La guerra civil

(Surt de la esquerra ab una llumanera encesa.)

Ja ès dia: apaguém lo llum.(L' apaga, la deixa sobre un moble y obra la finestra.)¡Que hermòsa ès la matinada!(Se sent lo crit de ¡centinella alerta! dat mólt lluny.)Encara aquest crit que portaal poble, hònt avants regnavala pau, recorts tan amargs:¡Cuánts en lo camp de batallaperdèren, pobres, las vidas

ferits per carlinas balas!¡y cuánts carlins las perdèrendels lliberals á las armas!¡Tòts son germans y s' fan guerra!¡Pobres fills de nostre Espanya!Avuy lo fusèll empunyanlos que empunyaban l' araday vijilan dia y nitdel nostre poble á las tapias.(Se sent altre vegada lo crit de ¡centinella alerta! encara mes lluny.)Encara ressona l' crit,mes ja s' pert en llòntanansa.Sembla que he sentit sòròll...(S' atansa á la porta de la dreta y escolta.)¿Será èll?... Dorm. M' enganyaba.

Cònto que demà matítòt tornará dins ma casaá l' estat d' avans. Sabíalo treball que t' imposaba,mès tan sols tenía en túuna completa confiansa.No soposo que l' serveyhaguès comès una infamia;mès caure' en una imprudencia

fácil ès; per evitarla,avans de portarlo aquilos vaig allunyar de casaenvianltos al mèu másahònt se troban encara.

Axis ho crech.A escapalshi una paraulaen un moment de descuyt,ó cosa aixís, divulgadapodía ser la noticia;y lo poble guarda encaralo recort de aquella lluytaque dol portá á moltas casas.Mals consellers sempre fòrenlo dolor y la venjansa,y temía per sa vida,que avuy cònto será salva.

Crech que sí, puig m' hè atansatá la porta de la cambray m' ha semblat que dormía.

Ara del tòt recobradastè las forsas. ¿Lo vestitper que puga disfrassarseja dèus tenir preparat?

Donchs veurém si anit mateixnos podrém posar en marxa.Desprès hi entrarè.

Vès filla, que avuy acabasde tenirne á cárrech tèutòt lo treball de la casa.(Carme se n' va per l' esquerra.)Vejam si s' ha despertat.

La sòspresa es natural.Dòs mèsos hi ha que ma casaes per tú casa d' estranys.

Permétim, que sas paraulasjustas no sòn, en vritat.Devall aquest sostre s' trobala Cárme; vosté ja sabque la casa ahònt èlla habitiaper mi d' estranys may serà.

Per darli 'l partedel día. Várem entrarahir de guardia.

No, Pepet,estás mòlt equivocat.No pots dubtar que t' estimocom un fill.

Dígam: ¿perqué mas paraulasacullida no han trobatmay en tòn pit? ¿Perqué 'l dubtet' ha fèt desbarreteixar?

¡Dèu ho sab!¿Demá ja no estará inquietay patint al mèu costat?

Has estat injust ab ella;tú, demá ho confesarás.¿Perqué escoltar no has volgut...?

Aymo á la Carmeta tant,que voldría que la culpacaiguès sobre del mèu cap,perque axís l' estimaríaencara mès.

Fins demá.Confèssa que no t' senyalo,Pepet, un plasso mol llarg.

La impaciencia,convè saber moderar.¡Cuantas voltas eix defèctedona disgustos amargs!Si no t' estimès ma filla,¿á ne mi, tú m' créus capásd' enganyarte? Jo t' diria,com á pare y home honrat:«Olvídala, no t' estima»y aixó, no tu sòm dit may.Sempre hè vist ab alegríalo vostre amor, pur y grand;y á mirarte com á filldèsde temps m' hi acostumat:y tambè sabs que ab ton parenos estimém com germans.

Ella t' estima, Pepet:may d' estimarte ha deixat.

Pepet; lo mèu blanch cabelly l' amor que t' hè portatdèsde petit, me dòn dretá que jo t' pugui parlarcom un pare. Tú un deféctetèns ¡Pepet! defècte gran;per èll algunas vegadasma alegría s' ha turbat.La calma mòlt prompte perdsy aixó t' fa sè' arrebatat...lo defècte aquest, al home,fins al crim lo pot portar.Tú déus unirte ab ma filla:crech que no haurás olvidatque mòltas voltas t' hè ditque m' donaba que pensarlo tèu genit; mòlt hè fètper modificar, còm sabs,tòs instints que per fògòsòspoden darte un trastòrn gran:que al mateix temps que la sèvavull jo ta felicitat.(Agafantli la má.)No t' ofengas, lo carinyo,l' amor me fa aixís parlar.Recorda lo que t' hè dity que l' plasso no es mòlt llarg.Vejam lo que diu lo parte.(Pepet l' hi dóna y Anton lo llegeix.)Dins de un ratet tornaras,y llavors l' órdre del díate donarè (Sonrient.) De tornaraqui, ¿no te sabrás pas grèu?

Vosté mani. (Ap.) ¡Ahont será!(Se n' va per lo fondo.)

¡Al fi jove! ¡Juventuttèns lo cor plé! vuit lo cap.¡Y com pateixan los dos!mes avuy la Caritatdemana aquest sacrificiper èlla y per èll tant gran.

No l' hè vist,mès avuy podrá marxarsi convé.

Mòlt l' hi convèpus que aqui n' está esposat.Cuántas voltas assentadadel llit de tristesa al cap,tenía pòr que la vidase l' hi escapès del-lirant.Ha sigut llarga y penòsadel pobre la enfermetat.Lo infelís ne tè una mareque 'ls jòrns cònta sospiranty á Dèu alsa sas plegariaspel fill que viu allunyat;¡y á ne l' mitj de sòn del-lirisempre á sa mare invocant!¿Perqué en los camps de batallase destrossan los germans!¡Perqué avuy, crits d' esterminiressonan, no crits de pau!¡Perqué avuy, per nostra Espanyaá torrents corre la sang!

Encar recordo ab ferésalo jòrn en que vos llansáucontra ls' carlins que sitiabanaquest poble, ¡Ay! ¡En lo campde batalla, cuánts moriren!

¡Tan sols la pénsa de llavors fa esglay!Sortírem ab quietut, l' ánima plenade llágrimas, perfums dels recorts sants,Derrera, aquéllas casas hònt nasquèrem;vèlls y mares á Dèu lo prech alsant...Los carlistas devant; la lluyta fèra,..Lo espatéch del canò dol sembrará.Caminém sèns que s' obrin nostres llabis;régna per tot silenci, sols turbatper lo bátrer del cor; cuant mès s' avansa,ab mès forsa lo cor batèntne vá.Al cel, al toch d' atach, los ulls se fixân,y á las prèndas del cor ¡A Dèu! cridant,nos llansém com llampechs á la batallay comensa la mort... y cáu qui cáu.¡Y ès un home que tè mare y esposa!...¡Foch á n' èll! ¡Es carlí! ¡Corri sa sang!¡Filla tè! ¡morirá si surt la bala!...¡Foch á n' éll! ¡Foch á n' èll que ès lliberal!Y lo vapor de sang nos emborratxa;al espirar lo fum perdém lo cap,y á los crits d' agonía, crits terribles,lo brunzit de las balas diu: ¡Sang! ¡Sang!¿Clemència demanéu! ¡Paraula vana!Homes no hi ha; sols tigres sedejats...y l' tigre no te cor; ab crits famélichssang vol; demana sang ¡y sempre sang!Las forsas enemigas comensárendesprès de una grèu lluyta, á flaqueixar.Un esfors fan, sòbre nosaltres vènendisparats com lo llam dos cents caballs.Las bridas ab las dents van subjectadas;pistola en má; lo sabre preparat...Lo cuadro tòts formém, la mort-avansa;règna de nou silenci sepulcral;

mès ¡ay! que prop, ja mès á prop ressonalo trot terrible dels dos cents caballs.Sabre en má, las pistolas nos apuntan;xiulan las balas...! vidas van trencant!...¡terrible instant! la sang pels ulls regala;caballs y caballers rodan plegats;s' alsa l' bras y s' enfònza y la mort dòna...no s' mira; no hi ha temps; ¡á destrossar!¡Dèu mèu! ¡Dèu mèu! ¡Senyor, nons sabandònis!¡Cuánd, oh guerra, impossible tú serás!¡Espanya, patria mèva, patria mèva!¡cuánd tos fills de matarse deixarán!¡cuánd, en lloch de enemíchs, Senyò' en ma patriasols espanyols hi haurá, tan sols germans!(Pausa.)No t' moguis d' aquí; entrarèá ne l' cuarto del malaltque vull posarme d' acordper si avuy pot escapar.A fi hém de portar esta obraque hém emprés de caritat.Si tornaba aquí en Pepet...

N' estich segur.(ap.) ¡Com pateix!

Com ja sabs que es milicianoy jo soch lo capitá...Cuan vingui, si soch á dins,á la porta trucarás.Mès sortirè tot seguít;no hi haurá necesitat.(Se 'n va per la dreta.)

¡Los jorns, que sòn tristos, cuand falta á la vidal'amor que m' omplía de grat pler lo cor!En vá l' oreig dóna recorts y esperansas!en vá tambè grònxa bonicas las florsy las papallonas, pintadas joguinas,sas alas de perlas estènen al sol:lo cor bat ab forsa, mès sols l' hi contèstalo pit cuand envia als ulls amarg plor!Avans los tancábam perque nostres sómnisaquèlls sómnis fòssen que als ángels Dèu dón;mès ara que sola, soleta somnío,mòs sómnis són tristos, són sómnis de dol.Pausa.

Bròllan en tos ulls(Ab molt carinyo.)las llágrimas ¿Perqué ploras?Carmeta, assèntat. Temps fá(S assentan.)que ton cor, com ans, no s' obraá ton pare.

Si; molt cert.Es que ara passan las horasper mi plenas de tristesa;es que ara lo dol me sobray dintre mòn pit lo tanco,pus no vull que ma congòixafasse que fugi la calmadel cor hònt la calma s' troba.

Volías tú que tas penasignoradas per mi fossan,y no sabs que un pare, may

tranquil pot estar cuand ploraaquèlla que ès sa alegríasa vida y sa ditxa tòta.Per mès que s' dòngui á lo ploren misteri brida solta,lo pare sènt que las llágrimasbruèntas per l' aire volan,y cuand respira, aquell ayrede tristesa son pit ómpla.Aquèll, á qui tant estimas,dos mèsos hi ha que no posaá n' aquesta casa ls' péus;per xó ta pena ara es mòlta.Entrá en sòn pit la sospitaal veurer que mòltas voltasestabas tú molt distrètacom pensant ab altre cosa;que cuand èll aqui ns' trobaba,per que pròmpte surtis fora,tú feyas tót lo possible.A voltas una acciò bonacosta mòlt; mès recompensaá tals sufriments Dèu dòna.

Allí hi había un malaltplé de feridas, sèns forsas...Cometènt una imprudenciatal vegada perdut fòra.La Caritat m' ho ordenaba;y per mès que siguès mòlta,inmensa, pare, la penade mon cor... salvat se troba.Vaig cumplirne...

Ell tornará.La calma, filla, recobra.Fòu precís. Mòltas vegadasdura es la llèy á que ns' forsalo deber: mès es lo méritcuant mès gran lo que s' hi oposa.Per desgracia nostra patriaavuy dividida s' troba,

y la passiò als combatènts,de pòls de sang los ulls omplaconvertint los pits sensiblesen pits de ferro, de roca.La lluyta que sostinguèremde dol cobrí tòt lo poble,y com tú sabs, èra èll gèfede las enemigas forsas;y si per una imprudencias' haguès descubert, tal voltal' obra malograt s' hauríaque avuy á son tèrme toca.Dém al ja vensut la máy fem bè, que Dèu ja ho torna.Encar que d' èll dissenteixo,en lo que pateix, la boynano sóm víst; sols lo germáque plé de perill se troba.Demá mateix sèns retarttú á ton pit la calma tornas.

Demálo carlí ja será fora:m' ha dit que per lo viatjese trobaba plè de forsas.Vaig á disposarho tot,y aprofitant de la fóscade la nit, sortirá avuy.A Dèu, Carmeta, no plorias.(Se 'n va pel fondo.)

¡Que no ploria! ¡Que no ploria!Lo plor ès sempre un consol,y en las llágrimas hi trobadolsa rosada lo cor.

¿Que hi ès? (Ap.) ¡Gracias, Dèu mèu!(Diu lo primer vers preguntant per Anton. Momènt de pausa. Repren ab passió.)Si á parlarte torno encarad' aquèll tèmps en que la ditxaen mòn pit tenía estada;Carmeta, digas, Carmeta,¿renaixerá la esperansa?¡Dos mèsos que no t' hè vist!¿Has trobat l' ausencia llarga?Parlar dels nostres dolorsès aumentá' l' mal que causan,mes si l' dolor ès tan granaumentant, sembla que amayna.Fòu un tèmps en que la vidatranquils y alègres passabampus los anys rápits corríanY ab èlls los plers de la infancia;¡Tèmps que á la memoria portade alegría dòlsas ratxas!¡Tristos y dòlsos recortslos d' alegrías pasadas!¡Tèmps que sols per mi conservanlas ratxas de la anyoransa!Recordas, Cárme, aquells jornsen que las penas passabanrespectant los nostres capshònt sols la ditxa s' trobaba;y junts plorabam, junts reyam,tenint semblans esperansas,veyènt sempre plé de florscuant nostra vista agafaba.Que s' ha fèt, Cárme, aquèll tèmps?

Mon pit viu lo recort guarday no dech tancar los ullsper veurer sa dòlsa rialla.

¡Cuán injustos sòu los homescuant una vena vos tapa!Lo mon jo sòm vist en tú,en tú sòm vist concentradadès la llum de los estelsfins la gota de rosada;y l' amor que avans partíaentre las flors perfumadas,lo cel, sèmpre blau y pury ma vida benhadada,recullit ara ab tú s' troba;pus que si las flors gronxadasper l' oreig del dematíy lo blau del cel m' agradan,ès perquè aquèlls me recordaná qui mon pit ¡tant! tant ayma!(Pausa) Carmeta se tapa la cara ab las mans.)

Si ton amor es tant gran,¿perqué esta porta tancadatèns encara?(La de la dreta.)

T' has enganyát... estimaba.(Pausa.)Entre nosaltres, avuy,Carmeta, ja tot acaba.Mòn pit ha esclatat d' amorá ta vista altre vegada...Mès jo farè que no siames tèmps juguet d' una falsa.

Cuant tú sapias ma conductaregoneixerás ta falta.(Ab vehemencia.)¡No véus com estich patint!¿que no sènts las martelladasde mon pobre cor? ¿Mon plorno t' diu lo que per mi passa,que vull revelarto tótmès que no puch? ¡Perqué m' matas!

(Molta dignitat.) ¡Pepet! Basta.Ma conciencia está tranquila.(Pepet, s' en va.)(Ap.)Mès mon cor de pena esclata.

No m' abandónisdolsa esperansa;tú, que consolasla pena amargacreant fantástichsmil panoramasde pòls, mes pòlsque 'l sol inflama,¡no m' abandonisen ma anyoransa!¡Sèns' tú la vida

sols fòra llágrimas!¡No m' abandonisdolsa esperansa!

Salga sin recelo,la puerta queda cerrada.(Carmeta acosta una cadira á Ambrosio que s' assenta.)

Forzozo será que en breveabandone esta morada.Tal vez á lejanas tierrasme lleve la suerte ingrata,mas grabada aqui la deudaquedarà! ¿Cuando pagarla...?

¡Ay de ustedessi en el pueblo sospecháranque asilo el gefe carlistaha recibido en su casa!Para tan nobles accionesrecompensa el cielo guarda;al hombre solo le es dadoenmudecer y admirarlas.

¡Mucho exajera! Cumplimoscon lo que Jesus nos manda.Un hombre estaba tendidoen el campo de batallacubierto el cuerpo de heridas...

Mas este hombre, militabaen las filas enemigas...

Su noble padre, aquel diaá mis contrarios mandaba.

Como cristianos cumplimos.¿Cuándo, en esta tierra hidalga,se niega al vencido amparo?

Hoy, Carmen, hoy, por desgracia.Contra hermanos combatimos;la sed de venganza es tantaque los torrentes de sangreno han logrado aun apagarla.¡Ay del pueblo cuando batela guerra sus negras alas!mas ¡ay! ¡cuando contra hermanosel pueblo ciego se lanza!La guerra es carnicería;los gritos nobles se acallan,y como fieras los hombresse destrozan, se desgarran.No hay perdon para el vencido;al que cae, se le mata;completa la obra, el incendio,de la espada y de las balas...¡Esta es la lucha de tigresque guerra civil se llama!

(Desde dins.) Obra Carmeta. Vinch sol.(Carme obra la porta y entra Anton que la torna á tancar.)¿Perqué tant matí s' alsaba?

A punt ja tòt se troba, cuant tanqui la nit fosca,será forsós que deixi aquet perillós lloch;desitjo que consèrvi d' aquesta pobre casagrabat en lo sèu pit un carinyós recort:per mi jo no l' reclamo; que m' diga ma concienciahas fèt una obra bona, ja m'basta, ja n' tinch prou;pels altres ho demano, que avuy la guerra encesadel mònt á la planura ressona com un tró.Tal volta á nels sèus péus demá mateix se trobiaun enemich; recordis que en lloch de darlhi mort,amparo y recullida li dárem en ma casa;que tòt lo bè rebút, tornarlo llavors pot.La mort sa má no dòngui poguènt donar la vida;allunyi de sòn pit la rabia y lo rencòr;encar que enemich sigui, recordis que Dèu mira,que fá un cor agrahit, de fè' un cadavre en lloch.

La santa gratitud en mi alma escritos dejalos grandes beneficios que usted me prodigo;do quier lleve la suerte mi huella peregrina,latido á su recuerdo dará mi corazon.Pagarle, como puedo?

Sin eco no se pierde de usted la noble voz;si cae mi enemigo le tenderé la manoy en vez de darle muerte, daréle proteccion.

Si tal fá, per pagat desd' aquet punt ja m'dòno;rés mès jo no desitjo, rés mès lo mèu pit vol.Habentlo jo salvat; ¿no véu lo que ara passa?¿no sènt la gratitud que aixampla lo sèu cor?

No tant per ma desgracia; d' elojis ja n'hi ha pròu.Quedém los dos d' acord; anit sortím del poble.

Que vingui jo es forsòs.La guerra avuy separa als fills de nostre Espanya,

si acás lo descubrían, tal volta fòra mort.Las forsas enemigas que siti aquí posárenrecordis que manaba; donárem una accióy á camps ras los batèrem desprès de lluyta fèraque omplí nostres familias de llágrimas y dol.

El labio no traduce lo que mi pecho siente:sereno ante el peligro estuvo el corazon;mas ante el noble ejemplo que usted le dá, palpita,palpita conmovido.

¡Aleja los rigores de lucha fratricidade nuestra pobre España; aléjalos Señor!Si hubiese el enemigo nacido en tierra estraña..

¿Olvida que germans devant de Dèu tòts sòm;que al dar sòn fill sa sang per tòts l' ha derramada;que allí á ne 'l cel no hi ha ni rassas ni nacions?La guerra ¿qui la vol? Cuan èlla estèn sas alasespurnas de foch saltan que dònan solta al tró;sa espasa vidas trenca, mès vidas no contadas:las víctimas que ha fètas ¿algú contarlas pot?Lo vert camp èlla dèixa, lo camp hònt se fixâbalo pá de la familia del pobre llauradorde sang cubert, ¡de sang! Y mòntan las onadasperque á mils los cadavres la sang dònan á dòlls.No vol que l' espectacle la nit cubreixi ab sómbras,y ab mil ciutats y pobles encèn foch espantòs;y allí hònt avans regnaba la pau y la alegría,ruinas tan sols dèixa, la soletat y dol.Al llach de sang, llinder li dòna ab los cadavres;y ab llágrimas que llensan los pits en desconsolespessa boira fòrma, que sèmpre se renova,puig deixa á lo sèu pas cubert lo plá y lo mòntde mares sènse fills, de órfens sènse pare,germanas sèns germans, y esposas sèns espós.¡Dèu vulga que la pau aquí á la terra regni!Dèu vulga que imposible la guerra siga al mòn.

Surtir dech; recullis á son cuarto;si aqui no sòm nosaltres, de dins vosté no s' mou,puig quedan casi obertas las portas á ne l' poble:

¡Han sortit!... (Entra.) Aquest misterivull saber jo sèns retard.¡Cuand èlla estaba distrètaaqui la veya mirar! (senyalant la porta.)Aquesta porta tancada¡per fí! ¡per fí s' obrirá!(Va á la porta y s' detè.)¿Perqué axís me bat lo corcom si fòs un criminal?¡Ay! ¡Si l' cor te bat deprèsaes, Pepet, perque mal fás?¡Han sortit; y com un lladredins sa casa t' has ficat!¡Perqué l' amor ara m' cèga!(Apretantse lo cor,)¡Perqué tú parlas tan alt!(Pausa.)Mès jo no puch olvidarlay no la olvidarè mayper mès, que salti á sòn nomde mòn pit á dòlls la sang. (Ab resolució.)¡Acabem de un cop, Pepet!(Va á la porta y s' deté.)¡Una acciò dolènta fás...¡La vergònya t' matariasi t' trobèssen aqui dalt!¡Perqué de mòn cor fa trossos!¡Ay! ¡Perqué la estimo tant!¡Ploras! ¡Ploras! ¡Fora llágrimas!¡Per èlla no vull plorar!..¡No vols! ¡no vols¡ ¡Ay del pobreque l' sèu cor ne tè malalt!(Pausa. Mira á la porta: dubta, més prompte

se dirigeix á n' ella corrènts)¡Tancada..! ¡La clau es dins!(Mirant pel pany)¡Un home!! Lo mèu rival!!(Dona violents cops á la porta; y Ambrós obra.)

Llèngua muda,y solta dem á las mans.¡Armas! ¡armas!(Mirant per tot.)

Un momento.¡Pepet vol agafar lo fussèll, mès Ambrosio se n' apodera.)Deteneos.

¡No! ¡jamay!(Vèu lo sabre, lo agafa y dant un crit salvatje vá á tirarse sobre Ambrosio, mes se troba ab Carmeta que haurá sortit en aquèll precís momènt y s' interposa éntre 'ls dós.)

¡L'amparas!¡Ah! ¡no m' habia enganyat!¡En malhora t'interposasèntre 'ls dos! ¡No l' salvarás!¿Perqué 'l defensas?

Perquém' ho mana lo Caritat.Mès ¿que has pensat?

!Ay dels dos!(Surt corrents.)

Sa miradam' ha deixat glassat lo cor.¡Ah! ¡comprench! Ell tal vegadad' aqui hagi sortit gelòs.Quant l' amòr obra feridaslos gélos hi tiran foch.No podém perdrer lo tempsque 'l que 'ns quèda es molt preciòs.La finestra del sèu cuarto...

A mí no 'm farán rès.¡A dins! ¡à dins! ¡Ah! ¡no! ¡no!(Entra á ne 'l cuarto y surt desseguida)La finestra estaba obertay á l' altre costat de l' horthè vist dos que la guardaban.Escaparse ja no pot;per la porta es impossible...¡Dèu mèu! ¡Dèu mèu! ¡Protecció!Tánquis dins.

¡Per Dèu!Adins: aquí 'm quedo jo.(Carmeta fa que entri al cuarto casi á la forsa)¡Pare, veníu en ma ajuda!¡Pare¡ ¡Ahònt ès!

(Procurant dominarse.)Comprench lo que vos porta á aquesta casa.

Aqui tú l' has tancat; no pots negarho.(Moviment general per anar á la porta.)

(Posantse devant de la porta.)Mès á la porta que ningú s' atansia.

Atrevits no seréu, perque l' amparala Caritat; mon pare, vostre gèfe.

Las forsas enemigas èll manaba,y tots lo cor tením plé de feridasde los carlins obertas per las balas.Clóurerlas no han pogut llágrimas tristas,á la memoria dels que fóren, dadas;ab la sang d' aquest home que aqui s' trobaveurém si las feridas per fi s' tancan.

Ja tot lo pobleá la nova s' ha alsat cridant venjansa.

(Ap.) ¡Per èll donada! ¡per èll! La ira, cègo,ha arrastrat á 'n Pepet fins á la infamia.(Aprofitant lo abatiment de Carmeta s' acostan tots á la porta.)En nom de Dèu!

(Al veurer que van á usar de la forsa diu plena de desesperació.)¡Ah! ¡cuánta infamia.(S' aparta un poch de la porta.)Pus que entrarhi voléu ¡franca la porta!Corréu sobre èll com fèras sedejadasy sas carns esquixáu, y de sas venasxuclau la sang moguts per la venjansa;(Quedan tots aturdits.)mes recordéu que Aquèll que allá vòs miraun dia compte de la sang demana.

Carme; tú sabs que l' home que aquí s' trobade los carlins las forsas èll manaba.¡Libre l' pas! ¡Adins tots!

Pus no hos commohuenlas llágrimas bruèntas que s' exhâlande mon pit, al mirar la petitesade sèrs, assedejats de sang humana;lo ferro hos conmourá. Un pas que dongui(Agafa 'l fusell.)l' que sia atrevit; y aquí á mas plantasla mort li dono que als cobarts se dona,sèns honra, sènse gloria y plé d' infamia.

¡Es èll! No 'ns enganyaba.(Volen tirarse sobre Ambrós.)

Miréu que la má aprèta conmoguday que s' troba la mort dins de aquesta arma.)

(Disposantse á fer foch.)Féuse endarrera.¡Vosaltres ho voléu! ¡Que Dèu m' amparia!

(A ne 'l moment d' anar á fer foch llensa lo fusell y agafant á Ambrós crida.)¡Si no l' voléu salvar, prenéu ma vida.

(Mohiment general.)¿Qué passa aquí? ¿que passa dins ma casa?(Pausa.)

Mès las forsas carlistas èll manaba.Condenmat ès á mort; y aqui nosaltreslo matarém; inútils sòn paraulas.

Esteu cegats. Jo sè que á n' aquest pobleasesinos no hi ha. Las vostras armasper dar la mort, no servirán, á un homeque la noblesa de los cors ampara.

Si jo, matéulo, hos deya,á qui á terra caurían vostres armas.La véu del indefens troba acullidadins del pit noble y ánima cristiana.¿Espayols no sòm tòts? Siém generòsòsque axins á ne ls' sèus fills vol nostre patria.

Es un carlí. La mort de tants germansvenjansa vol.

(Ab molta solemnitat)Los morts sols prèchs demanan.Ells á Dèu de sa vida han donat compte;no ofenguém sa memoria ab la venjansa.

Si; podém salvar sa viday per vosaltres sè será salvada.¡En nóm de Dèu sa vida vos demano;aufeguém en són nom la vil venjansa!

A hablar no acierto.(Lluís y Ambrós se dónan la ma; Anton que s' trobará en segón tèrme, mès al mitj dels dos, alsa las mans plegadas al cel.)

¡Es viu!! Aqui l' remordimènt me porta;sa véu en mí s' ha alsat, y á aquesta casahè tornat per salvarlo si tèmps èra.Per un momènt cegat, crit de venjansabè donat; mès ab vida encara s' troba.¡Gracias Dèu mèu!

¡Oh, si! déus darlhi gracias!(Apart á Pepet.)No t' hè dit que l' defècte que tenías,mòltas vegadas fins al crim portaba.(Al poble.)Gracias vos donch; del enemich la vidaab lo vostre concurs será salvada.(Anton dona la má á alguns del poble que se 'n van junts ab Lluís. Pepet queda en mitj de la escena.)

Quant la vergonya al fron montay l' frón se tapa ab las mans,l' home per arrepentirse,Pepet, ja tè molt guanyat.

«Lo sè' arrebatat á l' homefins al crim lo pot llensar.»Es cert. L' abisme del crim,¡Ay! ¡cuán á prop hè guaytat!

Carmeta de tú un momentgelòs he pogut dubtar...¡Y cuant petit me veig arasènt tú, Carmeta, tan gran!

¿Comprens la conducta nostra?si m' haguèsis escoltat...A un home plé de feridasá ma casa vaig portar.

Perdò demano; vostélo perdó no m' negará.(A Ambrós.)

¡Negarlo! ¡Si me enseñarontodos aqui á perdonar!(Le da la mano.)

Carmeta, per gelosiahè estat un momènt cegat;ma acció ha sigut molt infame,y no s' pot justificar.

A aquèll que está arrepentitno neguéu lo perdó may.¿Olvidarás la llisó?

Fills mèus, veniu als mèus brassos,y que tòt siga olvidat.(Pepet y Carmeta l' abrassan.)Y nosaltres...

¡Sòm espanyols y germans!¡Perqué aixís los fills d'Espanya,no hém de estar sèmpre abrassats!