La fi den Serrallonga

—Pare, absoleu-me: só cançat de viure.—T'escomet a bona hora l cançament.La teva via s'ha acabat i ets lliured'anar-ten al repòs eternalment.Més, abans d'adormir-te i reposar-te,cal que t recordis dels teus grans pecats:tots aquells que jo puga perdonar-te,també de Déu seran-te perdonats.—El primer pecat meu és l'orgull, pare:jo só aquell que he tingut un rei al còs;mai he pogut sofrir que algú m manara:fer la llei a tot Déu era l meu goig.Per xò he tingut tant odi al rei d'Espanyai li he fet la guerra jo tot sol.Ell la terra ns ha omplert de gent estranyai manar-nos-ho tot és lo que vol.Doncs, jo li he dit: «No m plau!» I, via fóra!,he anat pel món com m'ha vingut a plaê,

he fet lo que he volgut, lliure a tot'hora,i no he obeit llei, ni rei, ni re.I, tant se val!, és una bella cosafer tremolâ a tot-hom i estar segû!Cap respecte en ma via m'ha fet nosa,mai he abaixat la testa per ningú...—Més, ara...—Més, ara, que ja sé que compareixoen presencia de Déu omnipotent...—Ten penedeixes?—Sí, men penedeixo.—Doncs, sia-t perdonat.—Amén, amén...

—Quin altre pecat tens?—La ira, pare.Quan m'encenc no tinc fre ni aturadô,me giro contra l món, Déu i sa Mare,i tot voldria dur-ho a destrucció.Pare, he estat crudel: moltes vegadesm'he delitat vegent rajar la sang;he vist alçar-se a mi mans ajuntadesi segar-se genolls caient al fang.I jo me n'he rigut, perquè m plavia,i, podent perdonar, no he perdonat...És una cosa dolça i fa alegriaveure un 'nemic als peus ben manillat!I fer mal! I fer mal! Allò era viure:destruir sols per gust i per voler,

sentir plorâ a tot-hom i poder riure...Ser com rei de dolor... És bell, a fe!—Fill meu! Fill meu! Això és massa malesa;això és un mal esprit que tens al còs:encara n parles am la vista encesa,en foc d'infern!...—No, no!... Ja ve l repòs.Doncs, ara que ja sé que compareixoen presencia de Déu omnipotent...—Ten penedeixes?—Sí, men penedeixo.—Doncs, sia-t perdonat.—Amén, amén...

—També he tingut enveja i mala bavaper corrompre la gloria dels demés:allí on jo he conegut que no arribava,no he volgut que cap altre hi arribés.D'aquell que m feia ombra o bé respecte,m'he gaudit fent-ne córrer males veus,i, tot fingint-li acatament i afecte,li anava segant l'herba sota ls peus.De lo que no he entès n'he dit mentida,dels fets més grans que ls meus n'he dit rampells,he volgut sols un pes, sols una mida:la meva: els que n passaven, pobres d'ells!Rebaixar, rebaixar, fins que s confongatot-hom en un mesquí i humil estol,i al damunt en Joan Sala i Serrallonga,

sent més que tots i governant tot sol.—Més, ara...—Més, ara, que ja sé que compareixoen presencia de Déu omnipotent...—Ten penedeixes?—Sí, men penedeixo.—Doncs, sia-t perdonat.—Amén, amén...

—He estat avar: mai he ti ngut de sobra,sempre he anat per més al camí ral;per molt que posseís, sentia-m pobrei am la por d'anâ a raure a l'hospital.Ai! La cobdicia no m deixava viure,era ruí pels altres i per mi:per un parell de bous, per una lliura,hauria fet dèu hores de camí.Veure-m dinê apilat m'aconsolava,més fruir no podia-n altramentque pensant a quants altres els mancavaalló que era per mi un bon passament.«Això és ben meu, —pensava; —això no falla:els altres, si miseria o fam vingués,que s pengin!» I, llavores, ni una mallahauria dat a un pobre que passés.—Més, ara...—Més, ara, que ja sé que compareixoen presencia de Déu omnipotent...—Ten penedeixes?

—Sí, men penedeixo.—Doncs, sia-t perdonat.—Amén, amén...

—La peresa, la gola i la luxuriaben cert que foren mos pecats més xics;prô algun cop m'ha plagut deixar la furiadels combats, lluny d'amics i d' enemics.Me n'anava a fer cap a la masiaoblidada en el fons d'alguna vall,i m'entaulava en bona companyia,menyspreant tota lluita i tot treball.Llavores jo men reia de la guerrai dels meus que s batien, cap-cigranys!,i tant se men donava que la terrala manessin els propris o ls estranys.Ben menjat, ben begut, plavia-m jeurea bona ombra per fer la mig-diada,cantant cançons d'amor que fan distreure,o escoltant els aucells en la brancada.Si llavores passava alguna moçarevinguda de còs, jo la cridava,ella venia a mi, la deshonrava,i encara sen tenia per ditxosa.—I goses riure?—Era cosa bona...—Més no ho és pas a l'hora de la mort.—Bon menjar, bon oblit i jeure am dòna:mai havia trobat millô aconhort.

—Més, ara...—Més, ara, que ja sé que compareixoen presencia de Déu omnipotent...—Ten penedeixes?—Sí, men penedeixo.—Doncs, sia-t perdonat.—Amén, amén...

—I el tracte am na Joana, no és injuriaque clama també a Déu Nostre Senyô?Acusa-t!...—Pare, no: no fou luxuria,sinô una veritable estimació.És cert que jo en ses carns moltes vegadeshi he enterrat tant de força i de volê!Més eren llaç d'amor ses abraçadesi coronat de seny son front serè.La Joana m'ha estat reina i esclava;molts cops ella pensava per tots dos;quan jo estava adormit, ella vetllava;ella m'ha fet valent i poderós.M'ha ajudat am l'esguart, am la paraula;si ha calgut, am la força del seu braç;cada mig-dia m'ha llescat pa a taulai cada vespre m'ha alegrat el jaç.En paga, jo li he estat amant sol·licit...D'això també me n'haig de penedî?—Fou un amor desordenat i il·licit!—Doncs... tant se val!... men penedeixo, sí!

—Tens algun pecat més dins teu?—No, pare.—De tots els que m'has dit i els que has comèscontrit demanes perdó a Déu?—Sí, pare.—I et sap greu de tot cor d'haver-lo ofès?—Sí.—Doncs, en nom de Déu omnipotent,Pare, Fill i Esperit Sant, t'absolc. Amén.· · · · · · · · · · · · · · · · ·—Moriré resant el credo;més digueu an el butxíque no m mati fins i a tantque m'hagi sentit a dî:«Crec en la resurrecció de la carn».