El vectigal de la carn

ALS MEUS CONSOCISDEL‟ATENEU SABADELLÈS”§

A la voreta del marl'Agnès se'n va a treballarquan l'auba apunta,i sos ulls en plor desfetvan mullant el coixineton fa la punta.

Enyora a son aimadorque sembrà en son tendre cordolça esperança:i son plor amarg i ardentno és pas de penediment:és d'anyorança.

Fa cinc anys que ell va deixarla vila d'Arenys de Mari sa promesa:la pobresa l'ha espaorditi a l'Amèrica a partitcercant riquesa.

—Quan aquí retornaréamb ton amor cumpliré,—deia, i marxava.—Aquí t'espera mon cor,—ella amb puríssim amordeia i plorava.

Esperant amb fe constant,amb anhel va treballant,que res li sobra:i per minvar sos faticsva fent-ne puntes pels ricsperquè ella és pobre.

A Arenys de Mar ha arribataquest matí un potentat:ve de La Havana:era fill d'un marineri ve casat amb muller,americana.

Quan sa arribada ha sabutl'Agnès en terra ha caigutd'un desmai presa:cinc anys l'ha plorat absenti avui plora el mancamentde sa promesa.

Retorna en sí del desmaii plena de dol i esglaiplora i gemega.—Filla meva, viu per mi,—sa mareta li va dir,sa mare és cega.

La filla ofega en son cordel desengany i l'amorles penes juntes,i plorant amb dol sens fipren els boixets i el coixíi va fent puntes.

I plorant i sospirant,amb anhel va treballant,que res li sobra:i per minvar sos faticsva fent-ne puntes pels ricsperquè ella és pobre.

La muller del potentata casa l'Agnès ha entratfa poca estona.—Per el fill que haig de tenirel niuet has de guarnir,bona minyona.

De ta rara habilitatmoltes proves m'han donatja tes companyes:fes-me puntes i entredósper adornar el fill hermósde mes entranyes.

Amb mon or podràs minvarla pobresa que en ta llarla set revela.—L'Agnès en oir aixòsent una mortal fredorque el cor li gela.

I es mira la post del pài n'hi un sol moç ni veu jai dubta encara:veu uns ulls en la foscorbuits de llum i plens de plor:els de sa mare.

—Mare meva,—diu amb fe,—sols per vos treballaré,que el cor em sobra.Tinc d'ofegar mos fatics,tinc de fer puntes pels ricsperquè sóc pobre.

Treballant sense repòsva fent puntes i entredós,sempre treballa.Quan algú li diu:—Què fas?—diu amb veu freda com glaç:—Faig ma mortalla!—

La grogor va prenent peuen ses galtetes de neuque enveja el marbre:és tarongina d'amori quan grogueixi la florcaurà de l'arbre.

Dia i nit ha treballati ja la feina ha acabatper la senyora.Treballant de dia i nitha deixat el niu guarnitla cosidora.

A bateig van repicant:els veïns a veure'l vantots a la porta:el toc de morts els sorpreni pel veïnat van dient:—L'Agnès és morta.—

Pobre màrtir de l'amor,ja del Cel Nostre Senyorla porta li obre,ja no tindrà més faticsni farà puntes pels rics,que ja no és pobre..!