.I l'home no ploraria?no es daria amb tot quant val?

Afligits, aquí acosteu-vosi postreu-vos:consolats sereu entorn.Cap plorant s'entornaria:

tots direu amb alegria:— Nostre dol fou dol d'un jorn. —

Murs ben ferms envers l'altura,o ventura!,s'alçaran aquí aviat;i en els temps de malaurançaseran part de l'esperançaper tot cor tempestejat.

Mare de Déu i estimada:de tornadame'n 'niré tot aclarit.O tu, dolça! o tu, pia!ets Matilde i ets Maria,i ets el nord del meu sentit.

Sens preguntes inquietes,satisfetesmes ànsies veuré per tu.De la terra, amb gran altesa,cantaré la boniquesafins que te'm vulgues endû.

Visions noves, visions velles,meravelles,no em deixeu el cor tot sol.Resti eix lloc inoblidableon la llum santa inefablefongué el somni del meu dol.

⁂Quan l'ésser de les criaturesno es digui amb xifres ni amb figures,i el cant i el bes facin els llavismés savis que els de tots els savis;quan tot el món se senti viurelliure en el si del propi viure;quan llum i ombra, tot plegat,facin la vera claretat,i eterna història del món siala que ha dictat la poesia;llavors tot l'ésser fals quedarà fosal davant d'un sol mot misteriós.

⁂Oh! Les festes suaus nostres,nostres jardins, nostres cambres,nostre parament de casa,nostra hisenda, gran com és!Cada dia hi ha nous hostes,tard o d'hora tots hi arriben,i en la llar hi crema sempreuna nova vida més.

Les gerretes primoroses,algun jorn molles de llàgrimes,anells d'or, esperons, glavis,són nostre tresor;i sabem en fosques covesgran aplec de joieria.¿Quin avar no es cansariade comptar tant d'or?

Fills d'edats les més remotes,hèroes de temps confosos,amb esprits gegants dels astresben acompanyats;dolces dones, austers mestres,tendres nins i vells decrèpits;aquí tots a la rodonas'estan assentats.

No hi ha aquí ningú que es queixi,ni ningú que vulga anar-se'n,si una sola volta a taulaseu en sense esglai.Aquí no es senten més llàstimes,ni s'hi veuen més ferides,ni s'hi han d'eixugar llàgrimes,i l'arena del rellotgeno s'acaba mai.

Submergit en la grandesa,penetrat de la dolçura,nostre cor veu el cel sempresense un núvol, blau.Voleiantes vestiduressobre prats en primaverase'ns enduen on és l'airesempre tebi, suau.

Mitges nits plenes d'encisos,cercle mut d'obscures forces,pler dels jocs misteriosos,sols nosaltres vos sabem;sols nosaltres en l'alturasom a punt de caure a terraa torrents, o bé a gotessi en rosades ens desfem.

No ens fou prou amor la vida,i ara amb joia més profondaels torrents de l'existènciavan de cor a cor;se barregen i es separen,i, enfortint el cor, hi lluiten,i eixa lluita és la més altavida de l'amor.

Sols sentim el dolç murmuridels desitjos temorosos;sols mirem en ulls estàtics;sols tastem el bes;tota cosa, sols tocant-la,ja se'ns torna ardor i aroma,ja se'ns torna pit tendríssimen amor encès.

Sempre és nou i mai s'aturael desig de l'abraçada,d'ésser una sola cosaamb l'aimant profondament;de rendir-se i no negar-se,d'un en l'altre consumir-se,de nodrir-se l'un de l'altre,l'un de l'altre solament.

En amor i en alta joiasubmergits estem per sempredes de que l'ardència impuradel món se'ns fongué;des de que es cobrí la pira,des de que s'alçà la flama,i nostra mortal presènciadesaparegué.

Tot l'encís de les memòries,suau passió de l'enyorança,ens penetren i temperennostres purs ardors:hi ha ferides que no es curen,i una divina tristesaviu en nostre cor, desfent-nosen torrent de plors.

I ens duu, aqueixa torrentada,de manera misteriosa,per la mar de l'existència,cap a Déu endins;i del cor diví ens retornaaltra volta a nostra estada,i l'esprit d'anhel altíssimviu en nostres remolins.

Oh! Llenceu vostres cadenesde robins i d'esmaragdes,i els joiells de tota mena,brill i dring tan sols:del profond abim de l'ona,dels fossars i de les runes,una rosa a cada galta,aixequeu els vols.

Ai! Si els homes sapiguessincom estem en les llurs coses,com vivim en aquest viuredel que plora i del que riu,¡quant alegres se'n 'niriende la pàl·lida existència!Mes el temps ja passa prompte.Au, germans! veniu!

Ajudeu'ns contra la terraque la mort puguem entendre;que entenguem el mot de vida:gireu's tots plegats.Terra, minva ton imperi:ton brill manllevat s'apaga;la nostra victòria es pròxima;tos jorns són passats.

CANTS A MARIA

IEl qui un sol cop vos ha mirat,Mare, ja esclau no és del pecat,ni pot patir d'altre turmentque, lluny de Vós, l'enyorament:ha d'estimâ'us eternalment.De vostres gràcies el recorden l'ànima li resta com el més gran tresor.

Lo que us estimo ja ho sabeu,i lo que em cal prou que ho veieu.Feu-me sentir vostra dolçor!Deu-me senyal del vostre amor!Jo visc en Vós: feu-vos sentîVós, un instant almenys, en mi!

Quantes vegades, somniant,Mare, us he vist bella amb l'Infant!El Jesuset, vers mi piadós,volia prou jugar tots dos;mes Vós, alçant l'esguard, al puntvos l'emportàveu cel amunt.

Jo què us he fet, pobre de mi?Si he obrat mal, vulgueu-m'ho dî.Que no us haig pas de fer saber

quant vostre sóc tot jo sencer.Reina, agafeu-me ara pel mot:preneu-me cor, sentits i vida i tot.

Els altars vostres ¿que no sónel meu refugi anant pel món?¿Les vostres gràcies no he acceptatamb la més gran humilitatde tants anys ha, que, essent petit,ja m'alletava en vostre pit?

En aquells dies, més d'un cop,Mare, us he vist de ben a prop.El vostre Fill dava'm les manscom fan trobant-se dos germans;i Vós mig rèieu fent-me un bes.Temps benaurat! Mes, ara, on és?

Ara és ben lluny: ja fa molts anysque el dol i el greu me són companys:corro pel món esmaperdut.On ets, camí de la salut?De vostres faldes, somicant,me penjaré com un infant.

Si sols un nin vos pot mirar,si sols al nin heu d'ajudar,prou, del camí que vaig seguint!Desfeu-me els anys, tomeu-me nin!Perquè l'amor, la fe d'infant,d'aquell temps d'or que us els he anat servant.

IIMaria, he vist moltes pinturesque de ta imatge volen fer record,mes en cap he sabut trobar-t'hital com t'he vist al fondo del meu cor.

Que de llavores tot lo món me semblaun terbolí que passa somniat,mentres en l'ànima m'hi brillaun cel amb serenor d'eternitat.

⁂Pensatiu està el rei. Pensa en el somnid'aquella nit, i en la rondalla encarade la meravellosa flor, i en lo profèticdel poderós amor que el penetrava.De l'hoste que tot just partit se n'era,li sembla sentî encara les paraules,i veu anâ i venî aquell raig de llunaper la finestra tota ressonantadels cops del vent, mentre ell se consumiaen l'ardènda que el pit li arborava.—Edda—digué:—¿quin és el desig íntimdel cor aimant, i son dolô inefable?Digue'-ho, perquè, ara que el poder és nostrei el temps és arribat, volem complaure'l.—Oh! Fes que els temps més enemics no es sien:passat i esdevenî al present enllaça:hivern, estiu, tardor i primaverasia tot u; i en pau aparelladesse trobin senectut i jovenesa,formant una edat sola, suau i gaia.Llavores, bon espòs, bé podrà dir-seque la font dels dolors s'és estroncadai que el cor ha alcançat tots sos desitjos.—Així parlà la reina. Va abraçar-la,tot amorós, el rei, bo i responent-li:—Ara tu has dit la celestial paraulaque de tant temps a flor dels llavis erade tants; pro els teus l'han dita pura i clara.Que portin de seguida la carrossa,i aquí durem els temps de l'any i els altres.