Olímpica primera de Píndar

OLÍMPICA PRIMERADE PÍNDAR

A HIERÓ DE SIRACUSA

I

Gran cosa és l'aigua, al món, i l'or que brilla(tal com foc en la nit) entre riqueses.Així, tu, si cantar vols nobles lluites,no altra que l'olímpicacerquis, que és com el sol,que, quan lluu al mig del cel, tot astre apagai en la buida blavor ell regna l'únic:doncs cap com ella inflamael numen del poetaper fer-ne brollar l'himnefamós que al fill de Cronos glorificadel benaurat Hieró en la rica estada:

Hieró, que porta el ceptre de justíciadamunt Sicília, on tants ramats pasturen,i, honrant la flor de les virtuts més altes,és honrat per la músicadels cants que li ressonenentorn la taula amiga.Doncs, ara, agafa tu la lira dòrica

si l'embranzida del cavall Ferènicmogué ton cor quan, vora de l'Alfeu,se llançà a corre'i, d'esperons intacte,donà a son mestre el guany de la victòria,

al rei de Siracusa,a aquell que als corsers ama.Brilla la glòria encar de la gran gestaen la terra poblada pels intrèpidsfills de Pèlops el lidi, d'aquell Pèlopsque fou amat del déu potent que abraçatota la terra, des del punt i horaen què Cloto el salvà traient-lo ràpidadel lluent calderó, i li fou posada,per tornar-lo complert, l'espatlla ebúrnea.Molts fets hi ha que ens admiren;pro alguns només són fàbulesamb gran enginy ordidesmés enllà de lo cert, amb què s'enganya,per assombrâ'ls, als homes.

IIPerquè la poesia té la gràciade tornar dolces als mortals les coses,honrant com a creïblelo que altrament no ho fóra.El temps després ja posales coses en son lloc. Lo menys culpableés parlar bé dels déus: per'xò som homes.Així jo vull parlar del fill de Tàntalusaltrament que els passats; de quan son pareconvidà als déus, allà en l'aimada Sípilo,a un menjâ honrós per gratitud.

Llavoresfou quan el déu que duu el trident magníficse t'emportà en son carro d'or, o Pèlops!,enamorat de tu, i et conduïaan el palau altíssimde Zeus sobirà,que un dia a Ganimedestambé hi portà per si amb igual designi.En va et cercaren molt per casa tevaper tornar-te a la mare que et cridava:t'eres fos; i llavors els envejososmurmuraven i deien que els teus membres,bullits al foc en l'aigua tremolosa,s’havien repartit els déus, tallant-losi menjant de tes carns entorn la taula.

Pro a mi em sembla impossibleque els déus sien goluts en tal manera.No ho crec, i no vull dir-ho:qui diu mal ja s'ho troba una hora o altra.Si mai aquells que en el Olimp regeixenhonraren a un mortal, aquest fou Tàntalus;mes no pogué obeir tanta ventura:s'enorgullí, i li'n vingué un gros càstig,que fou aquella pedra tan pesantaque Zeus li posà damunt la testa;i ell sempre més ha anat provant de treure-se-la,eternament en va, i no sossega.

IIIAixí viu una vida tan amarga.Malaurat! Eren tres, i amb ell són quatreels qui penen allí, perquè robava

als immortals el nèctari la dolça ambrosiaque el feien immortal,i volgué convidar-hi a uns i altres.Qui pensi que pot fer-se alguna cosaamagada dels déus, ai!, com s'enganya!Per'xò fou rebutjat el seu fill Pèlopsd'en mig dels immortals, que el retornarena la sort dels humans de vida efímera.

Mes en l'edat florida,quan un lleu borrissol comença a créixeral rostre del baró, ell meditavad'obtenî a Hipodamia; sort gloriosaoferta per son pare, el rei de Pisa,al qui sabés guanyar-se-la. Doncs Pèlopsva anar-se'n a la vorade la mar blanquinosaen mig la nit obscura,i al déu cridà que duu el trident magnífici de terrible dring, i, apareixent-se-liallà al peu, li digué: — Posseidó, escolta'm:Per los dolços favors que més te plaguinde la Cípria, et demano que em preservisde la llança punxanta d'Enomaus,i en un carro lleuger porta'm a Élidei dóna'm la victòria; que ja tretzecaigueren davant d'ell, i així retardales noces de sa filla.Als temorosostot perill els és gran; pro una hora o altramorirem, tanmateix: ¿quin gust pot dar-nosestâ a recó, i una vellesa obscuraconsumir sense haver tastat la glòriadels fets més grans? Doncs no! Jo vull combatre

aquest combat. Tu dóna'm la victòria. —Així deia, i no en va, que el déu donava-licarro d'or amb alats corsers mai lassos.

IVI dominà la força d'Enomausi a la filla en son llit; d'on va donar-liella sis fills, que tots regiren poblesamb gran virtut. I encara,en son repòs magnífica vora de l'Alfeu,se l'honra amb sacrificis,i gent d'arreu del món van a sa tomba.Així la glòria de la festa olímpicadaura amb son brill la gesta al lluny de Pèlops,ja sia en córre' amb peus lleugers la lluita,ja en la força del cos; i al qui la guanyatota la vida se li torna dolça.

El bé suprem, per l'home, és el durable:així corono de corona eqüestrela testa de Hieró amb un cant eòlic;i certament no escau a cap més homedels que avui viuen, com an ell, l'airosavestidura gloriosadels meus himnes triomfals,perquè poder i gràciasón en ell. O Hieró! que els déus te valguenben generosament en tota empresa,

i així puguen obrir-se bones viesals meus cants, com aquesta, i més encara,que jo m'hi llençaré en carro que voli

fins al bell peu de l'esplendor de Crònios.Jo em sento a dins la força de la Musa.Altres són grans per coses ben diverses,pro els reis damunt de tot: d'allí no es passa.Tu marxa amb el cap alt tota la vida;i sia jo també, per el meu numen,vencedor, i el meu nom famós en Grècia.