A Virgili

II

A VIRGILI

Oh suavíssim, immortal poeta!«mitat de la mev'ànima»'t diría,com un jorn te digué l'amich Horaci,si tant gosava qui de lluny t'adora.Quí no t'estima si't coneix? Ton estre,ton art suprem admiració'ns imposan;però encara promou més simpatíaton esperit, qu'en misteriós efluvila flor eterna de ton vers exhala.Ton esperit corpren. Té l'hàlit verge

de les selves balsàmiques, l'augustapau de les blaves ombres que s'estenende puigs altívols, mentre'l sol declinay munta'l fum de les humils cabanes...Té la frescor del rou, l'unció que duenles plantes de virtut benefactora,la sanitat del camp en plè consorcidel bon treball y la feconda terra.Té'l vel de la celístia, 'l tendre càntichde Filomela dolsament planyívol,l'efusió de les fonts, la llum serenadel estel dels pastors a la vesprada.Rey de la solitut grata a les Muses,també cantares heroismes èpichsde primitius guerrers, un alt orígenfantasiant per la superba Roma.Axí regares del gran riu homèrichl'ample terrer llatí. Dins l'espessurade la mítica selva tu culliresaquell ram d'or que, com a ceptre màgich

de poesía, te donà l'entradaper l'espectral imperi de les ombres.Y més qu'aquell avench, tu feres veureles fondaries del cor, vivent abismeque penetra ton cant. L'afecte tràgichde la púnica Reyna, la mort nobledels dos joves amichs tu consagraresab tal encant, qu'encara avuy ne duraviva corrent de llàgrimes... Ah! sempre,demunt horrors, grandeses y batalles,demunt jòchs, infortunis ò ventures,ta poesía escampa son misteride sentiment. Un no sé què dolcíssimde bon cor y de gracia fa tes obresincomparables dins l'edat antiga,oh Rey gentil de la tendresa humana!

No en và l'oracle sibil·lí digueresal imperi romà, donant l'anuncid' un naxement meravellós. L'aurora

d'un nou ordre de segles descobriresdes del cim de ton geni, y va nimbarteun tendre raig de la claror futura.Per axò fou que dins el gran eclipsidel món gentil, tu sol ja romanguerestot lluminós; y sols pogué la foscatransfigurarte, per servir de guíaal vident d'altres mons Dant Alighieri.Per axò arreu les cambiants centuriest'adoran al passar, y tu fas semprede guía y confident al cor poètichqu'es capàs de sentirte y pelegrinaper camins de dolor ò d'esperansa...