Diàleg

LES SYRACUSANES

Oh, sobirana d'Idalia y Golgos,Hostessa d'Erix, santa Afrodita:Tu, que ab l'or jugues, mira y contemplaL'hermos Adonis!

Tal com les Hores ens el enmenenDe les voreres que may s'axuguenDe l'Acheróntia, després que passenEls dotze mesos.

Oh, son les Hores de peu lleugeresLes mes calmoses dels deus olympichs;Hores volgudes, y desitjades,De mans rublertes!

Si, tu, gran Cipris, filla de Dióne,Inmortal feres a Berenice,Vessant a dintre son pit de verge,Santa ambrosia.

Per remerciarte, santa deesa,La de mil temples y anomenades,De Berenice la filla augusta,Semblant a Helena;

Nodreix a Adonis y li regalaDolses ofrenes; y'l deu contemplaDe la brancada de tardor mollaTotes les fruytes.

Davant d'Adonis les argentadesBlanques panistres flors acumllen;

Y embaumen l'ayre dins d'aurees copesPerfums de Syria.

Y a munts li acoblen y li oferexenLes coques dolses de la farinaBlanca y disolta ab les flors melades,Dins l'oli verge.

La fullaraca d'anís flexibleVincla la branca gerda y verdosa;Els Amors joves volten pels boscosDe nit y dia.

Dintre dels arbres rossinyols tendresDe volar proven, de branca en branca,L'esplendidesa de l'or y evoriNo es tan hermosa.

Arreu de porpra les cobertures,Que son més blanes que son tranquila,Als de Mileto y pastors de SamosFaràn que digan:

— Es ab la liana de nostres pradesQue'l llit ornaren del bell Adonis! —

Cypris reposa a un costat y al altreLo deu s'acotxa.

Es ell, l'Adonis de bras de rosa;Encara els besos no ban tret floridaEntre sos llavis, ahont ara apuntaL'adolescencia.

Gaudesca Cypris ab son Adonis,Mentres nosaltres desde l'auroraA la vesprada, fora la vilaHem de portarlo.

Hem de portarlo vora les onesD'escuma blanca, boy destrenades,Tot cantant hymnes, sens tuniceles,Mostrant les sínes.

Oh, car Adonis, que no n'hi ha d'altreQue vaja y vinga de l'Acheróntia;D'entre els deus-homs, ja que no ho podenNi Ajax terrible,

Ni l'Agamèmnon, ni el valent Héctor,El mes il-lustre dels fills de l'Hécuba;Patrocle y Pyrro vingut de Troya,Ni aquells que foren

Avans qu'aquestos, els braus Lapithes,Els fills de Pyrrha, y els fills de Pélop;Ni els venerables senyors d'Argólida,Ni els vells pelàsgichs.

Mira'ns, propici, avuy, oh Adonis!,L'any vinent fésnos mercès com ara,T'aymarem sempre per ta vinguda,Per ta tornada.