Fantasia

FANTASIA

Lo Sol brillant plegant sa cabellerade blau y d' or, s' en fuig á un altre cel,embolicant gelós la llum primeraper entre ls' plechs de núvols de sòn vel.

Lo rossinyol buscantne sa estimadaá Dèu aixeca sòn postrimer cant;cant apagat, tristíssima tonada,despido dols pels ' fochs que ja s' en van.

La flor pobreta, tendra y ruborosa,ne tanca suau son calis matisat,que l' aura besa alegre y bulliciosamurmurant un cantar enamorat.

Y en formas caprichosas y confusas,en tant las sombras van cubrint la vall;lentas, pesants, dins sòn mantell reclusas,als rius las boiras roban sòn cristall.

Y cuant la llum sòn raig derrer amagay de la nit la reina va sortint,grata pluja de perlas pel ' cel vaga,que com llágrimas dolsas recullim.

Vina hermosa de la nitá respirar lo parfum,vina , y sobre de mon pittos ulls donaran mès llum,que donan los estels d' or en sòn llit.

Mès encant tindrá ma veuy mas trovas mès dolsor,y l' temps passará mès breu;pus prop la prenda del cor,mès vida tot ne té, mès goig, mès preu.

Míram', que tos ulls per míatrauhen mès que l' iman,y al poeta peregrílas perlas que van plorantEternitats de pler li fan sentir.

Vina hermosa , vina y calmaeix afany que sent mon cor;vina, y m' darás la palmaque sols mereix la trova del amor.

Vina , si , que entre mos brassos,morirás, nina, de amor,y estrenyerás mès los llassosab que has lligat ton pobre trovador.

A la vora del Ter sè una cabanya ,que ab grácia encantadora ls' peus ne bany;l' oneta murmurant.

Pels' árbres que la voltan, bulliciosane juga l' aura dolsa y carinyosasa finestra besant.

Adintre niu ha fet la tortoletaque perdut sòn marit, trista y soletamorirne sap d' amor;

Y ab sas álas abriga acongoixada,á sos tendres fillols que en la ramadacontará sòn dolor.

Vina, y allí en tos brassos, ma venturaigualará, ma vida, la ternuraque sènt per tu mon pit;

Y allí, sentats sobre l' herbeta fina,ab dolsa veu jo t' cantaré, ma nina,un cant adolorit:

Pus en fóra insultar la desventura,cantar trovas d' amor y de dolsurabarrejadas ab plor;

Y la tórtola plora dolorida,de son enamorat ay! la feridaque feu lo cassador.

Cuant dols es lo soroll de l' aigua cristallinaque fuig serpentejant de perlas dins sòn llit;

cuant bella s' y reflecta ab grácia peregrinala deesa dels estels , la reina de la nit.

Y l' dèbil murmurar de l' aura bulliciosaqu' escapa dolsament los arbres agitant,semblant al tendre cant de mare carinyosaque gronxa en sòn bressol l' encodormit infant.

Y l' olorós parfum de púdica floreta,que sols obra sòn pit al aire enamorat;donantli sòn amor , donantli tot, pobreta!sa gala , sòn parfum , sòn rich vel matisat.

Y com las flors estiman al aire que las besa!com son lo pur emblema del veritable amor!estiman sens pensar que sobre d' ellas pesala mort , qu' enmusteidas las deixa y sens olor.

Com eix volguéra jo lo tèu amor nineta,perquè per tu daria mil vidas si tingués;estimo sens pensar, com la tendra floreta,que mort ja not' veuré, ja not' veuré may mès.

Oh! no , que allá en lo cel, de Dèu en la morada,se troban altra volta ls' cors enamorats;morim, morim nineta, la vida m' es pesadasi han d' ésser nostres cors per sempre agermanats.

Que es la vida sens tos ullssino tristura y dolor!

vina hermosa que t' esperala dolsura del amor,que n' els tu mès seductoraque la llum del dematí,que la rosa mès galanamès rica de mon jardícuant modesta y ruborosatira sobre l' front lo vel;y tant l' ánima t' adora,que fins té zelos del cel.Oh! si com se mira un llibrepoguesses mirar mon cor!!..Vina hermosa que t' esperala dolsura del amor.

En vá l' pobre poétadòna sa queixa llastimosa al vent,pus no veu sa nineta,y sa cansó se perd amorosetaper entre mitg dels plechs de la corrent.

Ay! pobre bardo que suspira y canta!Ay! pobre bardo de la nit serena!que uneix sa veu al cant de la sirenay del bosch al incógnit trovador.

Hermosa era la nit; tranquila, ab calmala lluna divagant pel' cel volaba,y la rica estrellela titil-laba,brodant lo blau mantell ab granets d' or.

De cop ne cámbia tot; la nit hermosaun núvol enfosqueix de forma estranya,y l' vent que entra á la mísera cabanyaapaga l' pobre foch que encés hi ha.

Canta l' mussol; los árbres tots ne ploran,y fins la font que dolsa resquitllaba,per entre las herbetas que llepaba,infla sòn pit volentne gemegar.

Ay! pobre bardo que suspira y canta!Ay! pobre bardo de la nit serena!que uneix sa veu al cant de la sirenay del bosch al incógnit trovador.

Ha mort la hermosa nina que adoraba,ha mort la rica font de sa ventúra,y l' cant de amor, la trova de ternúra,s' ha cambiat ab un cant plé de tristor.

Oh! pobres los que estimau,y á una dona santa, pura,dolsa y tendra criaturavostre ditxa confiau.

Que val esserne estimat,si la mort terrible y duratanta ditxa y hermosurade un sol cop ha marxitat!!...

Vindrá lo jorn; per entre sa llum purasos cabells d' or pentinará y de rosa,y ensenentne l' antorxa lluminosalo Sol foguejerá lo firmament.

Vindrá la lluna; entorn las estrelletas,y així se passará dia tras dia:pobre cantor! cuant lenta ta agonía,sentne sòl per plorar ton fat advers!

Oh! no, no; que tos plors ne seran trovas,mès trovas de dolor y de amargura,y l' mòn coneixerá ta desventura,y ab tu per ta nineta plorará.

Y teixirá de llor ricas coronasper coronar ton front d' eterna glória,que endolsiran la fúnebre memóriay la tristor de tos dolorits cants.

Un jorn extenentne sa ma descarnadala mort de ta vida lo fil tallará,y als peus del Altíssim, la verge estimada,obrintne sos brassos ton cor ne rebrá.

Torroella de Montgrí 10 abril de 1853.Albert de Quintana