A ma filla María

SABER vols, filla meva, quina es aqueixa rosaQue tremolant de ditja, posí sobre 'l teu cor,Y que tú, esparverada, guaites tota ductosa,Plena ensemps de alegría é indefinible por?

¿Saber vols y comprendre, cóm entre joya tantaQue ab los llampechs flameja del or y del argent,Al trovador pensívol no mes atrau y encantaAqueixa flor, que sopte desfullará lo vent?

¿Saber vols, oh María, per quin estrany misteriAvuy es ceptre mágich en ta inocenta má,Y te dona, entre vítors, lo fantasiós imperiQue solament un hora, com ella, durará?

Aqueixa flor vermella, d' espines rodejadaQue al vent que la mustiga, li dona sa flairor;

Es la mística rosa, simbólica y sagrada,Es de la poësia la subirana flor.

Es la que en lo desvari de febrosench deliriLa Humanitad inquieta busca per totes parts;Es lo cálzer puríssim é inmaculat del lliriQue al raig d' auba divina floreix entre aspres carts.

Es la que tú, en los brassos materns acaronada,Has vist obrirse en somnis de celestials jardins,De besos y joguines, de llum y de rossada,De resplendors d' estreles, de vols de serafins.

En ton pit, urna intacta d' amor y de inocencia,La pose, com si fora lo més sagrat joyell,Perque ab distintes formes guardant sa pura esencia,Duren eixos ensomnis eternament en ell.

Floreixer veig aquesta desfulladisa rosaEn les joyoses festes de la paterna llar;En la oberta finestra de la fadrina hermosa;En los ciris encesos del lluminós altar;

En les cansons que entonen, al só de la corbella,Los segadors alegres quant resplandeix lo sol;En les nits no dormides de la mare novella,Que clava els ulls ductosos en l' agrunsat bressol;

En la llum resplendenta que en lo pervindre brillaQuant la esperansa crédula esqueixa el vel obscur,En les paraules tendres de la oració sencilla,En la pau delitosa del cor honrat y pur.

Ella en palau magnífich ó en barraqueta pobra,Allí hon cau la rossada del cel, germina y creix;Y quant assí en la terra l' home acabá son obra,Encara entre les lloses del cementir floreix.

¡Ay, filla, filla meva! Que sempre ab dolsa flamaBrille en la teva vida la porporina flor!Que t' diga á totes hores: “Confia, prega y ama!„¡Que ómpliga de alegríes puríssimes ton cor!

¡Que en tos ensomnis dolsos de verginal doncella,En tes delicies castes d' esposa feel y amant,En tes grates angúnies de mare, eixa flor bella,Com l' incenser del temple, te arome ab perfum sant!

Y com imatge d' eixa divina floreixensaDe tot lo que en nosaltres es pur y bell y bó,Sobre ton pit, hon sía sa glória y sa defensa,Guarda, esfullada y seca, la flor de ma ilusió.

Si en les mundanes lluytes ton seny ductós se cansa,Si tos peus se detenen incerts en lo camí,Mirant ses fulles mortes, renaix á la esperansa,Mirant ses fulles mortes, recórdaten de mí.

Recórdaten d' aquestes aclamacions joyoses,Que son á ta inocencia y á mon amor tribut;Recórdaten de aquestes celisties lluminoses,Hon més que ta bellessa flameja ta virtut.

Recórdaten, recórdat dels teus, que avuy te admiren;De tos germans, sorpresos d' estos honors reyals;

De ta mare y la meva, que una vers altra girenLos ulls humits, y esclaten les dos en plors iguals.

Y encara que foschs síen tos jorns, y aspra ta vía,Encara que no puga portar son feix ton cor,Obrirá altra vegada dins d' ell la PoësíaSa renadiva rosa, plena de fruyts d' amor.

1879.