A Catalunya

Donam inspiració Musa estimada,dona forsa y dulsuras á ma veu,que la brisa que corre regaladaá confins mòlt remots portarà en brèu.

No he nascut, Catalunya, en tas riberas,mès en ellas ma infáncia jo he passat;y foren catalanas verdaderaslas primèras paraulas que he parlat.

Puig la mare amorosa que tenia,mare rica en virtuts com no n' hi ha,va véurer la primera llum del diaen lo célebre y fértil Ampurdá.

Per aixó, Catalunya, en tu jo espero.y t' dedico en ta llengua pobres cants;que ton poble y lo meu que tant venero,ja may foren renyits, sempre germans.

Es rica y mòlt brillant la teva história,y está escrita en carácter immortal;y corona s' cenyeix de altiva gloriala ciutat que portá manto condal.

Cuant en mitj deia nit mès silenciosa

tos fets llejeixo, escrits en lletras d' ordilatar sento l' ánima joyosabullir sento la sanch dintre mon cor.

Altiu lo pensament romp sas barreras;vetj las barras vermellas ondejar,y partir á tos fills, en sas galeras,las remotas regions á conquistar.

Y tornar ab gran nom y gran riquesaalcansat ab prodigis de valor,mentres lo mòn celebra sa noblesay la glòria ls' reserva sòn vert llor.

Y la indústria floreix ab alegria;lo cantar del poeta es desitjat;y la fé y religió, que se extingia,se abrassan ab la santa llibertat.

Mès aixó es un deliri que enagena,y tòt somni fineix al despertar;y las horas ques' passan sense penatroban sempre en sòn fi dol y pesar.

Aparto de ta historia la miradacomparant lo present ab lo passat,y la fixô ditxòsa y estasiadaen lo rich paradís que Dèu t' ha dat.

Vetj que ploran tos rius llágrimas purasque una verda califa reculleix;

y voltejan las flors las parets durasab perfums que la brisa desvaneix.

Lo sol ques mostra ardent cuant naix lo dia,eclipsant de la nit los blanchs estels,porta cercle brillant de pedrería,y á las boiras las roba los seu vels.

Y contemplo en las gotas de rosada,que dormen ab descans sobre las flors,las perlas de Basora celebrada,y diamants de Golconda dels millors.

Jo escolto per la selva silenciosalo cantar del aucell, son morador,que diu sempre ab sa veu armoniosallibertat, llibertat junt ab amor.

No tens, no tens rival, oh Catalunya!éts la envidia constant del estranger,y daría lo ceptre que éll empunyaper lograr sobre tu tenir poder.

Jo prego al Dèu etern de cel y terra,que llum ha dat al mon y escuma al mar,que encar' que sia en mitg de crua guerrama vida en lo téu sol puguia acabar.

Isabel de Villamartin.