La dama del Rat-Penat

LA DAMA DEL RAT-PENAT .————

I.

ES un antich Trovador,Y está 'l pobre enamorat:La Dama de son amorDama es d' estima y honor:La Dama del Rat-Penat.

De pórpora es son mantell,Y els Pals dú brodats en éll;Llampeguen sos negres ulls;Y baix l' argentat capellS' escapen sos cabells rulls.

Ceptre d' or porta en la má;La falda, plena de flors;Ombra una palma li fá,Y sos peus á besar váLa mar ab cants y remors.

¡Qué imatge tan diferentLa del Trovador dolent,Que li canta dia y nit!¿Es un difunt ó un vivient?¿Es un cos ó un esperit?

Trist y flach, feixuch y groch,Caminant va poch á poch,Com un mort que torna á viure:Manca á son llabi 'l sonriureY al seus ulls el vital foch.

Marcit y blanch lo cabell,Diu los anys del pobre vell;La roba, de estranya mena,De taranyines du plena,Y la espassa de robell.

Y la citra empolsegadaAb llastimosa tonadaSona sempre, acompanyantSa veu, que surt ofegadaDe son pit, sanglotejant.

“Yo soch, diu, lo Poëta, que avuy surt de la tomba;No fuxques, bella Dama, no fuxques tú de mí;Yo soch lo darrer eco, que encara trist rimbombaDel parlar llemosí.

Yo soch la falaguera, dolcíssima rondallaQue als jochs de ta infantessa doná vida y calor;Yo soch veu de aleluya; yo soch crit de batalla;Yo soch cansó d' amor.

Yo de Febrer, lo noble, y del devot CorellaSoch l' ombra, que retorna de son esglay amarch;Yo 't porte la rialla de Jaume Roig, y ab ellaLos suspirs d' Ausias-March.

Soch la paraula dolsa, que ixqué un jorn de tos llabisCom de la bresca nova surt la flayrosa mel;Ab la que tu escribies les gestes dels teus avis,Y pregaves al cel.

¿No entens ya, bella Dama, la meva llengua morta?¿No serves remembransa de ton amor per mí?Yo soch lo darrer eco perdut, que 'l vent sen portaDel parlar llemosí.„

II.Com aquell que escolta gratCansó que oixqué en lo bressol,La Dama del Rat-PenatAl Trovador ha giratLos ulls, plens de raigs de sol.

Y lo Trovador, bebentAquell divinal engís,Reviscolat y content,Seguix, ab tó més valent,Son cantar, y diu aixís:

"Yo al malferit En Jofre l' escut li vaig sostindreQuant la dextra en sa nafra posant l' Emperador,Pintá les Quatre Barres, que al passat y al pervindreSon ton sagell de honor.

Yo, quant lo gran En Jaume, la Creu en la senyera,Per ton amor lluytava, les ales plegar fiuA la oroneta blava, que astruga mensagera,Feu en sa tenda 'l niu.

Yo posí lo puríssim blanch llir en les mans santes,De ta divina Mare dels trists Desamparats,Y baix son mantell ample, dos hórfens á ses plantesNüets y agenollats.

Yo, com á rey, la roja gramalla á lo teu pobleDonar vaig, y justicia y llibertat per furs;Y á ton penó de guerra fiu, perque may se doble,Passar per dalt dels murs.

Yo per fills vaig donarte, la fama be ho pregona,Sants, guerrejants y sabis, poëtes y pintors,Agermanant per sempre, Regina, en ta coronaLes palmes y les flors.„

III.Tal lo fil daurat capdellaDe sa rondalla el cantor;Y al só de la história aquella,¡Cóm se va ablanint la Bella!¡Cóm reviu lo Trovador!

Sos ulls, fixos en la Dama,Espurnejen una flamaDe tan estranya virtut,Que encen per tot y derramaVida, amor y joventut.

Lo front, que sort malastrugaEmboyrava, alsa valentSens ombra, núbol ni arruga:No hiá mot que espresar pugaCom riu son llabi plassent.

Jove, agradós, aixerit,Empunya la citra d' or;Y mirantse fit á fit,Abdós senten en lo pitLo bategar de un sol cor.

Ya la parella amorosaVan cubrint y encercolantNúbols de color de rosa,Y ab tonada més joyosa,Aixís ell repren lo cant.

"Al foch ardent, aymía, que en ton esguart m' abrusa,Ab voladores ales mon esperit reviu;Yo soch ton propi geni, yo soch la eterna musaDe ton parlar natiu.

Ya munta á lo seu trono la llengua menysprëada:Contempla com avansa, cenyida de nous llors,Y la que ve darrere llarguísima maynadaDe valents trovadors.

D' enllá les grans montanyes, d' enllá les blaves ones,Les veus dels passats segles ya formen novells cants:Guaita com altra volta follejen tes besonesAb los primers amants!

Y tú, la més polida de totes tes germanes,La més enamorada dels vats d' un altre temps,La que la llum dels ángels y el foch de les sultanesDus en los ulls ensemps;

¿Per qué en obrirme tardes los amorosos brassos?¿Per qué en renovar ductes los oblidats amors?Vine, y de nou nos vegen units en eterns llassosLos segles venidors.»„

IV.La veu calla altra vegada:¡Canteu ara, himnes del cel!Neula de la matinada,Per la llum del sol brodada,Esten ya lo nupcial vel!

¡Obri tú les ales d' or,Poësía, que has triomfat;Y caiga, ubriaca d' amor,En brassos del TrovadorLa Dama del Rat-Penat!

1872.