Poesies gallègues

POESIES GALLÈGUESEXTRETES DEL LLIBRE TITOLAT

CANTARES GALLEGOS

TRADUHIDES EN VERS CATALÁPEREn Joan Martí y TrenchsLLICENCIAT EN FILOSOFÍA Y LLETRES Y FARMACÈUTICHDE SANT VICENÇ DELS HORTSPRÒLEG DEJoseph Granger

Donèu-me, Sant Antoni,un homenètencar que petit sigacom un granèt...

Toqueu-li, Sant, lo còr,per' que'm demane,que jo ja soc solteray vull casar-me...

(Trad. de J. Martí i Trenchs).

Ay! ayrèts, ayres, ayrèts,ayrèts de la meva tèrra!Ay! ayrèts, ayres, ayrèts!a ma casa, ayrèts. portèume.Sens ella viure no puch. . . . . . . . . .ayrèts de la meva tèrra!Si no m'hi portèu, ayrèts,tal vòlta ja no'm conegan.

Altre temps estava ròijalo mateix que una cirera;ara estich descoloridacom los ciris de l'esglesia;com si una bruixa'm xuclésla sanch de les meves vènes.

(Trad. de J. Martí i Trenchs).

T'estimo tant, vida meva,Y es tan gran lo meu amor,Que, pera mí, tu ets la lluna,Blanca aurora, esplendent sol.Rosa que Deu ha plantatApropèt de frèsca font.La esperança del meu pitY la vida del meu còr.Aixís jo't parlava un diaY't mostrava'l meu amor.Pel caminèt de Sant Lluís.Tot oprimit pel dolor.Aixís jo't manifestavaLa meva ardenta passió.Mentres que tu m'escoltavas,Tot esbrotantne una flor,Perque no vegés tos ullsQue indicavan traició.Després que ton sí'm donares.En proba del teu amor.També’m vas dà' un clavellètQue vaig guardar en lo còr.Clavell, clavell, malehit,Que'm va ferir de dolor...Però al passar per lo riuLo clavell se n’aná á fons...Lo bon camí qu'ell tinguéDeu del Cèl també te'l dó!

Passa, riuhèt, passa, riu,Ab lo teu murmuri fí;Passa per entre les flòrs,Colòr d'òr y de marfil,A les que ab tos dolsos llavisTant dolses coses sabs dir.Passa y mira que no't veginQue vas á la mar sens fi;Perque allavors ¡ay pobrètes!¡Quin plorar y quin neguit!Si savías la estranyesa,Si savías lo sufrir,Des que no estich aprop teuQue lo meu còr ha patit;Me vé tal anyoramentQue'm fa tant y tant sufrir,Que m'atormenta molt més,Si vull aparta'l de mi.¡Ay que fora de les flòrsSi no't tenian alli,Anant per la verda riva,Per la riva del Carril!Passa, passa, poch á poch.Ab lo teu murmuri fi,Camí de la mar salada,Camí de la mar sens fi;Y porta eixes llagrimètes.Si has d'arribar fins allí,Apropèt del meu amor,Apròp del meu serafí.¡Ay qui llagrimèta fósPer'allá poguer venir!Qui un camí sapigués ferPer'anarhi tot seguit.Si lo mar tingués baranesJa vindría allá al Brasil;Com que'l mar no té baranes.Amor meu, no hi puch venir.

Deu te benehesca, nina,Ja que't va fer tan graciosa.Ja que't fiu tan aixerida,Qu'encar qu'he recorregutMolts poblèts y molles viles.Com tu no n'he vista capTan rebufona y bonica.Ben haja qui't va parir,Ben haja, nina. qui't cría.—Deu vos guart, bona vellèta,Que us guardi Santa María,Que us dich que sou falagueraY de paraules molt fines.—Pera serne ben parlada.Ningú s'ha perdut may, nina,D'entre'ls aucells s'esculleixenAquells que millor refilan;Mort ofegat en la pallaAquell pollèt que no piula.—Dònchs, si vos fossiu pollèt,No crèch pas, vellèta mia,Que d'aquest mal may morissiu,Que de piular ja'n sabriau.—¡Què hauria sigui de mí,Filla del còr, aixerida!Sens cap amparo en lo mòn.Órfana tota la vida.Demanant de porta en porta,Pà per los pobles y viles;Y quan la vida se passa.Com vida de pelegrina.Que busca, pelegrinant,Los rosegons, cada día.Cada día en llunyes tèrres,Cada día en llunyes viles.S'ha d'apendre allavors tot,(Perque sinó un moririaEn algún porxo estiradaY ni un se’n recordaria);Lo refilar dels aucells,Dels colomèts la vèu trista,Lo ben parlar que seduhèixY l'humilitat que obliga.—Sabèu molt, bona vellèta,¡Teniu gran sabiduría!¡Qui pugués córrer lo monPer ser com vos aixerida!Qu'encar que treballs se passanAnant per les llunyes viles,També ¡qué coses se saben!També ¡qué coses se miran!—Val molt més que may les vejasQue allavors te perderías,Que'l que vòl mirar lo sòlPrompte's queda curt de vista.—Teniu rahó, bona vella,Més, vos. teniu clares nines:Que Santa Llucia gloriosaUs ha dat una gran ditxa.—Molta devoció li tinchA eixa Santa benehida;Més no sempre clares ninesSon senyal de bona vista;Jo de tant clares n'he vistCom les aigues crestallines.Que al passar per lo rocamBrunzian de nit y dia,Qu'entre tenebres estavan.Que entre tenebres vivían,En tenebres de pecatsQue aquestes son molt menys vistes.—Si de los pecats parlèuEs blat que per tot espiga,En totes parts sempre creix,En totes les parts se cría,Mes uns son com sang cremada.Altres son com les matzines,Y els que viuhen entre bruixesSon més negres que la tinta,Que naixen entre òr y sedaFent-los l’envèja caricies,Mantenint-los la luxuriaY mimant-los la codicia.—«Déixat de roda’l món, noya,Que qui bé está, que be estiga;

No vulguis córrer ciutats.Ni tampoch les llunyes viles,Que'l món dona mala pagaA aquell que massa l'estima;Potse' allí farías malMenfres que aquí no'n farías.Qu' encar' que aquest blat dolentEn totes les parts espiga.En unes, s'allara poch,y en les altres creix que admira.—Parlas com un advocat,Y qualsevol pensaríaQu'en los llibres has aprèsAquesta parla tan fina.Aquest bell doll de paraules,De paraules tant ben dites.M’has posat tant la pó al còs,Que d'aqui may sortiríaSense porta' escapulariY medalles benehides.En un costat del gipóY al costat de negra figa,Per lliurar-me de les bruixesY de dones malehides.—Que't lliuri de tu mateixaLi has de demaná a Deu, nina.Que per ço nosaltres somLes bruixes me's malehides:Mes, ja s'acosta la nitAb ses estrelles boniques;Ja han tancat lo bestià'Que pasturava a les vinyes;De lluny campanes se sentenQue tocan l'Ave María.Cada conill, al seu cauTot lleugé' y corrent se fica.Que la nit es mal companySi un no té ni amich ni amiga:Mes, ¡ay! que jo no tinch cau,Ni una barraca petita,Ni teulada que'm xopluguiDels vents y la nit humida.¡Quina vida la dels pobres!...¡Mes amarganta y mes trista!Mes nostre Senyor fou pobre;Que aixó de consòl me siga.—Aixís siga. bona vella.Mes, per la Vèrge Maria,Avuy no't tocarà'l vent.Puix dormiràs en pallissa,Ni la neu te glassaràPuix tindràs la llar amiga,Y menjaràs escudellaAb patatètes molt fines.—Que Deu siga benehitY sa Mare benehida.Que ab tant bé de Deu m'ajudanPer una mà compassiva;Que Deu te dó bona sòrtY també molts anys de vida;Se't tornin les tèules d'òr,Les pedres de plata fina,Y cada grà un diamantCada jorn se't torni, nina;Y ara mateix, filla meva,Perque pugas divertir-te,Ballant ab tes companyeresQue jugan per allá dintre.Te contaré unes histories.Cantaré cansons boniques,Tocaré les castanyolesFilla del còr, aixerida.

Aquell que un dia ha estimatY ha estimat ab vèr amor,Poch ò molt queda feritEn lo bell fóns del seu còr.Allà á les tardes serènes,Allà á les tardes callades,Son molt mes dures les pènesQue en les belles alborades.

Allà à les tardes ombroses.Allà à les tardes obscures,Les rialles son menys xamosesMes negres les desventures;Que no hi ha tarda tranquilaPel qui la pau no té al pit,Y mes prompte s'aniquilaQuan mes espera la nit.

Jo prou sé aquestos secretsQue's posan á les entranyes.Que sempre estàn inquiets.Prenent mil formes estranyes:Jo conèch eixos tormentsQue consumen y devoran,Que fan gemegar los ventsY que mossègan quan ploran,Y si ara somrïent canto,Y canto ab un tò festiu,Més llàgrimes he ploratQue aygua no ha portat cap riu:Fa pochs dies he passatFondes pénes y pesars,Y ha plorat gotes tan frédesCom les aygues de los mars.

Ara rich y estich content,Canto pel mont del plà,Mirant d'allà ahont vé lo ventQuan vaig a tancà'l bestià'.Ara que tot me somriuDòrmo à vòra de les fònts,Dòrmo à vòra de los rius,Dòrmo en lo bell cim dels monts.

Marxí un diumengeCap allá al tart,Quan ja está'l sòlPera amagar-s.Ab uns blanchs nùvols,Ombra dels sants,Ab papellonesQue van volant,Ab gran burgitSüau y baix;Errants celatgesAtravessant,Còssos estranysQu'escampan raigs,Que son tresòrsD'òr y diamants.Vaig passar montsY també valls,Passí planuriesAb erms sorrals,Vaig passar riusY també mars,A pèu aixutY sens cansam.Vingué la nit.Nit molt brillant,Ab una llunaD'hermosos raigs.Vaig anà ab ellaSempre endevant,Ab los estèlsPera guiar'm,Que tan sòls ellsPortan á cap;Después l'auroraAb son semblant,Cobért de rosesM'il·luminà;Llavors vegi,Entre'l brancam,Dels olms y pinsA blanquejarUna casetaAb colomar,D'hont surten y entranColomèts blanchs;En ella s'ouhenMelosos cants

y gran gatzaraHonl hi ha ninètesD’homes galans,Hont hi ha galans,Que ab les ninètesQue lot lo diaEstén juganl:Passan jugant,Tot es bullici.Hont giravoltanTot es ballar,Sense cansar-sMenlres la pedraJoves y vellsDel molí bat,Petits y grans,Mòl que mes mòl,y sens que ho vulganDali que dal,Allà me’n vaigTots ells seguinty’m diverteixoLo seu compàs.y ningú ho sap.Vaig al molíNo hi ha cap llòch,De! castanyar.Per mi lan gral.Com lo molíDel caslanyar,Y'l vent m'hi portaY'l vent me'n trau.

Mirèu allà dallDe frèsca monlanya,Que n'eslé cubèrlaDe ginesta gaya,Ninèla morèna.Que va tota blanca,Que un nuvolèt semblaPerdut en montanya,Que gira, que corre,Que torna, que passa,Que volta, que roda,y després se para.Ja’s vèu revestidaDe bromera blanca,Del aygua que saltaDe bella cascada;Ja drèla en lo cim,De roca mólt alta,Inmóvil qual VèrgeDe pedra s’està ara.La cofia de sèdaA los vents llensada,Les trènes desfetesQue’ls ayres escampanDel mantell les puntesTotes aixamplades,De lluny ben bé sèmblanD'un éngel les ales;Si jugan ab ellesLes brises de larde.No crèch pas que un éngelLas mogui ab més gracia,Jo penso ipobrètDe mi! que’m demanan.Si las veig volanlPer les verdes branques;Més iay! que’ls meus ullsLos Iraydors m’enganyan:Hi vaig, y lleugeraEn boyres s’amaga;En l’ombra dels pinsHo fa altres vegades,y cansons meloses,Amagada canta,Que’l còr ne ferèixenQue d’amor abrasan,Que de de lanl ferit,Lo pobrèt fa lléstima.iQue maca! jqu’hermosa!Que frèsca, que blanca.Fiu Deu a la ninaDe verda montanya!21